Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

23 de maig de 2022
0 comentaris

Cal despertar del somni tecnològic. Ens trobem perillosament desapoderats pel capitalisme digital (i II).

Continue amb la ressenya de l’assaig: “Despertar del sueño tecnológico. Crónica sobre la derrota de la democracia frente al capital” (Ekaitz Cancela, Akal, 2019), que vaig començar en un apunt anterior. En aquesta resumiré la visió de l’autor sobre l’evolució històrica del capitalisme i un final optimista, per les possibilitats que ara s’obren, de construcció democràtica d’un món diferent:

Durant els segles XVIII i XIX es va desenvolupar un relat il·lustrat, que relacionava progrés amb avanç cientificotècnic, domini racional i llibertat per a tothom; mentre s’hi produïa la desclosa maquinal i fabril, el creixement industrial, la millora de les telecomunicacions, apareixia la premsa, etc. Un relat, però, que fa aigües si atenem el fet que la propietat dels mitjans de producció restava en poques mans i explotava la majoria del poble; provocant una lluita creixent entre la classe desposseïda i l’acumuladora.

Al començament del XX, aquesta lluita de classes s’accentuava i portava la classe burgesa, que no volia perdre privilegis, a recolzar el monstre feixista, el seu fanatisme, les seues guerres, genocidis, exterminis sistemàtics, en nom d’una cruel racionalitat; emprant tota la sofisticació tecnològica que els permetia el desenvolupament cientificotècnic aconseguit fins llavors; mostrant al món com de destructiu podia ser aquest progrés si era emprat per a fer el mal, l’horror de la II Guerra mundial i l’holocaust.

Això darrer ens ho presenta al segon capítol: “Documents de barbàrie: de la cambra de gas a la màquina intel·ligent”. Perquè caldria anar més enllà de l’holocaust: entendre la violència que pot arribar a suposar la tecnologia en poques mans, com s’esdevé en el capitalisme, siga amb una pràctica “occidental” o “oriental”; és a dir, siga propietat d’una casta oligàrquica privada o d’una d’estatal, soviètica o xinesa. Caldria tenir-ho ben present quan se’ns diu que, amb les tecnologies digitals que ara dominen el món, estem avançant en el camí del progrés per a tothom; perquè, per molt desenvolupada que estiga la tecnologia, el seu control encara resta en mans privades.

Continuant amb la repassada històrica, l’autor ens hi mostra com, acabada la II Guerra Mundial, els salvadors estatunidencs van establir un nou relat, derivat del desenvolupament tecnològic, en què basaven la seua estratègia de dominació: l’amenaça nuclear. Un perill que era capaç de portar-nos una altra guerra encara més devastadora, vistos els assajos recents. I van establir l’anomenada “guerra freda” entre el bloc capitalista occidental i l’oriental —mal anomenat comunista. Fou una guerra tecnològica, capaç de desplaçar una enorme quantitat de recursos públics als departaments de defensa i intel·ligència dels EUA, que els van permetre desenvolupar una indústria tecnològica basada en la millora de les telecomunicacions (interceptació de missatges, geolocalització…). Indústria que no era destinada a la població en general, sinó a l’ús militar i també privat, com hom ha vist posteriorment, amb la seua aplicació a l’economia global per les corporacions multinacionals que tots coneixem. És a dir, aquesta ”guerra freda” va permetre a les elits dirigents del EUA, mitjançant discursos sobre la seguretat nacional, desplaçar una enorme quantitat de recursos públics al sector privat, vestint-ho amb un relat de por, per una banda, i progrés, per altra, que va silenciar el vertader objectiu d’explotació i dominació global, que s’amagava darrere de tot plegat —un objectiu que ara mateix no disposa d’exclusivitat estatunidenca, sinó que també hi competeixen les versions xineses.

Cap als anys 70 del segle passat, el capitalisme va patir una de les seues grans crisis, una davallada de beneficis derivada de l’economia productiva, la qual llavors hom va solucionar desenvolupant l’economia financera: llevant-li frens legals, inventant nous productes, obrint-li les fronteres de bat a bat, imposant tractats de lliure comerç, etc., esdevenint el que hom ha batejat ben encertadament com “el casino global”. Fou el començament de l’etapa del capitalisme anomenada neoliberalisme —encara ben actual i accelerada gràcies a les noves tecnologies de la informació—, impulsada per l’Escola de Xicago, aplicada per Ronald Reagan i Margaret Thatcher, i imposada a tot el món. Economia finançaritzada que anys a venir ens portaria l’encara inacabada crisi del 2008.

I, endemés, ara ens trobem en una crisi vertaderament global, que preveu, en un període relativament curt de temps, una manca de recursos energètics —l’aliment bàsic d’aquest monstre que creix sense mesura; perquè mai no en té prou d’explotació majoritària i acumulació minoritària—; per no parlar de l’escalfament global capitalogènic, al qual hom no li vol parar l’atenció que pertoca.

Aquest sistema capitalista, que ens imposen des de fa segles, també necessita mantenir-se amb discursos i ideologies que el justifiquen, i la de “la tecnologia salvadora” li és força útil. També hi empra el discurs que diu que internet ha democratitzat la societat, que té un valor civilitzatori a nivell informatiu. Però la democratització és més aparent que real; perquè les dades són propietat de Google, que les té amagades en una “caixa negra”, en un algoritme al qual no podem accedir, per a saber quines són les regles per les quals es guia aquest mitjà de producció, que també ens han furtat. No ens enganyem, amb aquest bombardeig d’informació no comprendrem millor el món, sinó els seus amos; perquè està mediatitzada pel mercat. Aquestes lògiques de generar rendibilitat, en aquest cas mitjançant la informació, perverteixen la base de la democràcia, que necessita informació de qualitat. És el que et permet prendre decisions racionals amb la gent que t’envolta. El pensament crític hi té força dificultats a desenvolupar-se en aquest immens oceà d’immediatesa i emocions. Aquest present continu ens atordeix, ens impedeix una visió més profunda i general. Ho tenen estudiat per a mantenir-nos sotmesos. També s’han carregat el paper del periodisme clàssic; precaritzant l’ofici, posant molts periodistes a seguir el dia a dia d’una actualitat política infame o a esbombar “fake news”. Si a això afegim que les nostres relacions socials hi han esdevingut mercaderia, un valor de mercat, comprendrem millor que en aquest sistema cada vegada som menys amos de la nostra pròpia vida. La realitat és que aquestes empreses tecnològiques ens estan colonitzant, desplegant-se per tot el globus com si fossen les noves bases militars.

Gràcies a plataformes increïblement sofisticades en el pla psicològic, perquè els individus s’ajudassen a si mateixos a l’hora de solucionar qualsevol problema econòmic, polític o social, les accions únicament tenien la comesa de despullar-los dels seus recursos, mentre lliurassen tot el seu potencial creatiu. Creien alliberar-se de manera autònoma, ensenyant tot tipus d’informació sobre si mateixos, mentre contribuïen a l’objectiu d’augmentar els beneficis del capital.” (op. cit., p. 342)

A partir de la crisi del 2008, el prestigi del capitalisme ha quedat tocat i torna a ser-li necessària una maquinària i una ideologia que li permeta seguir el seu camí depredador. No és cap casualitat, doncs, que, després d’aquesta crisi, haja emergit Sillicon Valley i les corporacions privades derivades. No és cap casualitat que en la darrera dècada s’hagen desplaçat tantíssims diners a la indústria tecnològica digital, de tal manera que podem considerar-la com la indústria de supervivència del sistema: una volta de rosca més perquè el sistema es perllongue. Una volta de rosca que concentra —encara més!— el capital, desarticulant l’anomenat “estat del benestar”, penetrant en les bosses productives fins ara fora del seu abast: privatitzant els serveis públics que encara resten dempeus —amb l’ajut interessat de polítics corruptes— i mercantilitzant les nostres vides privades —sota aparença de xarxes socials: nosaltres som el producte!—; a més de precaritzar el mercat de treball, baixant els sous —davant l’excés d’oferta a esclavitzar— i desfent-se de la mà d’obra sobrera, amb l’ajut de les solucions automatitzades que els hi ofereixen les corporacions tecnològiques, que, al seu torn, van fent-se més grans. A més a més, com a solució a l’atur creixent, el sistema ha creat la figura de l’autònom, de l’emprenedor, aquesta persona que quasi no té drets, que està abocada a un “campe qui puga”, és a dir, a la inclemència del mercat. Al final, el cost de les crisis del capitalisme sempre recau sobre els assalariats, els actors econòmics més petits, en mesura i poder.

Certament, l’autor també hi aprofundeix —“La presa de la Bastilla en el món digital”— en la degradació de la seua professió periodística, actualment vampiritzada pel capitalisme digital: “Per això, amb un objectiu semblant al d’Émile Zola en ‘J’accuse…!’, situem en el focus aquells que es despreocuparen totalment de la desfeta de la democràcia davant el capital, entregant la sobirania de les seues impremtes, base sobre la qual antany s’esdevenia la comunicació gràcies a la informació periodística.” (op. cit. p. 316).

Si hi restava enllestida la reconciliació entre el mode de producció capitalista i les masses de la manera més perfecta mai coneguda, la funció social de la premsa, a tot estirar, era ocultar l’essència mateixa de l’antagonisme entre classes o desactivar els col·lectius, a colp d’informacions tan immediates i exactes com calgués, per a traure’ls de l’acció política, i sota disfresses com la llibertat de premsa o altres ‘claims’ hipermoderns.” (p. 349).

Al darrer capítol, “L’alba, en la seua infantesa”, apunta que podem eixir-nos-en, que podem desempallegar-nos dels poders privats que mitjancen cada àrea de la nostra vida. Que podem emprar aquestes noves tecnologies per a relacionar-nos entre nosaltres, per a generar idees, coneixement pel bé comú:

Gestionar la informació de manera conjunta i intercanviar-la dins d’infraestructures fundades com a patrimoni públic ha de ser el començament.” (p. 426, op. cit.).

Dit ecosistema ple de sensors, dissenyat per a fer efectiva l’extracció massiva i incessant de dades o comercialitzar els sentiments i les conductes humanes ha de ser completament transformat per a atorgar-li un caràcter social. I això implica la dissolució de les actuals relacions de propietat, clar, però també enderrocar les idees i creences venerades fins ara.” (p. 427).

En resum, el poder es teixeix des de baix, amb els moviments socials i la societat civil prenent el control, no des de dalt, amb els mitjans de comunicació dirigint les masses com a titelles, per a servir els grans capitals.” (p. 431).

Una declaració revolucionària bàsica sobre això: recuperar per a la comunitat la sobirania sobre la infraestructura, mitjançant la qual ens comuniquem amb el nostre entorn social, i gestionar, de manera col·lectiva, la informació que hi flueix. I això s’ha d’esdevenir en el marc d’una ‘governança policèntrica’ que supere el paradigma exclusiu de l’Estat, per a compartir els recursos de manera transversal entre els diferents nivells: local, nacional, regional (com podria ser una Europa dels pobles) i internacional. Una revolució democràtica es troba a les portes de les urbs.” (op. cit., p. 441).

Al final de l’entrevista amb el professor Arkadio, l’autor li deia quehem estat sàdicament posseïts per aquest somni tecnològic que ens impedeix pensar en altres formes de vida, quan, en realitat són al nostre abast, però pensant en una utopia diferent, no sé si socialista, però sí no capitalista”.

En definitiva, un assaig dens, llarg, que presenta moltes lliçons d’història, d’economia, de política, de vida, i que, tot i la complexitat, paga la pena llegir. Eskerrik asko, Ekaitz!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.