Produir béns econòmics d’un nivell més alt.
Considerar que els béns culturals són una despesa, un luxe, i no entendre que els béns culturals són les infraestructures del futur és semblant a la posició dels fisiòcrates al segle XVIII.
Aquests consideraven que tota la riquesa venia de la terra i que només l’agricultura produïa més del que es necessitava per mantenir als qui s’ocupaven d’ella; totes les altres branques de l’activitat econòmica es limitaven a modificar la forma del seu material. Així van denominar estèrils activitats com la indústria o el comerç on la producció simplement retornaria els imputs utilitzats, els mitjans de subsistència dels productors.
“El treball agrícola és pels fisiòcrates l’únic treball productiu, perquè és l’únic treball que crea una plusvàlua, i la renda de la terra és l’única forma de plusvàlua que coneixen. El treballador a la manufactura no augmenta la matèria; simplement modifica la forma d’aquesta.” (Marx. Teories sobre la plusvàlua).
També la següent cita que dóna Marx a l’obra citada:
“És innegable que el nombre relatiu d’homes que pot ser mantingut, sense que ells treballin a l’agricultura, depèn totalment de les forces productives dels treballadors agrícoles” (R. Jones, On the Dist. of Wealth).
Avui dia la mateixa productivitat de l’agricultura i de la indústria permet alliberar d’aquestes feines a la majoria de la població i planteja el repte de en què posar a treballar tota aquesta gent que ja no fa falta a la agricultura i a la indústria, obre la oportunitat de produir béns econòmics d’un nivell més alt en la jerarquia de les necessitats humanes, com trobaríem, posem per cas, a l’escala o Piràmide de Maslow.