ESTEM AVISATS

Publicat a La Manyana el 01/06/2018

Fa vuit anys vaig obrir el meu primer bloc, Fragments. Eren els subratllats dels llibres que anava llegint. Llegia i retallava. La setmana passada em vaig  trobar amb aquest: És ben cert que el terrorisme d’Estat és una arma molt potent a la qual és molt difícil oposar-se; però també és cert que el poble espanyol, en el seu conjunt, ni tan sols va intentar oposar-s’hi. El feixisme existia abans de Franco, i ha sobreviscut, en formes evidents o disfressades, a la Transició. Arreu del món, allí on es comença negant les llibertats fonamentals de l’Home i la igualtat entre els homes, es va cap al sistema concentracionari, i és aquest un camí en què és difícil aturar-se. Un nou feixisme, amb el seu ròssec d’intolerància, de prepotència i de servitud, pot néixer fora d’Itàlia i ser-hi importat, tal vegada de puntetes i fent-se anomenar d’una altra manera. Aquestes paraules les va escriure Primo Levi  l’any 1976 a l’epíleg del llibre Si això és un home, 1946, pocs mesos després de sortir del camp d’Auschwitz.

Són les idees que anava explicant per les escoles quan els alumnes li feien preguntes sobre el seu llibre. He canviat només les tres paraules en negreta: italià, Mussolini i Segona Guerra Mundial, com en un exercici que feia amb els alumnes per crear textos nous. Continua Levi: El feixisme era ben lluny d’haver mort, només estava amagat, enquistat; estava fent la seva muda per aparèixer després amb un aspecte nou, una mica menys reconeixible, una mica més respectable, més adequat al nou món que havia sortit de la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial que el mateix feixisme havia provocat. No puc evitar fer-me la pregunta: què pensaria el senyor Levi de la situació política actual d’Itàlia? Què en sortirà de la coalició del Movimiento Cinco Estrellas (M5S) i La Liga que els uneix el discurs antieuropeista i la xenofòbia contra la immigració; en la resta de programa electoral no es poden ni veure. Si fan govern, serà de tècnics que no representen els partits polítics. El president de la república italiana ha proposat que un ex-alt càrrec de l’FMI formi un govern provisional i neutral. I que condueixi Itàlia cap a unes noves eleccions a principis del 2019, però que no se’n vagi sense fer els pressupostos. Queda molt clar qui mana.

No costa gaire cosir aquesta visió de l’escriptor italià amb les del pensador neerlandès Rob Riemen. En el seu darrer assaig Per combatre aquesta època, 2018, ens llança un crit d’alerta per entendre el creixement dels partits populistes: Albert Camus i Thomas Mann sabien que la guerra havia acabat però el feixisme podia tornar i, segons ell, ha arribat l’hora. Des de la modernitat hi ha només quatre ideologies polítiques: liberalisme, socialisme, conservadorisme i feixisme, amb les variants respectives. No hi ha res de nou. Parlar de populisme és la cosa més estúpida que es pot fer, no vol dir res. Estem parlant de feixisme: en una nova forma, però feixisme. Les coses pel seu nom: no diguem populisme, diguem feixisme. I què és un partit feixista? La resposta podria ser llarga per un breu escrit com aquest. Serà més il·lustratiu veure un parell dels símptomes en què es manifesta.

És un partit que tot ho arreplega. Recordeu el primer cartell de l’Albert Rivera nu? Després s’ha anat mudant amb una ideologia feble basada en l’oposició amic/enemic a partir de les posicions anticatalanistes, sobretot la llengua. Amb el partit Ciudadanos castellanitzat pretén aconseguir un suport ampli adoptant posicions generalistes i fent promeses a vegades incompatibles entre si. Fins a arribar al moment actual en què tot ho veu igual sense cap mena de diversitat nacional, de classe, de gènere, de llengua – excepte l’espanyola. Sólo veo españoles. I seran milions, si no ho són ja. Poc diu dels grans suports econòmics de les elits  econòmiques i empresarials perquè aquestes sí que són espanyoles de seu social; fiscalment també les trobem instal·lades en paradisos fiscals.

El feixisme porta la violència al llenguatge. En la primera sessió d’investidura de la present legislatura, Ines Arrimadas va fer el seu primer discurs enfadada, de mal humor, en el més pur estil Van Gaal, Siempre negativo, nunca positivo. L’economia va molt malament, deia. I resulta que augmenten les exportacions, els passatgers de l’aeroport del Prat, l’arribada d’empreses tecnològiques amb nous llocs de treball i el Producte Interior Brut (PIB) per sobre d’Espanya i d’Europa.. Des que el Parlament ha començat la nova legislatura, el grup de Ciutadans ha fet discurs simple, basat en la mala cara, l’esbroncada, la confrontació verbal en el sentit agressiu del terme: burxen, provoquen, insulten. Carlos Carrizosa crida sense miraments i el President ha hagut de suspendre una sessió perquè no semblés un pati d’escola. Jo l’hauria enviat al racó de pensar. Proposo que a l’entrada del Parlament hi posin una estora com la dels veïns nous: prohibit entrar de mal humor (en lletra Segoe scrip, d’estil humanista que utilitzen els enrotllats de Microsoft).

No sé si això és un article o un recosit de pedaços com el patchwork que fa la Sra. Carola Miró, esposa del President Torra i col·lega mestra. Segur que els seus teixits són més plaents que les idees que intento transmetre i molt em temo que arribaran. Que ningú es faci el Sr. Orni, estem avisats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *