Tenim l’exemple del NeW Deal dels EE.UU. d’Amèrica (les cites són extretes de la Viquipèdia):
– Coneixement, “El brain trust era el grup d’origen intel·lectual i universitari que, en contrast amb els empresaris que havien copat l’administració republicana, va ser al darrere de la política de Roosevelt”
– Control del capital financer i acotament del seu poder. “Roosvelt va promulgar la Banking Act, que col·locava la banca sota control federal i, en establir distincions entre els bancs de negocis i els bancs de dipòsit, garantia les sumes dipositades contra els riscos de fallida. També es va aprovar la investigació federal del sistema bancari i es va sotmetre a control el mercat de valors.”
– Reducció del deute real de les famílies a través d’una devaluació del dolar d’un 41%.
– “la CWA (Civil Works Administration) i la WPA (Works Progress Administration), que oferien salaris dignes per realitzar obres públiques d’infraestructura.”
Deixant d’adorar l’ídol diner, entenent-lo només com una eina, totes elles orientades a posar la gent a treballar.
Ara bé, no és indiferent en què posar la gent a treballar. És fonamental, és el cel o l’infern.
Agafem un altre exemple d’un altre país que aconsegueix sortir de la crisi els anys 30, l’Alemanya de Hitler. També adopta mesures semblants i aconsegueix “una de les majors expansions de la producció industrial i la millora civil com mai s’havia vist a Alemanya”. Aquí amb una especial actuació creant, a banda del marc, una espècie de segona moneda, els «mefo»: “Gran part del finançament per a la reconstrucció i el rearmament venia de la manipulació de la moneda per Hjalmar Schacht, inclosos els crèdits a través dels comptes mefo”.
Però aquí es va posar la gent a treballar per a l’infern de la guerra.
Per tant, és també fonamental determinar en i per a què cal posar la gent a treballar. Per fer les paus amb el Planeta o per aprofundir la guerra amb el Planeta?.