marginàlies

A l’hora de fer obres menors a la casa on vius o en els trasllats de domicili es posa de manifest si s’és de tirar o d’estotjar. Els donats a la tirada són implacables i res no els atura, com si anassin a escarada; els més estotjadors no s’ho prenen amb tanta eufòria perquè sospesen un cop i un altre les raons per les quals un objecte qualsevol mereix o no  desaparèixer.

Em referesc a guardar objectes menuts, estotjadors, precisament, no al mobiliari o als electrodomèstics. Quant a aquests, el consumisme desfermat s’ha encarregat prou d’evitar la perdurabilitat i, per tant, de desactivar el sentit ver de qui volia estotjar per responsabilitat o per altres raons no tan reverendes. Temps era temps les coses es feien per durar com més millor i les que més duraven adquirien un segell de qualitat que tothom observava i admirava. Amb la introducció a les cadenes de producció intensiva de l’obsolescència programada, durar molt ja no és un signe de qualitat, sinó de viure al marge.

És el manteniment o no dels objectes més manejables, els que caben en un caixó, els que defineixen si un és de tirar o d’estotjar. Els tiradors passen per ser molt pràctics i ordenats, tantes n’han entrades, altres tantes n’han de sortir i fora racons; els estotjadors, contràriament són tractats de petits diògenes i de cagadubtes insofribles propensos a l’acumulació irracional de coses sense cap valor.

Els tiradors argumenten que, tanmateix, tard o d’hora tot acabarà fet pols, com han acabat tots els imperis, raó per la qual cal esvair aviat les noses. Els estotjadors accepten aquesta apreciació però amb una addenda: mentre ells no desapareguin els objectes que estotgen tindran un valor que volen servar i no perquè remetin a algú que ja no hi és, sinó per ells mateixos; perquè els objectes estotjats són tessel·les del mosaic que forma el seu caràcter.

Som d’estotjar, què hi farem!