Observar, llegir, escriure

Si rumiem les conseqüències del que a hores d’ara estan acordant aquests polítics venuts a les empreses multinacionals, durant les reunions definitòries dels tractats de “lliure comerç” anomenats TTIP, CETA i TiSA, se’ns dibuixa un panorama futur ben fotut per als treballadors assalariats. Per exemple, si pensem en la Sanitat, tot apunta a un panorama estil nord americà: dues Sanitats, una de baixa qualitat tipus beneficència, regida per l’Estat, i una altra de privada, a càrrec de multinacionals, on, per als mateixos serveis que tenim ara, ens tocarà pagar un cost prou superior al seu valor real, tenint en compte que haurem d’enriquir els seus propietaris. És a dir, si volem una sanitat mínimament decent per als nostres fills, haurem de rascar-nos la butxaca i de valent. Un cas de monopoli com un cabàs, que, si no ens espavilem, ens xuclarà la vida.

En aquesta segona part de l’apunt sobre el TiSA, volia deixar parlar els experts en el tema. I una de les més preparades és Cuca Hernández, membre d’Attac Madrid, responsable de la secció de tractats de “lliure comerç” i presidenta de la Plataforma Estatal Anti-TTIP.  Per això, a continuació transcriuré les respostes, convenientment traduïdes, que va donar a l’entrevista que li feu Ràdio Klara el proppassat 26 de maig del 2016:

El TiSA és un dels tractats, junt amb el CETA i el TTIP, que forma part del paquet que ara mateix s’està debatent de forma oculta; però aquest TiSA està acordant-se més d’amagat que no els altres; perquè se’ns oculten tots tres. Això és així fins al punt que sobre el TiSA no coneguem ni les intencions de partida de la Comissió Europea (CE) en les negociacions que s’estan duent a terme.

Si s’aprova el que s’ha filtrat per part de Wikileaks, aquest tractat suposarà fer un pas endavant en la desregulació dels serveis públics. El TiSA és un tractat que s’està negociant entre 50 països i la Comissió Europea, que ho fa en nom dels 28 europeus. Afecta el comerç sobre els serveis. Es consideren com a tals tots aquells que nosaltres tenim com a públics, és a dir, subjectes de prestació per part de l’Estat. Sembla graciós, però, com els mateixos negociadors s’autoanomenen “els millors amics dels serveis públics”, quan el plantejament del tractat és deixar l’Estat sense capacitat per a regular els serveis públics; de tal manera que, si tenim en compte que a hores d’ara ja s’ha transferit a l’esfera privada una bona colla d’empreses públiques –llegiu les elèctriques, les telefòniques…–, ara mateix s’està negociant precisament la desaparició o l’eliminació de l’autonomia de l’Estat a l’hora de prendre decisions sobre la gestió de la poca cosa que li queda.

La proposada, per alguns, remunicipalització dels serveis públics, que han estat privatitzats durant l’escomesa d’anteriors gestors corruptes, seria gairebé impossible amb l’aplicació del TTIP, el CETA i, per suposat, del TiSA, que aprofundeix en la mateixa línia privatitzadora que els altres dos. En el TTIP i en el CETA es planteja una exempció general sobre aquells serveis públics que presta l’Estat en exclusiva. Tanmateix, a l’Acord General sobre el Comerç dels Serveis (el TiSA, per les seues sigles en anglès) que s’està negociant i a la vigent Directiva de Serveis de la Unió Europea (l’anomenada Directiva Bolkenstein) pràcticament ja no existeixen serveis exclusius de l’Estat. Tots els serveis, en base als eufemismes que s’hi plantegen –com ara: externalització de serveis, cooperació públicoprivada, etc.– , fan competir la gestió privada amb la pública. I hi ha una sèrie de clàusules, com la d’”Statu quo”, que indica que no s’ha d’incorporar a la gestió pública cap nou servei; la qual cosa suposaria que cap servei que estiga ja privatitzat puga ser rescatat posteriorment per l’Estat en el marc d’aquest acord. Per exemple, EE UU pràcticament no té serveis públics; doncs bé, amb aquest plantejament, es barraria el pas a que aquest país pogués tenir aquests tipus de serveis en el futur, malgrat el que poguessen decidir els seus ciutadans. Altra clàusula que abunda sobre aquesta qüestió és la que denominem “Trinquet”, que bloca directament la possibilitat que aquell servei que s’haja donat a la gestió privada puga ser recuperar per a la gestió estatal. Aquests disbarats els estan signant uns suposats representants nostres a la Comissió Europea i, doncs, ens estan traint directament.

El TiSA està funcionant amb llistes negatives, com el TTIP i el CETA. Això vol dir que els Estats poden blocar aquells serveis que volen seguir mantenint sota la seua gestió. Segons el que sabem, l’espanyol –el Govern espanyol– no hi està incloent pràcticament cap servei a reservar; amb la qual cosa ens està llançant a la boca dels lleons especuladors. És una passa més en la política espoliadora a què ens han estat acostumant des de fa anys; perquè, com que, en l’actual context de crisi, el creixement de l’economia real és molt limitat, el negoci especulatiu privat és a hores d’ara al comerç dels serveis públics i és aquí on estan intentant posar-hi les urpes.

El tema rau en que aquest procés especulatiu sobre determinats serveis públics, com ho estem veient –per exemple– a la Sanitat, el porten a terme empreses que abans de la bombolla immobiliària es dedicaven a especular amb la construcció de cases i que ara es dediquen a construir hospitals i a posar-nos preus que estan generant una altra bombolla de despeses per part de l’Estat. La seua voracitat no té límits. Ho estem veient en casos de corrupció, com els Gürtel i companyia: són les empreses privades les que necessiten els diners públics per a fer negoci.

Així és massa fàcil ser “liberal”. La política que regeix aquests tractats de què parlem ara va força més enllà: és clarament “neoliberal”. Perquè els liberals de sempre almenys defensaven formalment la llibertat individual de tothom; aquests d’ara, l’única llibertat que defensen és la de comerç i no es “tallen” en cap moment a l’hora de legislar en contra de la llibertat dels ciutadans. A més, el que ara pretenen aconseguir és que l’Estat els garantesca el seu negoci, amb els mecanismes, que hi són tant al CETA i al TTIP com al TiSA, de protecció de l’inversor. Per exemple, si ens llegim el mandat de la CE per al TTIP, que està publicat, en el pròleg hom parla de la defensa dels drets humans, etc.; però durant tot el desenvolupament del text parla del dret de l’empresa al lícit lucre i això es repeteix en tots els tractats. El mecanisme de protecció de l’inversor, el ISS, el que fa és garantir a les empreses el benefici, és a dir, que no correran riscos. Aquestes empreses exigeixen que l’Estat, d’un forma preventiva mitjançant els Consells de Cooperació Reguladora o d’una forma sancionadora mitjançant els mecanismes de resolució de conflictes, els garanteixen i els hi paguen per a tenir permanentment beneficis. És molt fàcil parlar de “llibertat de mercat” quan no estàs disposat a córrer riscos. Així ja es pot ser un “gran capitalista”!

Tots el serveis públics es poden veure afectats pel TiSA: Sanitat, Educació, Dependència, Carreteres, Transport… i tots els que us imagineu. El procés pot començar de la forma més subtil, com una “externalització” parcial (per exemple, a les universitats amb el cobrament de taxes, que podria assignar-se a un banc). Aquest acord detalla fins i tot la forma de contractar treballadors. Tenim el mode 4, present a la Directiva Bolkenstein, que ací s’aplicaria de forma global; és a dir, podríem pensar, per exemple, en un treballador colombià que el porten a treballar a un país europeu amb les condicions laborals del país d’origen. Aquest mode 4 s’implantarà completament amb el TiSA i constitueix una forma d’esclavisme modern.

El problema és que els caps d’Estat i de Govern dels Estats no tenen tota aquesta informació. El que ells defensen és el secret en què es mantenen les negociacions i són els negociadors i els “lobbies” els que ho coneixen a fons. Aquesta actitud dels màxims dirigents dels Estats no sabem si és legal, però sí que és il·legítima.

En el tema dels ajuntaments, aquests tractats limitaran la seua capacitat a contractacions amb objectius socials, ecològics o que prioritzen la indústria local i poca cosa més.

Estan comprant i estem venent la nostra sobirania i molts partits polítics no li volen donar la importància que això té per a la nostra llibertat i el nostre benestar. Hem de recordar que els més xovinistes, els que manifesten un patriotisme més exagerat, estan a favor d’aquests tractats: PP, Ciutadans, CiU… Aquells que defensen el seu país de forma exaltada, estan defensant, per altra banda, una globalització que posa en mans de les multinacionals els drets dels ciutadans del país. Resulta ben sorprenent que algú s’embolique en una senyera i, quan li la destapes, el que descobreixes realment són logos de multinacionals: Coca-Cola, Repsol o Telefónica, per posar uns exemples a l’atzar.

Els defensors d’aquests tractats parlen de possibilitats de creixement per a l’Estal espanyol de tan sols un 0,7 % del PIB, en el millor dels casos. Però aquests mateixos estudis també informen de la desaparició de sectors en l’agricultura, en la indústria càrnia, tallers de reparació d’automòbils, etc. I això ho diuen els mateixos que hi estan a favor! Per a aquests, les persones som simples números, peons, “fitxes de parxís” que es poden manipular.

Moltes gràcies, Cuca.