marginàlies

La calor no impedeix jugar a les criatures, encara que sigui a l’ull del sol. Suporten molt millor la calor que els adults però convé fer-los fer un téntol adesiara per hidratar-se. Justament els preceptors i jo hem anat a jugar a un parc que ho té tot per esbravar-se, però ens hem oblidat l’aigua i no ens ha quedat més remei que entrar a un bar. És clar que hem transgredit la norma i han volgut substituir l’aigua preceptiva per un refresc de taronja, a la qual cosa hi he accedit prevaricadament. El seu esguard, a l’hora de demanar què volien, no generava cap dubte: a un bar no s’hi ha de demanar aigua, que a casa n’hi ha la que vulguis; s’ha de demanar allò que no hi ha i et fa ganes. La seducció de la prohibició, vet-ho aquí, i també el consentiment de padrí, per què amagar-ho.

Jo he demanat una cervesa 0,0 i el preceptor major ha volgut saber a què venien aquells dos zeros separats per una coma. Li he dit que significava que aquella cervesa no tenia cap grau d’alcohol –explicar-li que en pot tenir fins al 0,04 m’ha semblat sobrer- i en canvi la que s’anuncia com a “sense alcohol” en dur una mica –m’he estalviat, també, precisar-li que era fins a un màxim de 0,9. És a dir, m’ha dit, que amb una cervesa 0,0 no te pots engatar. I m’ha sortit de molt endins precisar-li que amb una, amb només una, no.

Al bar el sovintegen homes vells, dit amb un respecte reverencial perquè de la vellesa ens ve la saviesa, i el preceptor menor, rere el seu tassó refrescant, se’ls mirava encuriosit, ara un, suara un altre. Tanta atenció necessàriament havia d’acabar amb una pregunta i l’esperava entre impacient i inquiet. Ell ho veu tot i a la taula veïna a la nostra, un dels vells s’havia pres dues copes gairebé seguides de vi rosat. Com que acabàvem de parlar d’engatar-se, temia que em demanàs sobre això i mentalment anava pensant com havia de respondre. I, com sempre, m’ha sorprès: xerren molt, aquests homes, ha sentenciat.