Observar, llegir, escriure

“El feixisme consisteix en una amalgama de violència brutal, terrorista, i fraseologia revolucionària fal·laç que connecta demagògicament amb les necessitats i estat d’ànim d’àmplies masses de productors.” (“Com combatre el feixisme i vèncer”, Clara Zetkin, 1923; traduït i reeditat per Tigre de Paper el 2019, i citat a “Tothom pot ser antifa”, Tigre de Paper, 2021, p. 18).

Aquest “Tothom pot ser antifa” és un llibre gros, però que paga la pena llegir i practicar. Una obra que respon al seu subtítol, “Manual pràctic per a destruir el feixisme”, perquè hi analitza una bona colla d’aspectes personals –ment, cos, consum…–, socials –barri, feina, família, amics, xarxes socials, mitjans de comunicació, escoles…— i institucionals –partits, justícia, forces armades, fronteres…–, fins a vora una vintena d’elements que cal considerar per a posar en pràctica una bona lluita antifeixista. Una lluita que, si no és per a respondre una agressió que pose en perill la nostra vida, hauria de ser no violenta, però tanmateix efectiva. Un moviment que interessadament i erròniament ha estat titllat de violent pels col·laboradors del sistema econòmic i social imperant, perquè ataca el problema d’arrel, que no és altre que les desigualtats que aquest sistema ens imposa. El llarg assaig es fa ben entenedor perquè va ple d’exemples i cites de diversos experts antifeixistes d’ara i adés, i d’un i altre costat de l’Atlàntic; en un estil clar i directe al qual ens té acostumats el seu autor, el periodista Pol Andiñach, fundador del col·lectiu de comunicació “Cuellilargo”, que actua en diverses plataformes de les xarxes socials digitals, difonent missatges i anàlisis ben documentades sobre conflictes d’arreu del món, amb un enfocament inequívocament alliberador de les classes subalternes, de la majoria social.

Són precisament aquests mitjans de comunicació moderns els que estan agafant un protagonisme cabdal en la lluita antifeixista, com a resposta a la, com més va més, creixent presència i difusió de les idees d’extrema dreta o clarament feixistes en aquestes xarxes digitals; unes idees perverses que tot sovint es recolzen en notícies falses o deformades, que són tractades amb massa ambigüitat en els mitjans d’informació generalistes, unes empreses al servei de les elits que s’atorguen el poder i la representació de tota la societat. Una tebiesa que blanqueja falsos i abominables discursos d’odi cap a col·lectius racialitzats i marginats, mentre defensen els privilegis d’uns grups humans sobre altres, un nacionalisme fanàtic i excloent, un militarisme covard i violent, un masclisme ridícul i intolerant, unes pràctiques religioses buides i hipòcrites. Unes perilloses idees que de tant en tant convenen als poderosos, sobretot arran de les crisis i la precarització que aquests provoquen, per tal de desviar l’atenció dels afectats cap a les vertaderes causes de les retallades socials que se’n deriven, crisis-estafes que cíclicament necessita l’insadollable i artificial monstre capitalista, amb el seu 1 % de conductors, per a créixer, dominar i explotar sense aturador l’altre 99 % esclavitzat.

Des que en soc conscient, em preocupa bastant comprovar com les mentides que difonen els mitjans de difusió de notícies generalistes –que no de comunicació, com ens volen fer creure— i les xarxes socials digitals –amb el protagonisme del clickbait, potenciat per un pervers algoritme informàtic que cerca maximitzar el guany publicitari, premiant les passions més baixes– van capgirant les idees d’un bon gruix de gent del poble fins al punt d’aconseguir enfrontar-nos entre nosaltres, amb el consegüent “divide et impera”, que fa guanyar als amos de sempre, tranquils en el seu domini sobre els qui ens consideren súbdits o subordinats als seus capricis i beneficis, covardament protegits pel seus esbirros armats, sense importar-los gens ni mica les conseqüències de tanta violència verbal i física a mitjà o llarg termini. Hi veig la llavor de les guerres, que cíclicament arrasen pobles del món i ens porten tant de patiment. No sé si els responsables d’aquestes malifetes i els qui les escampen en són conscients, però són uns lamentables sembradors de conflictes inexistents, propagadors del mal, que hem de neutralitzar en la mesura de les nostres possibilitats, treballant en xarxes de suport mutu, posant en pràctica els ensenyaments d’aquest manual d’antifeixisme tan convenient i recolzant mitjans de comunicació alternatius que ho siguen de debò.

Per a finalitzar aquesta ressenya, tot seguit us deixe una tria de frases de l’obra:

“El feixisme és la formulació de l’odi en doctrina política.” (p. 11-12, op. cit.; de Carles Viñas, La Marea, 29/06/2020).

“Si t’importa […] una persona racialitzada, queer, migrant, amb diversitat funcional o que formi part de qualsevol del grups que el feixisme fixa o ha fixat com a objectius a atacar, posiciona’t i defensa-la. Defensa-la prenent posició de manera ferma i oposant-te a l’extrema dreta i el seus discursos d’odi. Per a algunes persones, certes idees poden ser extremament perilloses, perquè, si guanyen força, les seves vides corren perill de manera molt real.” (p. 27).

“Llegirem com a ‘antifeixista’ tota acció que afebleixi, entorpeixi o sigui disruptiva sobre el curs d’una dinàmica d’odi o un discurs d’essència feixista, el qual, sense la presència de la dita acció, s’hagués pogut continuar desenvolupant sense interrupcions. En la mateixa línia, considerem que una acció és ‘antifeixista’ quan contribueixi a canviar, confrontar o anul·lar alguna de les moltes manifestacions o potes que tenen les ideologies feixistes, o bé contribueixi a anul·lar alguna de les fonts de què hi beuen.” (p. 30).

“Treballar localment en xarxes de suport per crear un teixit sòlid, cohesionat i fort és una arma antifeixista molt poderosa.” (p. 36).

“L’homofòbia, el masclisme i el racisme no són ‘la teva opinió’, ni ‘el teu criteri’, ni ‘el teu parer’, ni el ‘teu punt de vista’. Són formes d’odi i discriminació que atempten contra els Drets Humans. I el deure de l’educació i les lleis és treballar per a eradicar-los.” (p. 43; de Twiter).

“Hem de reclamar, aleshores, en nom de la tolerància, el dret a no tolerar els intolerants.” (p. 45; de Karl Popper, “La societat oberta i els seus enemics”, 1945).

“La violència no és només ‘punys i armes’, reduir-la només a això és extremadament simplista i reduccionista. Hi ha molts tipus de violència i, com hem vist, existeix també la violència embolcallada amb ‘arguments racionals’.” (p. 50).

“Als discursos d’odi, feixistes o neonazis, no podem cedir-los el més petit espai. No tenen dret a organitzar-se ni a expressar les seves idees verinoses. No hem de tenir cap comprensió per als qui no volen comprendre. No hem de tenir cap empatia per als qui no empatitzen. No hem de concedir cap llibertat per als qui, si poguessin, ens les traurien totes.” (p. 61).

“Un breu resum de l’antifeixisme que podem practicar des dels nostres barris; sumar-nos a xarxes de suport properes, aportar informació als col·lectius militants, buscar maneres de sabotejar i dificultar els actes de l’extrema dreta, i mantenir el barri net, cohesionat i organitzat!” (p. 64).

“Necessitem un antifeixisme d’acord amb els nostres temps i d’acord a com actuen els feixismes d’avui. Així doncs, cal continuar sent als carrers, però també hem de prendre’ns molt seriosament la feina a les xarxes, que és un camp de batalla tan real i tan important com qualsevol altre.” (p. 129).

“Veient l’actitud dels grans mitjans de comunicació davant dels discursos d’ultradreta, queda clar que […] cal construir mitjans de comunicació autogestionats i independents; com ara ràdios, televisions, revistes i diaris amb clara consciència antifeixista, que és un treball també formidable.” (p. 159).

“La millor vacuna contra el feixisme serà sempre construir uns moviments socials que transformin el món per garantir la suficiència material per a tothom, sense matisos, sense distincions de cap mena. Per això, hem de pensar-nos en comú, prendre els mitjans de producció, produir per a nosaltres, produir el que necessitem, treballar totes, treballar menys, viure més i millor, i redistribuir-ho tot.” (p. 183).

“La memòria és de les millors eines que tenim avui per lluitar contra el feixisme. Una memòria que neix del sofriment inabastable de milions de persones i famílies, i que no existia cent anys enrere. Cuidem-la com el que és: una memòria increïblement poderosa.” (p. 194).

“Els sistemes d’opressió que ens envolten són tan colossals i tan omnipresents que moltes vegades els acabem interioritzant i reproduint sense adonar-nos-en. Tenir cura del que diem és, per tant, el primer (i últim) pas en l’exercici de revisar les nostres actituds racistes, xenòfobes, masclistes, capacitistes, etc. […] Acceptar que les tenim, identificar-les i descartar-les és una important tasca antifeixista.” (p. 199).

“Recordem que treballar i cuidar el nostre físic és també una part essencial de tota lluita antifeixista.” (p. 203).

“El millor sempre serà treballar el nostre propi esperit crític per fer front a les falsedats, fal·làcies i tergiversacions que la ultradreta renova i actualitza constantment. Guanyar-los la batalla en el pla narratiu i argumentatiu també és una part fonamental de la lluita antifeixista.” (p. 231).

“I als partits polítics que s’autodenominen demòcrates els hem d’exigir, per la seva banda, que no cedeixin cap espai a la ultradreta. Ni en els seus marcs ideològics, ni en els seus temes de debat, ni en les seves pràctiques polítiques.” (p. 271).

“Un dels pitjors enemics del feixisme és la solidaritat obrera. Una solidaritat entre iguals i amb un mateix objectiu de classe: millorar les condicions de treball, protegir-nos les unes a les altres i treballar per la transformació social cap a un món més just i humà. Això és categòricament antifeixista.” (p. 289).

“La infiltració de l’extrema dreta en forces i cossos de l’exèrcit i la policia no és una excepció ni són tampoc casos aïllats, com sovint tracten de fer-nos creure els qui haurien de vigilar-ho i aturar el problema. És una realitat bastant més habitual i estesa.” (p. 312).

“Per executar una bona praxi antifeixista és imprescindible conèixer el feixista. Per destruir el feixisme hem d’entendre’l.” (p. 370).

“Avui és més necessària que mai una educació amb una ferma consciència antifeixista que, a més, conegui els mecanismes de la ultradreta per captar joves, de manera que pugui evitar-ne la caiguda per les canonades de l’odi i oferir-los ajuda per sortir-ne. Educar en la memòria, la diversitat, el respecte, l’empatia i l’amor salva vides.” (p. 382).

“Odiem perquè ens han ensenyat a odiar. Odiem perquè som ignorants. Som el producte de gent ignorant a qui han ensenyat una cosa ignorant que és que hi ha quatre o cinc races diferents.” (p. 409; d’una entrevista a Jane Elliot, educadora antifeixista i activista estatunidenca, “The psychology of racism”, 27/06/2015).

Moltes gràcies, Pol, i bona lectura i millor realització a tothom.