marginàlies

Observar de prop la reacció d’un infant que s’atansa molt als set anys en haver elaborat una idea que li sembla conforme -i gairebé brillant- sense additius ni crosses quan comences a adonar-te que la teva capacitat de generar pensaments amb certa solidesa flaqueja, és un goig i la comprovació que, en certs períodes -massa breus-, la vida no té espera.

Sí, sembla no tenir espera, la vida, quan un marrec aprèn a dir clarament una paraula entremaliada, entén un acudit i frisa de contar-lo o s’adona que llegir el transporta a una esfera que no té apamada, encara, perquè que s’hi troba a plaer com si suràs o pogués veure a vista d’ocell la navegació de les emocions.

No té espera, la vida, a l’hora de crear tants cors com necessiten els sentits i sentiments en construcció. Ni a l’hora de sentir al cap dels dits el mirar secretejat de qualsevol dels preceptors que no tenen espera perquè es tracta de viure.