marginàlies

Avui és sant Antoni de Pàdua (o dels albercocs; o de juny; o del foc) tot i que va néixer a Lisboa l’any 1195 i va rebre el nom de Fernando Martins de Bulhões e Taveira Azevedo. Aquest sant primaveral és el patró dels paletes o picapedrers i era invocat -per ventura encara n’hi ha que ho fan- per les mosses que volien -o volen- un marit ric i polit, i per als que cerquen afanyosament coses perdudes i no se’n surten. En el segle XIX i en honor seu els seus germans franciscans instituïren el “Pa de sant Antoni” o el “Pa dels pobres”: en agraïment a alguna gràcia rebuda per intercessió d’aquest sant Antoni, qui la rebia havia de fer una almoina  de pa. Va ser, sembla, un gran teòleg (s’enfrontà al catarisme) i va escriure, en llatí, sermons per a totes les festes de l’any, que es conserven. Era, també, tan bon predicador, sembla, que convertia infidels en grau suprem. Morí d’esgotament, segons la tradició, de tant predicar, tal dia com avui a Arcella, prop de Pàdua, als 35 anys. En traslladar el seu cos de la sepultura inicial a una nova església el 1263, trobaren la seva llengua intacta, incorrupta.

Coincidint amb la festa antonipaduana ha transcendit que el Papa Francesc ha aconsellat als capellans que les homilies  no sobrepassin els 8 minuts perquè, passat aquest temps, els parroquians d’adormen o ja no presten l’atenció que cal a la prèdica. Segons el Papa, s’ha de ser orador auster i basta ”un sentiment, un pensament i una idea per traslladar la Paraula de Déu del llibre a la vida”. Contenció, precisió, efectivitat. Un poema, potser. No sé què en diria el sant d’avui, tan bon orador que era i no contrarellotge.