ambFilosofia

Si no m’erro, un dels debats filosòfics més enriquidors del segle passat gira en torn de les dificultats de la traducció lingüística, qüestió iniciada pels clàssics, verbum pro verbo, i que agafa molta força amb la Reforma d’En Luter i les seves traduccions de la Bíblia, (heus ací un tema que agradarà a En Riudoms), però que aprofundeix la filosofia d’En Nichte quan critica la cultura occidental que d’alguna manera preten reduir el món real oblidant tot el que ell identificava com l’univers dioisíac. Hi ha un jove pensador sudamericà, Federico Galende, que al prendre consciència de la dificultat de fer comprensibles les cultures amerindi i seguint algunes idees d’En Walter Benajmin, fa un pas més enllà quan afirma: “Anomenar és colpejar de mort les coses i desesperar a la vegada de la injustícia del no tenir res més que noms.” Em deixeu fer doncs una substitució que per mi és orientadora perquè expressa un problema més profund i ample del que vos presenteu? Ho provo: “L’excés de fe dels culturalistes en els seus sistemes deriva entre altres coses d’una mala comprensió de la natura humana i el seu pensament, i del tipus de certesa que proporcionen. Les estructures mentals adquirides no són reals, són inventades i s’apliquen a determinats models…” El que vull remarcar és que la humanitat és una espècie que vacil·la, i sobre tot balbuceja, en el seu camí vers el coneixement, però té el coratge de provar, aprendre dels errors, afinar de nou la prova, i per tant de conviure en un univers mental amb moltes incerteses i poques certeses.

Les matemàtiques són un llenguatge, i com a tal, redueixen la realitat, i d’aquesta reducció qualsevol intel·ligència fina i sensible en pot deduir que hi ha el perill de mort del món, no solament perquè parts substancials del mateix es perden en la comunicació reductiva, sinó perquè la humanitat tecnològica està construïnt un món propi a partir d’uns pocs axiomes i migrades dimensions, que en l’excés reductiu de l’abstracció esdevé paradoxalment una bestiesa, com encertadament dieu.

La fe, un tret superior de la vida, si no va acompanyada d’altres virtuts, en aquest cas de la humilitat pròpia del que es sap membre d’una espècie vacil·lant i balbucejant, esdevé una drecera vers la bestialitat més ximple.

En la meva vida professional he aconseguit algún éxit i reconeixement gràcies a les matemàtiques. Són un llenguatge màgic que pot aplanar moltes discussions. Els meus saben, perquè mai ho he amagat a qui podia entendre els límits del càlcul, que els meus models matemàtics van ser construïts quan després d’alguns assajos jo tenia el convenciment de que una de les opcions era sinó millor, tant bona com qualsevol altre. Les matemàtiques aconseguiren ràpides preses de decisions col·lectives, del col·lectiu client, quan sé per experiència que sense una presentació matemàtica, les consideracions i discussions haguessin resultat paralitzants i generadores de sinergies negatives…

Les elits doncs no abandonen una eina, els càlculs matemàtics, i utilitzen models no solament erronis com tots, sinó inadequats per al moment actual, perquè no troben controvèrsia al seu nivell conceptual. La lluita de classes amb els seus excessos de fe, perdé  el tren del desenvolupament de les ciències socials, i les seves vacil·lacions i balbuceigs resulten més primitius que els propis dels models neoliberals.  Si no entenem això em penso que no sortirem del parany de retrets i guerra estèril de fes.  

Un bon joc, comença reconeixent-se com a tal, sabent els límits del marc, les regles i sobretot el seu objectiu. Avui els neoliberals perden el joc del desenvolupament de la humanitat perquè no es reconeixen com a joc sinó que s’enalteixen a la categoria de ciència global, d’omniciència, i sobretot perquè no passen la prova de la comparació entre els objectius anunciats i els objectius aconseguits. El problema és que la construcció d’un joc nou que el substitueixi, parafrassejant Lakatos, s’està endarrerint més del que seria desitjable.