marginàlies

Hem jugat a ser arqueòlegs, avui, els meus preceptors i jo, tot visitant el poblat talaiòtic menorquí de Torretrencada. El preceptor en cap s’ha interessat per tot, especialment pels enterraments dels nostres avantpassats que visqueren sota el mateix cel i sobre la mateixa terra que treballaren amb esforç i defensaren fins a l’extenuació.

Entén que les pedres viuen més que nosaltres, si no es rompen abans, clar; perquè, emfasitza amb severitat de doctor, quan una pedra és trenca és com si morís. I per això, en veure que les pedres que admiràvem eren senceres i s’ajuntaven per fer força suprema sense necessitat de ciment, i que han perdurat aixecades, ben dretes, milers d’anys, ha entès que les persones que les muntaren, tot i ser més petits que nosaltres, eren tan llests com nosaltres ara, gairebé. I que demostraven que amb tot el que tenien al seu voltant s’asseguraven la vida. I, a la fi, ha començat a entendre que les pedres tenen un llenguatge propi a través del qual ens conten la vida des de la primera lletra.

Així mateix ha quedat una mica decebut en no aconseguir esbrinar per què aixecaven els nostres avantpassats artistes de la pedra aquelles taules enormes i també per què feien els talaiots, quin significat tenien, en tot cas. Li he dit que faria bé d’estudiar arqueologia, fer d’Eudald Carbonell per descobrir-ho. I després de rumiar-s’ho una estona ha dit que primer serà bomber de rescat, com el seu padrí de fons, i que després mirarà de fer-se això d’estudiós de les pedres per desxifrar el seu llenguatge.