marginàlies

Just entrar en el bar retrobà l’olor que l’enquimerava quan, abans del dinar dels diumenges, feia tants d’anys que n’era impossible treure’n el compte, hi anava a trobar el padrí, que llegia atentament el diari i el convidava a dues olives farcides d’anxova, les més suculentes que ha menjat mai. Una olor dolça que no era capaç de definir però que hi detectava aromes de vi dolç, caramel, cafè xicoirat, suor enfeinada d’aixella, perfum de fritura, humitat vella i els efluvis del terra de terra, res de ciment ni rajoles.

Llevat de les taules, estranyament, de ferro i marbre pobre, res del que veia era com ho recordava: el tasser havia canviar de lloc, ja no hi havia el mirall rere les ampolles de licors, la petita barberia del fons s’havia reconvertit en una mena de reservat que feia tot l’efecte d’inapropiat i el terra enrajolat amb peces grosses d’un gris carregat. A la taula a la que hi seia sempre el padrí, com si la tingués reservada a perpetuïtat, no hi seia ningú; damunt, dues ampolles buides de cervesa, dos tassons i una barqueta de porcellana igual a la que servien les olives farcides al padrí.

Res no era igual però l’olor era la mateixa, exactament la mateixa que sentia d’infant, una olor que ho amagava tot, que fruïa de ser celada, reservada, gairebé prohibida, que li venia a dir que era massa tendre per entendre-la tota, per saber quins camins seguia per prendre-li el sentit; com si tan sols fos el cancell d’una altra aroma molt més intensa, encara, capaç de desllorigar qualsevol qüestió o deliri. Una olor esdevinguda mineral, amb cos, que s’amaga perquè la cerqui, per ventura…