marginàlies

Té molts d’anys, que intenta dissimular marcant el seu caràcter adust tirant a urc. No li agrada gaire el contacte amb la gent, com més menuda pitjor, i si se sent empaitada pels afectes expansius, desapareix veloç corral enllà tot i els anys que no li permeten segons quines aventures.

S’apropa poc, sobretot, remugant com una vella xaruga i malentranyada, per exigir menjar quan no troba pinso a la menjadora o falta aigua al bevedor i et renya com un sergent de ciuró a la tropa quan els has omplert. O quan ensuma que menges quelcom que li plauria tastar. I si aconsegueixes acaronar-la, es deixa com a bona moixa que és, però sobtadament, et marca el dit o la mà amb les dents. No fa mal, és clar, però entens perfectament l’avís i deixes d’amoixar-la.

És antipàtica, sí, però té això que no se saps ben bé què és, però que et crida i t’atrapa, t’amanyaga els sentits. L’esquerperia que demostra abastament sedueix i acompanya; sobretot acomboia, sí. A vegades et tempta a llegir-li un paràgraf del llibre que estàs llegint o que presti atenció a la peça musical que escoltes curull d’emoció, com si fos capaç de determinar si val la pena o no seguir llegint el llibre que et fas teu o la música que t’encanta.

Quan et fita la mirada, i ho fa amb assiduïtat, t’adones que el que pretén és convertir-te en moixa, ensenyar-te a comunicar a través del meulo -molt més clar i expressiu que la paraula, ho deixa clar amb els seus ulls grocs-,  i t’adverteix, a la vegada, que mai de mai no t’atreveixis a posar-li veu; a fer-li dir allò que voldries que digués. Abomina, ho deixa ben clar amb la mirada, els animals que parlen en els llibres, en les pel·lícules i en els dibuixos animats: no em facis xerrar, que t’empenediràs, lletraferitutxo de poca empena.

I et queda ben clar.