Observar, llegir, escriure

<<La ràbia, ira o enuig és una emoció bàsica que serveix per a lluitar contra allò que trobem injust o indignant i per a defensar allò que trobem just i que estimem. Com la por, fa concentrar l’atenció en l’objectiu i posa les capacitats personals físiques i psicològiques en estat d’alerta. A diferència de la por, indueix a actuar o atacar (en lloc de fugir).>> [Viquipèdia.]

Aquest apunt que m’he empescat al voltant de l’emoció de la ràbia me l’ha inspirat un llibre que he enllestit fa pocs dies: “La ràbia” de Lolita Bosch, editat per Ara Llibres en maig d’aquest any. Una novel·la autobiogràfica o autobiografia novel·lada sobre l’assetjament escolar sofert per l’autora, que caldria que tots llegíssem per adonar-nos de la magnitud del problema que s’hi tracta, sobretot si tenim fills adolescents. Les víctimes són nens que mostren o representen valors contraris als més “populars” del moment i no poden o volen amagar la seua vulnerabilitat. Els altres, els assetjadors en acció o en potència –el líder i els seus acòlits– són “micos de repetició” dels valors i contravalors familiars i socials, que han “mamat” a casa, a l’escola, a la TV, a la colla d’amics, al carrer; els quals imposen als nens més indefensos per a sentir-se més poderosos. Sembla que la por que provoquen les seues agressions –físiques o psicològiques– en la víctima desemparada els crea una mena d’addicció malaltissa que és molt difícil de controlar. La ràbia de què parla l’autora és la que ella sentia quan anava a l’escola secundària, on durant vora quatre fastigosos anys fou escarnida per una colla de “cabrons ignorants” (sic). És la ràbia que s’allibera i canalitza mitjançant aquesta obra. Un judici literari del tot necessari.

Quan vull triar un llibre que no conec, d’antuvi, a més del títol, l’autor, l’editorial i el resum de la contraportada, acostume a fullejar-lo una mica, potser el sumari i a tot estirar un parell de frases soltes, que de vegades són decisives. En aquest cas que us comente, la clau de la decisió fou una de ben curta que deia que la ràbia es calma quan proves d’entendre-la, quan hi escrius. De seguida vaig pensar que força articles, assaigs o novel·les s’escriuen empesos per algun tipus de ràbia que portem a dintre; que, quan escrivim, molts colps ens guia alguna mena de ràbia palesa o amagada en la part reptiliana del nostre cervell, la que gestiona i serva les nostres emocions més pregones; més fondes i inaccessibles com més joves ens vàrem exposar a l’experiència traumàtica generadora. I això em va engrescar a llegir-lo.

Observe que no volem gosar a reconèixer que massa sovint tenim ràbia, que alguns fets ens fan venir ràbia. Si acordem que algú té un tarannà rabiüt, perquè salta a la mínima que se li fa la contra, volem dir que la considerem una persona intractable. Ens representa que això fóra perdre el control –ho és, de fet– i no ho volem acceptar. Està en joc el nostre equilibri interior i la nostra imatge social. Per això, acostumem a autoconvèncer-nos que un fet injust ens produeix tan sols recança o desassossec, quan realment hi sentim ràbia continguda, reprimida. Endemés, quan no sabem o no podem gestionar-la sense sentir-nos malament –quan l’emocional domina sobre el racional–, evitem exposar-nos als fets que la provoquen. El mateix ocorre amb la por o qualsevol altra emoció bàsica.

Aquesta vida, la lluita per la supervivència que implica, no para de donar-nos motius per a sentir ràbia –com també por, sorpresa, alegria…– i el que açò escriu no és cap excepció, ni de bon tros; tot i que sempre he tingut un caràcter més aviat pacífic i atent. Aquest meu tarannà, que fugia de conflictes, i el meu precoç talent –els mestres ho deien a la mare– feien que m’adaptàs de seguida a allò que em marcava l’entorn –sense una integració absoluta, però. De fet, no recorde gaires conflictes amb els companys d’escola o d’acadèmia. Potser les meues escasses aptituds esportives i un impresentable professor de gimnàstica em portaren algun afer certament ofenós; si bé no es va recruar gràcies al meu favorable expedient acadèmic. Fou a la universitat, durant les acaballes del franquisme, on se’m va obrir la ment per adonar-me de la realitat d’aquell sistema de dominació i explotació, en el qual ens forçaven a viure aquells feixistes sense escrúpols: les imposicions del castellà menyspreant el valencià/ català –considerat massa de poble–, de l‘heteropatriarcat –el masclisme i l’homofòbia com a norma–, del sistema de patrons i esclaus –el capitalisme–, de la religió catòlica –una institució implicada en els crims més execrables–, dels mitjans d’informació mentiders –fidels als seus amos–, entre d’altres (i encara hi som!). Injustícies i indignitats que feien créixer dintre meu la ràbia contra aquells abusadors del poder, d’un poder que hauria de desaparèixer o, si més no, restar en mans de tothom, democràtic.

Si volem viure a contracorrent hem de saber gestionar la ràbia que ens n’eixirà ara i adés. Tenim dues opcions: Si som forts i ens mantenim units amb els companys i no mostrem la nostra vulnerabilitat, podem viure en una lloable exclusió militant –de gran valor personal i com a “propaganda pel fet”– o, com que això no és gaire senzill de fer al món on ens ha tocat viure, optar per l’autoexclusió o l’anonimat –humanament comprensible, però socialment eixorc. Les provatures comencen a l’adolescència, amb la nostra socialització, especialment a l’escola, i les decisions fermes es prenen a la maduresa, en base a la nostra personalitat, a com hem resolt les proves o experiències de joventut i a una remullada de realitat, que ens desvela les limitades opcions que ens hi deixen agafar. En qualsevol cas, però, la ràbia no ens la llevarà ningú.

La ràbia, doncs, la porta la vida; tanmateix, estarem d’acord que és una emoció que fa i ens fa nosa. Força vegades, però, aquesta és fa necessària per tal que reaccionem contra la indignitat i la injustícia, i construïm un món més lliure i solidari, per a nosaltres i per als altres (coneixedors que la nostra llibertat depèn de la llibertat de tothom). Les emocions no són pas dolentes. Ho és la seua mala gestió. Segons experiència pròpia, si volem fer-ne una administració profitosa, hem d’harmonitzar-les amb la nostra part racional, subordinant-les-hi. Si davant un fet concret o difús ens sentim malament i volem afeblir o capgirar aquesta emoció negativa, cal identificar-la clarament, trobar/ entendre els pensaments negatius que la generen –allò que em dic a mi mateix— i tot seguit substituir-los per altres de positius que també s’avenen amb el fet. És això tan vell i tan cert de veure l’ampolla mig plena o de transformar un fracàs en una oportunitat. Són els “fruits” de la ràbia que ens ensenyen a viure.

Volia remarcar també que, a més de les ràbies que tot just he titllat de negatives, les que ens fan patir sense traure’n cap altre profit, n’hi ha que són del tot inconvenients des d’un vessant social: estic pensant en les que s’esdevenen al cervell dels qui mai no en tenen prou, de poder o de diners; perquè ja sabem de quin peu calcen. Són els “fruits” més amargants de la ràbia.

Com a conclusió, la ràbia que arrela en el nostre subconscient, en la part del cervell més ancestral, on rauen les emocions més profundes i tot i que l’apaivaguem si la sentim i fugim de qui l’exterioritza –perquè ens fa mal i no resulta fàcil de controlar–, més prest o més tard, pot donar “fruits agredolços”, però ben “saborosos”, com el bo i millor de la nostra literatura i d’altres arts. Si hi poguéssem furgar una mica, manta vegades trobaríem la ràbia com a motor de moltes obres, fins i tot de les més reeixides, en una mena de judici o venjança literària. Sabem que aquesta emoció és una de les forces fonamentals que ens empeny a lluitar, però també a escriure: la ploma com a arma de lluita.

LENTAMENT edifique i dolorosament

aquest cant, que és un cant, més que d’amor, de ràbia,

d’una ràbia que funda les dinasties bíbliques,

d’una ràbia que crea, més que els versos, els pobles.

És la ràbia d’un poble o la ràbia d’uns pobles

creuats de banda a banda pel senyal de la guerra,

una vida precària, un amor clandestí,

les paraules ocultes cautament als calaixos,

tot allò que no fou possible i és possible,

i hauria estat possible, però no fou possible,

com si únicament ara l’aigua arribàs a l’àtic.

No ens podíem besar si no era ocultament,

i si no ens sorprenia la Moral d’uniforme

i si era a la platja la Moral a cavall.

Hòmens d’ordre vigilen de reüll el que escrius,

els hòmens que s’han fet grossos en la postguerra.

Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava

existir plenament, amar-nos plenament

amb aquell impudor que la vida demana,

aquell amor capaç de fondre tots els ploms,

rebentar les perilles, deixar el món a fosques.

Vicent Andrés Estellés, “Fundacions de la ràbia”, Llibre de meravelles, 1971.