Fa poques setmanes que he tingut la sort de gaudir de la lectura d’una obra que considere cabdal per comprendre la vertadera relació que nosaltres tenim amb els objectes, mobles o immobles, que ens envolten. Una relació de dependència que no solament és de simple utilitat per a viure, sinó que va més enllà, orientant les nostres decisions vitals, influenciant, sense que ens n’adonem, la forma en què ens relacionem els uns amb els altres, cisellant la nostra vida.
Vivim envoltats d’objectes que no comprenem ni sabem apanyar en cas d’avaria. Vivim bastant o força incomunicats amb els nostres veïns, consumint fora mida, pensant que el benestar rau a posseir com més va més productes o serveis. I ho fem sabent que cada dia que passa estem posant en perill la vida al nostre planeta –per tant, la nostra– i als països d’on furtem algunes de les matèries primeres, els habitants dels quals han de fugir cap als nostres països per sobreviure –això és tan evident, que no ho poden amagar com voldrien. I si no ho sabéssim –que d’això ja se n’encarreguen els mitjans de propaganda, que tenen la missió de “rentar-nos el cervell” cada dia–, penseu si paga la pena viure acumulant i acumulant sense solta ni volta. No ens aniria millor –seríem més feliços i saludables tots plegats— amb una certa privació, una certa frugalitat, per compartir el sobrant amb els nostres germans del planeta?
A més a més, vivim convençuts que el nostre món és incomparablement millor que el dels nostres avantpassats; creiem que necessitem consumir tot aquest munt d’objectes i que són la millor opció per a gaudir de la vida. Partint de la base que ningú no pot negar els avanços que s’han produït des del punt de vista de la salut, no està gens clar que haguem avançat en d’altres aspectes clau per al benestar psíquic, element fonamental per aconseguir la felicitat que diem cercar a cada moment.
La lectura de “La presencia de las cosas”, de Pablo Sastre, editada per Hiru en 2008, ens fa veure com l’evolució de les coses que ens envolten no s’ha produït tan a l’atzar com podríem pensar. La visió dels canvis esdevinguts al llarg del temps que l’autor ens hi regala, una barreja d’història i antropologia (etnografia, etnologia) ben trobada, ens posa a l’abast la comprensió del fet que –una vegada més– les línies mestres del que tenim ara han estat dissenyades per mantenir els privilegis de les elits que retenen el Poder i no pas per satisfer les necessitats de tots nosaltres, les necessitats de debò; perquè ens n’han creat i ens n’estan creant de falses, que fins i tot van en contra dels nostres propis interessos!
“Els medicaments es van inventar per suavitzar el dolor. Els cotxes, per arribar més ràpid on fos. Les màquines en general, per treballar amb menys esforç. Ara, en canvi, els metges que vetllen diligentment per la nostra salut ens diuen que cal menjar menys, prevenir, anar més a poc a poc, no estressar-se a la feina… En qualsevol civilització hi ha valors “a l’alça” i valors “a la baixa”. En aquest moment veiem que molts valors (coses, esdeveniments) que fins fa ben poc eren dels més desitjats, estan en decadència. Ara “el qui viu bé” no és (com fa cent anys) qui té un rellotge, una casa a la ciutat, va a treballar en cotxe i d’altres, sinó qui pot viure sense rellotge, té casa al camp, pot desplaçar-se còmodament a peu, etc. Avui els “pobres” [d’esperit, diria jo] són els més auto-dependents (!).”
Com que, al meu pensar, paga la pena aprofundir una mica més en una qüestió tan vital com aquesta, vull compartir amb vosaltres una tria de frases traduïdes del llibre, que ens conviden a la reflexió i, sobretot, a l’acció.
El capítols són encapçalats per un mot que el porta a una digressió per associació d’idees, on les frases s’entrecreuen amb les d’un altre capítol, ressonen i en reforcen el sentit. Què ens diu en Pablo Sastre, per exemple, darrere dels mots CASA i PORTA?:
“Amuntegats en forats que hauran de pagar durant quinze, vint o quaranta anys, castigats amb multes que han de pagar cada mes amb el nom d’interessos pel delicte de ser pobres …”
“A partir del 2000 es va reiniciar la construcció: cases sense balcons, blocs inhòspits, sense espais verds … entorns que no podien gaudir-se.”
“L’urbanisme el gestionen els polítics, i nosaltres no tenim veu. La màquina segueix la seua feina sense atabalar-se. Fa tant de temps que no tenim res a dir (ni a casa ni, molt menys, a fora) a propòsit de l’espai.”
“La casa dels burgesos proporciona una intimitat voluntària. Per aconseguir-la, els obrers han de seguir el camí traçat, buidar els carrers, aïllar les cases i posseir les coses i els serveis que se’ls ofereixen.”
“A poc a poc, seguint el terme d’Ivan Illich, ha declinat l’art de viure, l’art dels veïns del barri, barri que anaven construint al llarg de la seua vida, pel fet de viure junts: ha declinat davant les “millores” i les normes imposades per professionals i gestors urbanístics.”
“L’espai viu és concèntric: la casa, el llogaret, la vall, la regió. En aquest espai, l’existència material d’un poble és el resultat de les activitats que es realitzen a pocs quilòmetres del lloc en què es viu.”
Als pobles d’abans (aquells que ara visitem com a turistes) podem albirar un sentit que es troba a faltar a l’espai fabricat. I hem après a no veure aquest caos visual tan dolent per a la vista.”
“A la ciutat sense sentit, tampoc la nostra activitat no té un per què, ja que no disposem d’un lloc per a l’acció. Al cap i a la fi, són les activitats en comú (o, almenys, les activitats repartides) les que ens converteixen en comunitat, i a nosaltres, en comú, al marge de l’economia, poc ens queda, i allò repartit, és la mateixa economia la que ens ho reparteix, i l’economia, en repartir-nos les activitats, ens dispersa.”
“Com que no tenim un veritable quefer, doncs poc és el que podem, la nostra col·lectivitat pertany al teatre. Som els actors secundaris d’una obra escrita per no se sap qui. A aquest teatre li correspon -tret del treball productiu- la major part de l’activitat pública en la vida de les nostres ciutats.”
Darrere del mot GANIVET, també ens hi parla d’altres estris i màquines amb què la indústria i el comerç saturen la nostra vida:
“La màquina pot fer moltes coses, té força per a això; però li manca l’amor.”
“Com més complexes són les màquines-que-fan-coses, més freda és la relació amb aquestes: moltes vegades n’hi ha prou amb prémer un botó per fer alguna cosa. […] No obstant això, no s’estima de la mateixa manera les coses fetes a màquina: hi ha una distància entre elles i nosaltres; perquè els obrers industrials, i no diguem els seus patrons, no poden permetre’s tenir sentiments; i al mateix temps que contribueixen a destruir el món, creuen ser “realistes”.”
“En els nous llocs de feina, el concepte de rendiment ha substituït a l’amor a l’ofici.”
“A la indústria no li interessa pas que coneguem les coses que ens envolten; tanmateix, sí que és del seu interès ofegar l’esperit d’invenció, l’art de la gent.”
“Mentre que els estris d’abans estaven “a l’abast de la mà” (és a dir, a l’abast del coneixement), ara vivim envoltats de màquines (coses) que no podem compondre, ni comprendre.”
“Les incessants millores tècniques (i també les presumptes millores estètiques) de les coses que hi ha al mercat beneficien més els seus productors que els seus consumidors.”
“El sistema dona per bona la innovació incessant. No n’hi ha prou que alguna cosa estiga bé: es desitja que estiga millor; així doncs, més que en la del benestar, vivim en la societat del “ha-d’estar-millor”. No serà, en canvi, l’economia organitzada amb la intenció de l’”estar millor” el major obstacle per al simple benestar?”
“La indústria que ofereix el nou com a bo, i que menysprea el vell, fa temps que ofereix coses noves i dolentes.”
[…]
“Vull un estri amb el qual treballar; no en vull un que treballe en el meu lloc. Un que esperone la meua imaginació, no que la negue o la suplante. Vull que certs somnis i valors siguen la base de la meua vida, i que les coses no siguen un entrebanc per a aquests somnis.”
Continuaré la tria en un apunt posterior. Eskerrik asko, Pablo!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!