Observar, llegir, escriure

“L’ésser autònom es construeix mitjançant la pràctica de l’autonomia. […] Un ésser autònom és un tipus d’ésser capaç de donar-se a si mateix, reflexivament, les seues pròpies lleis d’existència i de decidir quant a la seua manera d’ésser. Un ésser capaç d’enjudiciar de forma crítica, en qualsevol moment, les lleis que determinen el seu mode d’existència i, eventualment, de modificar-les.” (“Contra la dominación”, Tomás Ibáñez, pàg. 170).

No soc aficionat a la filosofia, que considere una matèria àrida i etèria com poques; tanmateix no em vaig poder resistir a un títol com el que ens ofereix Tomás Ibáñez –professor de Psicologia Social a l’Autònoma de Barcelona i d’ideologia llibertària— al seu darrer llibre (“Contra la dominación”, Gedisa, 2019, 2ª edició ampliada) i al meu parer paga la pena fer-hi l’esforç. En aquest apunt tractaré de fer-ne un resum. Abans confessaré que uns dels “ganxos” que, com a lector de formació científica, em van incitar a la seua lectura fou l’ampli capítol que l’autor dedica a l’estranya realitat quàntica, una teoria que qüestiona profundament la realitat tal com la imaginem; cinc aspectes de la qual hi analitza meticulosament: la dualitat onda-corpuscle, les relacions de Heisenberg, la superposició d’estats, la no separabilitat i la transformació mútua entre objectes i propietats d’aquest objectes. La conclusió és que la realitat subatòmica fa evident que la realitat (a nivell micro, però també ho fa albirar per als nivells meso –la nostra vida quotidiana– i macro –l’univers–) és allò que resulta construït per la nostra existència i, doncs, en depèn d’aquesta.

Per començar us compartiré unes frases del gran periodista Rafael Cid, qui en una presentació pública de l’obra deia: “La idea surt de l’acció i cal que torne a l’acció” (Proudhon). “Cal anar de la vida a la idea” (Bakunin). Dominació és aquesta “libido” que genera la desigualtat primària entre dominants i dominats. El relativisme s’enfronta a aquells que es consideren en possessió de la veritat. De la defensa del relativisme tracta el llibre. Aquest no és de fàcil lectura: no és un pamflet. Se li podria aplicar allò de “munició per a dissidents” o “dinamita cerebral”. Tomàs Ibáñez hi fa una repassada a les idees fonamentalment de quatre autors: Castoriadis, Foucault, Rortry i Serres. És una 2ª edició revisada i ampliada de la que fou publicada el 2005, fent palès allò que diu l’autor sobre el relativisme de les idees: que evolucionen en funció de la realitat de cada època; de fet, des de la 1ª edició, han mort tots quatre pensadors, hem tingut el 15M, les “fake news”, la “postveritat”, etc.,  elements que tenen molt a veure amb el llibre. “Amb llibertat, la veritat apareix per ella mateixa” (Rortry)”.

De la lectura del llibre i del que ens deia l’autor en la presentació que citava abans, podem copsar-ne algunes idees fonamentals de gran valor per a la nostra vida personal i social, com a éssers dominats que som:

Cal diferenciar entre poder i dominació. Hi ha, per una banda, el poder, que és la capacitat de domini d’uns sobre altres, i, per altra, la dominació pròpiament dita, que és la situació en què un individu o grup imposa (per la força física i/o econòmica) les seues idees o lleis sobre altres, que esdevenen dominats. La gent lluita i troba maneres de defugir el que el sistema construeix com a elements de dominació; però difícilment les relacions de poder, perquè hi estem enxampats, formen part de la nostra vida. La dominació no és una fatalitat i no és absoluta. Hom pot desenvolupar pràctiques de llibertat que contradiguen els dispositius de dominació.

Malgrat que la gent és prou conscient de ser dominada, majoritàriament practica una indigna servitud voluntària front al poder establert; perquè no veu una opció raonablement segura d’eixir-se’n, sense haver de rebre colps dels qui mantenen el monopoli de la violència; s’empassa, se sotmet a un munt de coses en lloc d’arriscar-s’hi, tret que tinga uns valors emancipatoris molt arrelats, unes fortes ànsies de rebel·lar-se; tot tenint en compte que, com que a ningú no li agrada que el dominen, fem el que podem –com a pal·liatiu– per inventar-nos formes –“escapismes” o possibilismes– d’esquivar la dominació, fins a un cert grau però, per no haver d’enfrontar-nos directament amb el poder. La individualització i la desinformació actuals –per manca de dades o per excés de soroll mediàtic– afavoreixen l’acatament al poder. Hi ha massa gent a qui no li importa ser dominada com a mal menor.

L’èxit dominador del poder està en relació directa amb el que aconsegueix amagar del seus mecanismes. Les majors crueltats s’han comés quasi sempre en nom d’una suposada veritat (la religió vertadera, la raça vertadera del nazisme, la “pravda” totalitarista soviètica, el progrés econòmic capitalista, la ciència vertadera…); perquè un dels mecanismes que empra el poder és el que descansa sobre al retòrica de la veritat, que esdevé un dels dispositius de dominació més potents, i aquells que fan servir aquesta retòrica acostumen a atacar rabiosament el relativisme. Si el relativisme és atacat amb tanta virulència i des de tants fronts, és senzillament perquè soscava en la seua mateixa arrel tot principi d’autoritat autoatorgada. Per això, constitueix una poderosa eina contra la dominació.

El relativisme ens posa a esbrinar atentament qualsevol afirmació que reclame ser la veritat, per intentar desvelar el context en què aquesta basa la seua pretensió d’ésser vertadera. Ens incita, doncs, a adoptar sistemàticament una actitud crítica davant qualsevol relat que s’empare en la veritat. I això ens fa més immunes a acceptar qualsevol informació pel sol fet que es presente com a vertadera. I és aquesta postura crítica envers la veritat, la que millor ens protegeix contra l’engany. El relativisme pot ser força útil per a escometre aquesta funció crítica i ajudar-nos a desarmar els dispositius de dominació, dels que formen part les anomenades “fake news” i la “postveritat”.

De forma molt resumida podríem dir que el relativisme es limita estrictament a afirmar que cap “x” és incondicionat, essent “x” qualsevol entitat en què hi puguem pensar. I això significa que tot “x” és sempre relatiu a altra cosa diferent al propi “x”. Així hom dirà, per posar un exemple, que els valors ètics són condicionats pel context historicocultural, és a dir, són relatius a aquest context. Dir que cap “x” és incondicionat qüestiona una sèrie de concepcions retrògrades i lliberticides que estan molt profundament arrelades a les nostres cultures. Adonem-nos que massa vegades s’empra el concepte de veritat com a arma llancívola contra els nostres opositors ideològics (no debades diem “això són veritats com a punys”), més que no pas per altre motiu més pregon.

Tot i evitar definir-se com a relativistes, alguns pensadors, tals com Castoriadis, Foucault, Rortry o Serres, han qüestionat aquestes concepcions retrògrades, proporcionant així una dinàmica intel·lectual contra la dominació i aportant arguments per a les tesis relativistes. Tots quatre comparteixen el ple reconeixement de la contingència i la historicitat de totes les pràctiques i les produccions humanes, així com el rebuig rotund del postulat essencialista; és a dir, el rebuig de la idea segons la qual, per sota de la forma circumstancial i, doncs, canviant que adopta qualsevol entitat a través del temps, hom troba la seua essència, la seua natura profunda i immutable. Contingència, historicitat, antiessencialisme, tres conceptes que  s’emmarquen en el contextualisme, defensat pel relativisme front al seu antònim,  l’absolutisme. Relativisme versus absolutisme, hem de triar entre totes dues posicions filosòfiques.

Les reticències d’aquests pensadors a qualificar-se com a relativistes són força comprensibles. Perquè se segueix creient que, com deia Plató, ni tan sols cal argumentar en contra del relativisme, n’hi ha prou amb cedir-li la paraula i deixar que el seu propi discurs es refute a si mateix, en un esplèndid exercici d’autocontradicció. Si hem de creure a Plató, el relativisme és, senzillament, autodestructiu. En efecte, de forma insistent se’ns repeteix el mantra que, si la veritat no existeix, tampoc no pot ser veritat que la veritat no existesca i, llavors, el relativisme s’ensorra per si mateix. Per altra banda, se’ns diu que, si és veritat que tots els punts de vista són igualment vàlids –equivalents–, també ho és el punt de vista contrari a aquest i tornem a afonar-nos en les misèries de l’autocontradicció. Tanmateix, aquestes autocontradiccions tan sols són aparents: són demolidores si s’obliga el relativisme a defensar-se amb les armes forjades pel seu adversari; és a dir, acceptant jugar un joc de la veritat arbitrat amb regles absolutistes. Per exemple, quant al relativisme ètic, se li fa dir, a seques, que tots els valors són equivalents i, quant al relativisme de la veritat, se li fa dir, ras i curt, que la veritat és un concepte prescindible. La trampa ordida per l’absolutisme descansa en parlar-ne a seques, sense afegits, sense detalls. No és el mateix el que dius que el que diuen que dius.

Quant al relativisme de la veritat, és evident que des de la constatació que determinades regles i creences són útils i fins i tot imprescindibles per a la nostra vida quotidiana, no es pot saltar a l’afirmació que aquestes són vertaderes. No existeix cap pont lògic que permeta transitar des de la utilitat a la veritat;  per tant, no resulta legítim anar més enllà del reconeixement de l’indubtable, de l’inqüestionable valor pragmàtic –i tan sols pragmàtic– de la semàntica absolutista. El relativisme no pretén abandonar el concepte de la veritat, es limita a dir –i això és força important— que aquesta no és incondicionada, sinó que sempre, sempre és relativa a un determinat marc. Aquesta negació relativista de la incondicionalitat de la veritat topeta de forma frontal amb la creença dels absolutistes en l’universalisme, és a dir, amb la creença segons la qual els enunciats vertaders ho són en tots els temps, en tots els contextos i per a tots els éssers humans; perquè, si no ho fossen, no serien realment vertaders.

Quant al relativisme ètic, de l’afirmació segons la qual no hi ha valors que siguen objectivament i intrínsecament millors que altres, millor fonamentats, hom no pot extrapolar l’afirmació segons la qual no és possible discriminar entre valors. El relativisme no impossibilita que certs valors ètics siguen millors que altres, que certes formes de vida siguen preferibles a altres i que cal lluitar per aconseguir-les si fora necessari, tot el contrari. És precisament quan hom creu en la transcendència dels valors, en el seu caràcter objectiu, quan esdevé més prescindible el defensar-los o no, perquè la seua vigència és garantida per la seua transcendència. Si, en canvi, els valors no tenen altra fonamentació que la de les pròpies pràctiques que articulem per a justificar-los, si no descansen sobre altra base que la nostra decisió d’assumir-los i defensar-los, llavors l’única forma que pervisquen consisteix a mantenir i desenvolupar les pràctiques que articulem per a sustentar-los. Així que, paradoxalment, el relativisme afavoreix la mobilització política, mentre que l’absolutisme la fa prescindible. Afirmar que els valors feixistes no són intrínsecament pitjors que els dels seus opositors, no inhibeix en cap cas la lluita contra aquells i els seus valors; sinó tot el contrari: l’esperona; perquè aquesta lluita no resta emparada per res que la transcendesca i sols descansa en la nostra pròpia decisió d’impulsar-la.

En paraules de l’autor del llibre, aquesta filosofia crítica posa en qüestió tots els fenòmens de dominació, siguen quins siguen. Això no deixa d’evocar aquell filosofar a colps de martell, que, seguint a Nietzsche, consisteix a fer miques ídols i evidències. El relativisme és un dels millors martells que hem elaborat els éssers humans per a lluitar contra els ídols i contra les evidències que coarten la llibertat. La concepció absolutista de la veritat és una d’aquestes evidències lliberticides, perquè remet a una instància suprahumana la decisió sobre el que devem acceptar o rebutjar. Fer miques aquesta instància, així com la il·lustració feu amb la instància celeste, és la gran contribució del relativisme a la lluita contra la dominació.

Una de les derivades que trobe més importants d’aquest corrent filosòfic –i per això vull fer-ne afermament com a conclusió– és que no hi ha cap veritat a priori que ens diga quin serà el nostre futur, el del nostre país o el del nostre planeta, sinó que la veritat serà la que ajudem a construir tots nosaltres dia a dia, en comunitat, colze a colze, desenvolupant pràctiques de llibertat que contraresten els dispositius de dominació actual (econòmics, militars, religiosos, culturals, estatals, globals) i òbriguen el camí cap al futur que volem i necessitem com a éssers socials i lliures. Parle de participar avui en projectes associatius, assemblearis i cooperatius de tot tipus (nous o ja consolidats): de consum responsable, sostenible i de proximitat (aigua potable, alimentació, energia, telefonia…), mitjans de comunicació comunitaris i alternatius, ateneus i associacions que ajuden a difondre la cultura del canvi, moviments socials reivindicatius (antimilitaristes, ecologistes, animalistes, anticapitalistes, antifeixistes, laïcistes, feministes, pels drets de LGTBIQ+, pels drets lingüístics, pel dret a la feina, a l’habitatge, a una pensió dignes, a la renda bàsica universal, a una sanitat i una educació públiques i de qualitat, pel dret a decidir…), sindicats no oficialistes, grups d’afinitat, etc., etc. Endavant!

Muchas gracias, Tomás.