Observar, llegir, escriure

Tenim les opcions socialdemòcrates, aquelles que afaiçonen, pam amunt pam avall, l’anomenada esquerra parlamentària, que diuen voler apaivagar els excessos del capitalisme hegemònic per oferir-nos l’anomenat “estat del benestar”, però que els darrers anys han demostrat un fracàs complet en aquesta qüestió. D’aquestes, farem bé de no refiar-nos-en. Per mi, són la cara “B” del capitalisme, que l’únic que pretenen apaivagar és el coratge de la gent, per tal que es conforme amb l’ statu quo imperant.

Tenim també la clàssica i falsa igualtat “comunista” (o el que fos això, ja que no mereix aquest nom), imposada autoritàriament (la coneguda “dictadura del proletariat”), que deixava la llibertat individual per més endavant, que tampoc no ens serveix, com ha demostrat la història en el casos de la URSS i la República Popular de la Xina: les avantguardes revolucionàries es transformaren en elits privilegiades que, en lloc de fer el pas per compartir el seu poder i riquesa, clausuraren (URSS) o transformaren (RPX) aquell règim per seguir acumulant-ne més i més, convertides en una classe oligàrquica capitalista. Això és el que ens podem trobar si admetem que una bona fi (llibertat) puga justificar els mitjans emprats (autoritarisme) per aconseguir-la.

Precisament el rebuig d’aquest principi filosòfic maquiavèl·lic és un dels que mou el moviment llibertari o anarquista des dels seus orígens. Ve a dir que, malgrat allò que ens demanaria una suposada eficàcia o eficiència en l’assoliment d’objectius, hem de construir una societat lliure des de bon començ. Aleshores, hauria de fonamentar-se en principis com l’autogestió, l’autonomia, el federalisme, la democràcia directa…, tot rebutjant els estats tal com els coneixem, així com qualsevol forma d’autoritarisme, que porta a la corrupció. Preconitza que tan sols arribarem a construir una societat realment lliure amb un convenciment previ de cadascun de nosaltres del que cal fer, fins assolir la suficient “massa crítica” que ens permeta fer la passa decisiva amb força i seguretat, però pacíficament.

És, per tant, una opció per a ments desenvolupades i èticament avançades, i no allò que ens volen fer creure amb l’etiqueta d’”antisistema” que els pengen els mitjans del règim, per poder desacreditar-los i criminalitzar-los.

El que ens manca en el cas del moviment llibertari són experiències reals i prou duradores d’aplicació dels seus principis; precisament per l’oposició aferrissada dels dos sistemes autoritaris anteriorment esmentats, que han estat hegemònics els darrers temps. Aquesta persecució ens informa que el sistema capitalista (l’únic que perdura encara a la major part del planeta) li té por perquè sap que té raó.

En qualsevol cas, no hi ha dubte que el pensament i l’acció llibertàries han estats en molts aspectes precursors dels avenços en les llibertats personals i socials que avui trobem tan normals —o gairebé— a les societats actuals i que són tan importants per a nosaltres. Recordem les experiències de l’escola racionalista —avortades, entre d’altres, per les enveges de l’Església—, les comunes, els ateneus, el naturisme, el vegetarianisme, la igualtat home-dona, l’antimilitarisme, el lliurepensament… Experiències llibertàries que haurien de ser conegudes i reconegudes públicament com es mereixen.

Aquest pensament o moviment llibertari és, com qualsevol altre, plural i va des de posicions més individualistes a més comunitàries, amb matisos de tot tipus.

Quant a la qüestió catalana, malgrat el poc ús que de la nostra llengua feren els anarquistes durant les primeres experiències al nostre país —probablement per un internacionalisme mal entès i/ o per oposició a la burgesia catalana dominant—, actualment, per coherència amb el tipus de llibertat que defensen, els llibertaris recolzen completament el dret d’autodeterminació del poble català, com a expressió de la democràcia. Defensen la independència de l’Estat espanyol, si el poble ho vol, sempre que no s’acabe formant un estat opressor més. L’ideal fóra que la independència sortira de l’aplec d’emancipacions prèvies de baix cap amunt: des del ciutadà cap al país, passant pel barri, l’associació, l’ajuntament i la comarca, etc. Dissortadament una utopia a hores d’ara.

En qualsevol cas, hem d’interessar-nos per allò que ens diu i fa el col·lectiu llibertari, si més no per inspirar-nos en com millorar la nostra llibertat i la de tots plegats, tan necessària l’una con l’altra per viure una vida millor. Ens la mereixem!

Ara tenim l’oportunitat de fer-ho llegint el llibre de Carlos Taibo, professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid, titulat “Repensar la Anarquía. Acción directa, autogestión, autonomía”, editat per “Los libros de la Catarata” en 2013.

Tot i que una mica distant, acostumat com està l’autor al treball acadèmic, m’ha agradat molt el seu estil, que jo anomenaria de reflexió oberta, farcit de preguntes potser més que no pas de respostes, tractant els lectors de persones intel·ligents i madures, capaces de prendre decisions pròpies, d’exercir la seua llibertat. Un llibre llibertari per tots els costats. Bona lectura!