marginàlies

La terminal nova de l’aeroport de Barcelona, la T1, és una immensa peixera que converteix en moles d’animalons marins els qui esperen, els passants de tot color i escata; com la majoria d’instal·lacions aeroportuàries de molt de trànsit, tanmateix. Un aquàrium d’aire, és clar, i condicionat sempre, ofert  per una extensa xarxa de canonades i assortidors poc galdosos. L’home tècnic (o mecànic?) de darrera  generació ensutja irresponsablement i perillosa l’atmosfera tot foradant l’ozó i altres plaques protectores, i se les enginya ensems per condicionar higiènicament l’aire de la seva llar.

Passades les vuit del capvespre es comencen a encendre els llums, que metal·litzen la claror del  crepuscle. A ponent i ran de mar, ara mateix, el resplendor atàvic, a comptes d’acerar deu sembrar de roses el cel. Aquest cel profanat, pot ser, pels avions, veritables ous de ferro que contraresten la impossibilitat humana de convertir els braços en ales. Som més cucs que esparvers, les persones, que  sortirem de la mar i a la platja ens quedàrem esperant besades d’eternitat dubtosa. En els aeroports tot  és transitori i res no és transitiu. Si volguessin ser d’algun lloc, els que es proclamen ciutadans del món, els aeroports podrien fer les funcions de màtria.