Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

22 de novembre de 2021
0 comentaris

Fugir de la ciutat cercant les arrels. Les novel·les de Fèlix Edo.

Les lectures que avui ressenye són derivades de la presentació a l’Ateneu de Bétera de la darrera novel·la de Fèlix Edo Tena per part de l’autor; un escriptor i obra que llavors vaig conèixer i em van menar a interessar-m’hi primerament. A l’acte, el professor i novel·lista confessava tenir un estil d’escriptura més aviat directe i eixut, amb poc d’ornament, on la lírica hi és present però secundàriament. Quant a la temàtica, les seues dues novel·les fins ara publicades havien estat motivades per l’enyor de la masoveria de muntanya del nostre país i els seus protagonistes, un ofici dur i gairebé desaparegut que va ser el primer dels seus pares. Hi endevinava la recreació d’un temps perdut que l’interpel·lava sobre el desarrelament sofert, i que compartia amb qui açò escriu, per bé que no pas de la pagesia de secà, sinó d’horta, més propera a on viu el gruix de gent.

Aquestes novel·les també m’han servit, mutatis mutandis, d’espill de mi mateix. Recorde quan vaig plorar en saber que els pares –la mare– es venien el tros de terra que havien conreat tota la vida en terme de València (Horta), com a depositaris dels migrats béns de la nissaga familiar dels “morets”. Era un lament de pèrdua, de desarrelament, d’enyor del que hauria pogut ser, però inútil i injust de cara a ells, que ens havien donat estudis i es mereixien completar la seua migrada pensió, pagar-se una vellesa més còmoda a la qual hi tenien dret. No els hi podia retreure res: fou la millor opció, sense dubte, sense remordiments. A fe que ho van intentar amb el gendre i els néts, que en fugien, ho entenc; perquè a mi me n’havien allunyat pensant en el meu bé. I ho era certament, perquè els seus dos fills sabíem el sacrifici que suposava la feina de pagès: gairebé tots els estius de vacances d’escola els havíem passat ajudant-los a ells, a feinejar a l’hort, a collir verdures, en el cor de l’estiu, amb un sol tòrrid, una xafogor que ens feia suar de valent, venir colps de set i alguna desgana a ma germana també. Però passats els anys no he pogut vèncer aquesta desconnexió de l’ofici dels pares, de la terra que embruta, que m’ha fet odiar més que estimar la ciutat i m’ha conduït a viure envoltat de natura, massa domesticada si voleu, depenent del cotxe, amb un hortet a casa, per a calmar-ne el neguit. I com a consumidor he tractat, potser amb poca traça, de deslliurar-me de les “urpes” de les empreses grans, depredadores, destructores de les petites i locals, multinacionals que són un perill social, perquè tracten de fer-nos-en cada vegada més dependents i alienats, menys autosuficients.

Un resum dels que trobarem a les seues fins ara dues novel·les ha quedat reflectit a la dedicatòria que m’escrigué l’autor a dins de cada llibre: “El guardià de les trufes” (Barcino, 2016) –“sobre la vida que s’acaba als masos dels Ports i del Maestrat”– i “Lluny de qualsevol altre lloc” (Onada, 2021) –“sobre la descomposició del present i els reptes del futur, sense oblidar el passat”.

La primera està basada en personatges i records familiars de l’escriptor. Marcada pels vents i el pas de les estacions, començant pel vent de ponent que ens porta les guerres i acabant pel de mestral que ho arrana tot, la narració ens mostra el tràfec de la vida rural al mas de Forès (Benassal, Alt Maestrat): l’aigua del brollador que rega, neteja i alimenta la casa, el cicle complet del blat, els viatges a Vilafranca per a vendre i comprar, les festes del poble, amb la bestialitat dels bous al carrer, el menjar de diumenge, la cura i collita de les trumfes, joia del mas, magra i difícil de trobar, les llargues caminades per anar a escola, quan ho deixava la rabera, la “cacera” de bolets, la verema, el soterrar dels vells, el temps de neu, de la matança del porc, de contar històries a la vora del foc, contades pels avis als néts, exercicis d’aprenentatge de l’ofici de masover… La novel·la és també una finestra oberta al mas en anys de dissort:  la primavera del 1939 marcada per la deserció d’un fill, soldat republicà, davant la matança feixista imminent, la recreació del seu llarg i dolorós camí de tornada a casa, travessant muntanyes i valls, la desgràcia del fill o el marit que no arriba, els incivils del tricorni abusant del seu poder armat;  la tardor del 1948 que hi porta una disbauxa de repressió, quan un altre fill del mas i un centenar més són vexats, torturats i engarjolats pels incivils, acusats injustament de col·laborar amb el maquis; alguns assassinats i desapareguts impunement… Un comiat amestralat, ja en un temps més actual, malmès el paisatge dels Ports i el Maestrat, amb solsides a la pedra seca, teulades enfonsades, calç encrostonada, camins desfets…, on l’avi d’una generació posterior recorda al fill els desastres de la guerra i la cruel repressió posterior, que va fer fugir molts masovers, i malgrat tot li comunica la seua determinació de romandre al mas, sabedor que potser serà el darrer conreador d’una cultura en perill d’extinció.

Aquesta hi podria ser una aproximació més condensada, més emocional: Paisatges de serralada endins. Ventades, tempestes, hiverns glaçats, estius abrusadors. Argelagues, romaní, timonet, carrasques, ametlers. Tarteres, bancals, sots, cims, costeruts camins. Marges de pedra seca, parets de calç, ullals escarransits. Guineus, senglars, serps, abelles, teuladins. Morts d’hivern, renats de primavera, sons, colors i olors de cada temps. Feréstecs, eixuts indrets, oratge i feina, inclements. Horror de guerra, afusellaments, guàrdia incivil, maquis en desesper, sotmetiment; absències, crits ofegats, gemecs; la por i la mort que hi amera a pleret. Una vida arrelada a la terra, una història trencada, un món que canvia, que es perd. Un enyorament d’éssers i coses estimats, insistent.

La segona novel·la d’en Fèlix Edo té lligams amb la primera, però no cal haver-la llegit abans. Amb més ficció que no l’anterior, la trobe escrita amb un estil més acurat, més segur, però amb “pinzellades més gruixudes”, més cantelluda, més esquerpa, potser massa punyent per a amadors de la proporció i la mesura, destacant el seu to pessimista, potser fora mida, amarat d’esperit crític, que, a més d’entretenir, pot servir de revulsiu de la nostra grisa i previsible existència. Un relat on el paisatge, el “decorat”, l’element material, és el personatge més important.

L’escriptor s’hi posa en la pell d’un jove professor universitari, fill de masover, que de sobte canvia de vida, deixant l’ofici i les comoditats que li donava, per a esdevenir un rodamón solitari, un inadaptat, un vagabund automarginat de la família i amics, sense ofici ni benefici, que fa feines esporàdiques més pròpies de gent de baixa estofa: un dia es lloga de collidor de taronja, un altre de pescador a jornal, un altre vagareja sense feina…; això el mena a trobar-se sense diners per a mantenir una casa ni vestir-se ni menjar com cal, arribant fins i tot a dormir a cel descobert i passar gana un dia si l’altre també. L’espai físic de la narració té dues parts, la primera transcorre a les rodalies de la ciutat de Castelló i la segona per camins de muntanya amb destinació a la casa pairal del seus avantpassats, el mas de Forès, que coneixem de la novel·la anterior. Un personatge estrany el protagonista de l’obra, clarament afectat per un trauma que no s’entén, perquè s’hi amaguen els motius, dificultant la necessària identificació emocional, creant un desassossec que et fa pensar en la manca d’explicació lògica d’aquest eixelebrament. Un fet que, per altra banda, et manté enjòlit fins a l’acabament.

En canvi, no ha estat gaire difícil identificar-me amb les planes inacabables de llenguatge aspre, dissonant, desencisat, de malson, on blasma el pitjor de la ciutat, el domini de l’asfalt, el soroll i el fum dels motors, el ritme apressat, les congestions de cotxes, l’aïllament de la gent, la brossa, la brutícia i les pudors, les obres abandonades, el riu sec, els erms desolats, antics camps de conreu abandonats, l’antiga bellesa dibuixada als horts esdevinguda desferra del passat, les rodalies mostrant la realitat de la degeneració urbana, el creixement urbanístic sense mesura a costa de menysprear el medi natural i els seus habitants. A la lletjor del paisatge urbà s’hi afegeix la misèria física o moral dels actors de la nit, per motius diferents: prostitutes, sense sostre, africans sense papers, covards feixistes… De tant en tant, s’hi encasta alguna visita de necessitat a antigues amistats: l’avi amic que volen desnonar per a fer una finca i el fan morir, el vell perruquer anarquista que li recorda la repressió franquista, un antic company d’universitat que milita en un casal anti-sistema i fou detingut per parlar valencià… Tanmateix, al capítol “Un lloc sobre l’asfalt” no tot és gris, brut o corrupte, de tant en tant ens conhorta un bri de llum, d’enyor del passat rural perdut, endreçat, verd, ufanós; també el suport que rep el protagonista d’un gambià sense papers que parla valencià, el qual serà objecte d’una brutal agressió racista.

Al capítol “Un lloc sobre l’erm” narra la fugida de la ciutat, el viatge a peu del protagonista, recorrent carreteres i camins fins al mas del Maestrat, que recorda de quan hi va viure un estiu quan era xiquet. Un itinerari accidentat, per la fam, el fred i les bèsties que l’acacen.

Al compàs del món i dels batecs del seu cor, la barba li creixia i la roba se li anava engrandint. Aquell paisatge, que havia estat un antic camp de batalla en moltes ocasions, posseïa un reclam que pareixia que el cridara. A ell, aquesta força li arribava amb el vent i la reconeixia com a familiar. Tanmateix, mirava aquells barrancs i aquells pinars i sentia una impaciència infinita, un anhel sense mesura. El sentiment també es podia traduir en una afirmació apassionada del desig de fer el que toca. Alhora, li provocava una gran tristesa, com si constatara que tot plegat provenia del desajust causat en aquell paisatge per la presència de la seua figura, que era com una anotació escadussera sobre un irrefutable estat de coses. Potser per això, mentre caminava, no va poder reprimir el plor. Ja havia plorat abans, moltes vegades, i també aquesta experiència, igual com el pas dels anys, li havia ensenyat que, malgrat tot, l’abandó era inútil per a comprendre el funcionament del món.” (p. 170-171).

Quan hi arriba, a poc a poc refà la vida, malgrat l’evident duresa del dia a dia sense mitjans per a viure ni conrear la terra. Hi havia un canvi, però: a la duresa i la lletjor artificial de la ciutat li seguia la duresa però la bellesa feréstega de la natura nua, de les nits estrellades o de lluna plena. Hi domina la visió i el ritme del vagabund, fent els camins a peu, a poc a poc, sent conscient de la implacable realitat que ens amaga la pressa i el brogit de la ciutat o la calma i el silenci de la indòmita muntanya. Enmig de la descripció de l’afany del nou masover, hi apareixen altres històries, com la visita a l’àvia de Benassal on veuen fotos plegats, la visita a un amic de la infantesa que viu a Vilafranca, la visita del gambià que el torna a ajudar a fer feines i li conta la realitat sagnant del seu país d’origen i els treballs de la seua fugida en pastera, que es va endur la vida de molts companys…

Clou la novel·la amb un altre to, amb el retrobament de pare i fill, acceptant el seu nou ofici de masover, compartint preocupacions, experiències i records: el per què va haver d’abandonar el mas, l’evolució del clima, com més va més eixut, que fa minvar les trumfes, l’abundor d’animals salvatges que fa perillar els conreus, la manca d’aigua… Així, la primera part urbanita i alienada, a Castelló, hi resulta contrastada amb un final plàcid de retorn a una normalitat rural més assenyada i productiva, que et fa descansar de tant de patiment.

Que l’enyor no ens destorbe la feina, els fets. Que la idealització del passat viscut, o de la vida natural que necessitem per a frenar l’estrès postmodern, no ens faça perdre el seny ni la rauxa; que aquest plaer estètic i solitari no ens entrebanque la recerca col·lectiva de solucions ara i ací adients, progressives però fermes, esforçades però de bon fer, innovadores tot conjuminant savieses d’abans i ara. Gaudim l’enyorança, l’encís del “paradís perdut”; però que aquest no ens agombole, no ens acarone gaire, no ens desactive la necessària ràbia contra l’statu quo opressor, que canvia de mètodes però no d’intencions; que no ens confonga sobre la necessitat d’unir-nos per a aconseguir alliberar-nos-en, per a construir-nos un futur millor, més ecofeminista, més democràtic, més autònom, més arrelat a la terra, recolzant-nos mútuament, participant en iniciatives cooperatives locals. Ens cal relocalitzar la producció agrària, millorar els serveis bàsics i les comunicacions entre i amb les comarques d’interior. Ens cal sobirania alimentària de debò.

Gràcies, Fèlix, i bona lectura a tothom!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.