Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

14 de maig de 2018
0 comentaris

Passejant entre orquídies. Una experiència real i una exposició al Jardí Botànic de València.

El viatge de la vida ens mostra manta vegades com d’una situació sobrevinguda, inicialment dolenta, finalment esdevé una oportunitat de canvi, la descoberta d’un camí nou que no esperàvem o l’empenta cap a una via que no ens atrevíem a agafar, per por al malencert o per mandra, malgrat tenir-la davant dels nassos. Mai no farem prou insistint en una de les veritats més útils de l’ofici de viure: que els anomenats “fracassos” sempre ens obren la porta a noves oportunitats insospitades, que hem de saber aprofitar.

Això ve a tomb d’una sèrie de calamitats de tipus personal que m’han ocorregut darrerament, que se sumen a les de tipus col·lectiu, promogudes per la prevaricació d’alguns poders públics, indesitjables funcionaris de l’Estat corrupte que ens posseeix de fa segles, la denúncia de les quals, de tant que ho hem fet els darrers anys, no és cas de detallar en aquest apunt.

Per la banda personal , tot tenint en compte que ens anem fent vells i ens hem d’acostumar a sentir el “trot” del cada vegada més proper “cavall cendrós”, aquell que munta el “genet de la decrepitud”, que fa poc ens ha visitat, “regalant”-nos, a la mare i a mi, un colp sinistre i un brot malaurat.

L’hospital Dr. Moliner entre la pinada (08/03/2018).

Durant el període rehabilitador que he hagut d’escometre a l’hospital Dr. Moliner –una institució sanitària pública que porta dècades de deseiximent del seu dissortat passat franquista–, una gran edificació situada al bell començament de la serra de Portaceli (Camp de Túria), al parc natural de la serra de la Calderona, he aprofitat l’avinentesa adolorada per fer, com que el tenia a tocar, un seguit de passejos pels voltants, endinsant-me per aquest bosc, gaudint d’aquesta meravella de la natura, que tinc tan a prop de casa, tan a prop de ciutat, però que no havia sabut avaluar-la com cal, vist el benefici salutífer de les caminades i l’aire que m’omplia de vida només el respirava. Podria dir, fins i tot, que aquelles estones de “bany de natura” havien estat més eficaces que no pas el tractament fisioterapèutic justament rebut; mentalment, si més no.

Això passava durant el proppassat mes de març i començament d’abril, és a dir, en dates incloses en l’anomenada primavera climàtica, període trimestral on la temperatura es va enfilant i els éssers de la natura desperten del parèntesi hivernal, com més va menys fred, però. Aquest any, endemés, hi havia la circumstància que havíem tingut un febrer bastant plovedor, com no ho havia fet en una dècada, i la natura es desvetllava a poc a poc però amb una força singular. Fou això, n’estic segur, el que em va permetre la descoberta que m’ha impulsat a escriure aquestes ratlles, la troballa d’unes petites i inconfusibles orquídies, que omplien els meus passejos solitaris i em produïen sentiments de gratitud i de gaubança.

Les contemplava sense tocar-les, tan sols vaig fer un grapat de fotografies, pensant –en el meu desconeixement– que havia trobat algun exemplar rar i, doncs, en perill d’extinció. Després de consultar algunes fonts expertes, vaig comprovar, tot i la meravella de la trobada, que es tractava d’espècies sensibles, fràgils, però ben comunes a la nostra Mediterrània. Heus ací un resum del que hi vaig aprendre:

Passejant per la serra de Portaceli (Camp de Túria), 08/03/2018.

El nom orquídia ve del grec i significa “en forma de testicle”, en referència a la forma dels tubercles del gènere “Orchis”, present a la Grècia antiga. Els botànics ens diuen que les orquídies constitueixen la família de plantes amb més nombre d’espècies de tot el “regne” vegetal, més de vint-i-cinc mil, i estan distribuïdes arreu del planeta, tret d’on hi ha neu perpètua o desert estricte. La major part d’espècies i les més preuades, per la seua mida o vistositat, es troben als boscos tropicals, però també n’hi ha de més petites, però no menys esplèndides, als climes subtropicals i al nostre mediterrani: hom parla de la presència d’una seixantena d’espècies a les zones de muntanya del nostre país que no superen el miler de metres d’altitud. L’habitat preferit per aquesta família botànica és humit i temperat, la qual cosa s’esdevé cap a l’inici de la primavera, quan les pluges són més abundoses i encara no han arribat les calorades estiuenques. Volen claror, però no sol directe, i aigua amb poca calç i no entollada.

Són un tipus de plantes força lligades als seus insectes pol·linitzadors, dels quals depenen per a la seua reproducció (perquè els grans de pol·len no estan solts, sinó que resten units a una massa viscosa anomenada pol·lini), constituint algunes d’elles un exemple de coevolució planta-insecte (desenvolupant el vegetal formes, colors i substàncies que l’hi atrauen). Així, per exemple, tenim les orquídies del gènere “Ophris” (que ve del mot “cella” en grec i són les que jo em vaig trobar), les quals imiten la forma de la femella dels insectes que les pol·linitzen (el seus labels s’assemblen a l’abdomen de l’abella). Igual que ocorre amb els insectes, aquesta família vegetal també ha establert una relació simbiòtica amb determinats fongs, especialment durant la germinació i a l’inici del creixement de la planta, els quals li subministren sucres, esdevenint el que s’anomena una micoriza.

I pel que fa a les espècies “descobertes” en els meus darrers passejos per la Calderona, tenim aquest parell (si no vaig errat en l’assignació):

Ophrys tenthredinifera:

Ophrys tenthredinifera, 11/03/2018.

Etimologia: del grec tenthredon (vespa) i del llatí pherum (que porta, portador), en al·lusió a la forma de les flors. Descripció: Pètals molt petits (fins a 3 mm), de color variable, entre blanc verdós i rosat. El lòbul central del label és replegat a la zona distal; això li dóna un aspecte arrodonit, amb una característica màcula de color grisenc brillant en forma de pitet o ullera. Tot el label, a excepció de l’àrea central, està recobert d’una densa pilositat vellutada, marginal, que esdevé més llarga als voltants l’apèndix, on forma un pinzell característic. De floració primerenca. Presenta 2 tubercles ovoides. Floració: de febrer a abril. Distribució: present a l’àrea mediterrània des de la Península Ibèrica fins a Turquia, mancant a l’extrem sud-oriental de la Mediterrània. Hom la pot localitzar a totes les comarques valencianes, tot i que escasseja als ecosistemes muntanyencs més freds i és molt rara a les comarques de Castelló. És una planta relativament freqüent i abundant, tot i que no sol presentar altes densitats. Hàbitat: apareix en matolls oberts i herbassars secs, sota ombroclimes sec i subhumit. Com molts dels seus congèneres, sol presentar majors densitats en les pastures post-incendi, des del nivell del mar fins als 1200 metres. Observacions: pol·linitzada pels mascles del himenòpter Eucera nigrilabis. A l’interior de les comarques centrals valencianes es coneix la presència puntual d’una varietat d’O. tenthredinifera que floreix de maig a juny, pròpia de la Península Ibèrica, caracteritzada per les seues flors grans i de colors més vius. (Font: “Orquídies silvestres de la CV”, Generalitat Valenciana, Conselleria de Medi Ambient, 2001.)

Ophrys fusca:

Ophrys fusca, 01/04/2018.

Etimologia: del llatí fuscus (fosc), en al·lusió al color dominant del label. Descripció: Label amb màcula central de color grisós, recordant les ales d’un insecte, envoltada per indument curt de color terrós. Label gran en forma de W, d’aspecte vellutat (12 a 16 mm de llarg). Floració: varietats primerenques, de febrer a abril, o tardanes, d’abril a juny. Presenta 2 tubercles ovoides (els “testicles” que justifiquen el nom de la família). Distribució: mediterrània, des de Portugal fins a Creta. Al País Valencià apareix en tot el territori, tant al litoral com a l’interior, tot i que manca a les àrees més elevades i fredes. És una espècie bastant freqüent i abundant al nostre territori. Hàbitat: apareix en herbassars secs i matolls molt oberts, sota ombroclimes sec i subhumit, des del nivell de la mar fins als 1100 metres. Probablement és l’espècie menys amenaçada de les orquídies valencianes, encara que alguns dels seus hàbitats òptims han estat objecte de dràstiques transformacions (canvi de cultiu, ocupació urbanística, etc.) o han patit canvis lents de gran abast com a resultat de l’abandó de la ramaderia i altres activitats tradicionals. (Font: “Orquídies silvestres de la CV”, Generalitat Valenciana, Conselleria de Medi Ambient, 2001.)

Per acabar l’apunt i com anunciava al títol, us recomane l’exposició fotogràfica sobre les nostres orquídies que ha organitzat el Jardí Botànic de la Universitat de València durant aquest mes de maig, dedicat precisament a aquestes plantes, unes de les més evolucionades del regne vegetal. Si hi aneu, tindreu l’oportunitat de passejar –virtualment, de la mà d’unes magnífiques fotografies, preses per en Lluís Ibàñez– entre orquídies de casa nostra –del massís dels Ports– i, a més a més, gaudir de la bellesa d’aquest extraordinari jardí global que és el nostre Jardí Botànic de València. Heus ací les dades de l’esdeveniment:

Període: Del 4 de maig al 31 de maig del 2018. Dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge de 10:00 a 21:00.

Lloc: Sala Hort de Tramoieres. Jardí Botànic UV. C/ Quart 80

Descripció: El Jardí Botànic de la UV acull ‘Les nostres orquídies’, una mostra fotogràfica de Lluís Ibáñez dirigida per l’associació Ateneu de Natura que pretén posar en valor la gran biodiversitat d’orquídies silvestres que podem trobar al nostre territori, des d’una mirada artística i seductora que ens farà redescobrir el nostre patrimoni natural.

I és que encara que solem vincular les orquídies a la raresa, bellesa i exotisme de les llunyanes selves tropicals, també podem trobar-les ací, prop de casa, encara que més xicotetes i tímides. Moltes d’elles no arriben als 15 cm d’altura i creixen amagades entre la natura passant totalment desapercebudes, comenta Ibáñez. Però encara que discretes i escasses, les nostres orquídies, les autòctones, són sempre bellíssimes i importants ja que solen ser espècies amenaçades amb poca protecció, així que necessiten ser més conegudes per poder ser estimades i respectades.

En aquest sentit sorgeix aquest projecte amb més de 50 espectaculars fotografies, de gran bellesa i detall, capturades al massís dels Ports a Castelló. Una àrea d’unitat geomorfològica i complexitat geològica, paisatgística i botànica, on es troben representades la meitat de les 115 espècies d’orquídies que hi ha a la península Ibèrica. Un tresor de la natura que ens revela aquest “caçador d’instants mogut per una profunda estima pel seu país, pel patrimoni natural”.

La mostra s’exposarà a la sala Hort de Tramoieres del Botànic durant tot el mes de maig, dins l’agenda temàtica que el Jardí ha organitzat durant tot aquest mes al voltant de les orquídies.

Encara hi sou a temps!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.