ambFilosofia

Una anàlisi.

Si mirem el mapa de transvasaments de vots (Transvasaments de vots), veurem que hi ha tres partits amb forta pèrdua de vots: CiU, PP i PSC; precisament els tres partits més identificats amb el règim de la 2a. Restauració borbònica.
Sembla que l’actual direcció del PSC interpreta que la seva principal fuga de vots és Cs i que li cal fer un gir espanyolista; però no és així: si el PSC perd el 11,7% de vots cap a Cs, perd, tanmateix, el 15,6% entre ICV i ERC. Els vots del PSC van en totes direccions, inclòs i fonamentalment cap al vot indecís o en blanc, 27,3%.
Què podem preveure a partir d’aquí?. La direcció actual del PSC ha adoptat una línia que els porta al desastre, perquè en la mesura que el procés d’autodeterminació prospera no podrà competir amb Cs pel seu espanyolisme més radical i al mateix temps patirà una sagnia de vots cap ICV i ERC del seu electorat més catalanista. Al mig quedarà aquest important sector, que no vol negar el dret democràtic d’autodeterminació, però que no s’identifica amb cap altre partit (27,3%), orfe de representació política
Dues qüestions:
Primera referida al sector crític del PSC. Aquests, en no atrevir-se a crear un nou partit polític deixen un ampli sector de la població sense representació clara al Parlament, sense veu en el debat polític actual, fora de joc en la contesa política que s’acosta. I aquesta hauria de ser la seva principal preocupació en honradesa democràtica: que tots els sectors de la població tinguessin veu i vot, inclòs aquest sector ara desemparat. Un exemple: quan el PSUC es va dividir, ¿no va servir això per clarificar posicions i augmentar la representativitat democràtica de cadascú amb el seu pes real?.
I si mireu la taula “posicionament social-identitat” (post “Una panoràmica“), veureu que no estem parlant d’un sector petit, sinó del sector situat en bona part en la casella (Esquerres,TantEspanyolcomCatalà) que podria desenvolupar un bon paper de cohesió social, d’equilibri i de decantament cap a l’esquerra del procés sobiranista. I encara que ara semblés que l’actual direcció, en quedar-se l’aparell del partit, s’emportaria el tall més gran; en realitat, ja hem vist que no tenen base electoral i que per contra, si treballen bé, sí que en tenen el sector crític.
La segona qüestió és referida al sector Navarro: Com és que adopten aquesta política suïcida?. Aquesta política no té una explicació, sobre la base d’expectatives electorals, tampoc sobre la base del posicionament d’esquerres, ja que, en negar el dret d’autodeterminació, es trobaran en posicions difícils de defensar des d’una perspectiva democràtica. Per tant, l’explicació podria trobar-se en un conflicte psicològic personal (o en la inserció del PSC en les estructures del règim, especialment a l’àrea metropolitana?).
Deixeu-me fer una hipòtesi un xic ximple: – No estaran afectats per una mena de complex d’Edip freudià?. Catalunya seria la seva mare, la terra que els ha vist néixer; però identifiquen el seu pare amb Espanya, l’Estat. Aleshores si separen la mare del pare i es queden amb la mare poden ser ser castigats pel pare, molt més poderós que ells, és el “temor a la castració”, que és un terror irracional, terror que aniria paral·lel al desig de la mort del pare. Per superar aquest terror i aconseguir l’aprovació del pare, cal renunciar a la mare, acontentar al pare, buscar el seu reconeixement i negar, de totes totes, qualsevol insinuació d’atac al pare.
Els caldria abandonar aquesta hipòstasi mitològica, aquest embolic mental. Catalunya, que no és cap persona, no pot ser la mare de ningú; es tracta simplement d’una col·lectivitat, d’un conjunt d’individus, que volen decidir democràticament un projecte de futur.