Observar, llegir, escriure
Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.
Gairebé res no és el que sembla o les lliçons de la crisi. Aniversari del 15 M.
Aquest darrer lustre, el de la crisi-estafa, ha estat un període força clarificador. Per a qui açò escriu i pense que per a tothom.
Si en teníem qualque dubte per influx de la constant xerrameca oficial i dels seus acòlits, el fets —el capteniment inequívocament hipòcrita i corrupte de bona part dels anomenats poders públics— durant aquests darrers anys han estat tan aclaparadors que han desvetllat —o no han pogut amagar— la naturalesa fraudulenta del règim polític imperant a casa nostra; la qual cosa és d’agrair —si no sou dels que creuen que fóra millor no saber-ne res per no sofrir—, perquè la veritat és un bé inestimable que ens permet viure de forma més digna i valuosa —malgrat la natura “fosca” i maquiavèl·lica d’allò descobert— i és una experiència vital fonamental que ningú mai no ens podrà furtar. I, el més important, allò que construirem a partir d’aquest coneixement s’assentarà sobre bases més sòlides, amb garantia d’aconseguir un futur més digne i humà per a tothom, una societat on pague la pena viure, on la igualtat siga la base de la vertadera llibertat i de la solidaritat desinteressada entre els individus i els pobles.
Com a reacció a la crisi-estafa que patim, en maig del 2011 va sorgir un moviment polític anomenat “15 M”, assembleari i al marge dels partits coneguts, que cercava aconseguir una democràcia real, directa, sense intermediaris, el qual va tenir i està tenint encara les seues conseqüències. Per molts anys!
Com he escrit abans, aquesta “crisi” ha estat definitivament aclaridora. Bé, tot depèn de l’estat de maduresa que cadascú haja assolit abans, envers els conceptes polítics, econòmics o socials, tenint en compte la seua formació i les experiències viscudes.
Hem vist clar com l’aigua que els POLÍTICS del règim del PPPSOE —expressió desmitificadora deutora del “15 M”—, primer el P(SO)E i després el P(P) per ser més exactes, han faltat a les seues promeses electorals —sense caure’ls la cara de vergonya ni dimitir ni cosa semblant—, premiant els causants de la crisi econòmica —els bancs i les grans fortunes— amb els diners de tots nosaltres, empobrint-nos encara més. Encara ens passa poc si pensem en com tenen muntada la “paradeta” aquests “espavilats”: llistes tancades —votes el partit i no el candidat—, llei electoral falsejadora, publicitat enganyosa, impossibilitat de revocar un candidat en cas d’incompliment de programa, sous abusius de per vida, “porta giratòria” per quan acaben legislatura —cap als consells d’administració de les grans empreses energètiques o de telecomunicacions—… Supose que a aquestes alçades ja us haureu adonat que els partits polítics, la representació política indirecta i les lleis electorals no els inventaren perquè tinguérem més llibertat d’elecció, sinó precisament per tot el contrari, és a dir, per evitar que l’arribem a tenir, perquè mai no mane el poble, ací, a Washington, a Moscou o a Beijing, per posar alguns exemples coneguts.
Tant se val que parlem d’un o altre poder de l’Estat. Si triem el PODER JUDICIAL, què em digueu del fet que malfactors d’anomenada, que ens han furtat a tots milions i milions d’euros, després de jutjats tan sols hagen de pagar una fiança o una pena mínima o, si no, els indulten (el darrer cas que coneguem és l’afer Blasco, conseller autonòmic valencià —del P(SO)E primer, del P(P) després— condemnat en ferm per malversació d’uns 6 milions de cabals públics, entre d’altres malifetes, i encara en llibertat: http://ca.wikipedia.org/wiki/Cas_Cooperaci%C3%B3 ; però en tenim un fotimer d’exemples més: l’Urdangarín “reial”, el Matas “Pe(P)er”, tot de manaires grossos dels bancs i caixes de l’etapa del “boom” urbanístic, un grapat de càrrecs públics electes —sobretot del PP, però també del PSOE i d’algun altre partit—, el Millet del cas Palau, etc.); mentre que un vulgar lladre, un traficant matusser, un activista que tan sols ha cremat un contenidor o ha trencat un vidre, o un membre d’un piquet informatiu en una vaga, sense fer cap dany directe a persones, de seguida els posen a “girona” de forma immisericorde. No és debades que dues terceres parts de la judicatura encara prové del franquisme. Tampoc que les “altes” instàncies dels jutges són triades pels partits del règim. O que es mantinga un tribunal d’excepció —Audiencia Nacional, abans Tribunal de Orden Público— com en temps del franquisme —ergo aquest règim d’ara n’és una continuació. O que les lleis que està traient el govern actual del P(P) entrebanquen la llibertat d’expressió —nova llei de “seguretat ciutadana”…— o el principi democràtic de justícia per a tots —posant una taxa per accedir a la justícia!—, sense que els nostres representants electes facen grans escarafalls. Ras i curt, com sempre ha sigut, la justícia de l’Estat, tal com la coneguem, ha estat i és abusiva amb el poble i força laxa amb els poderosos; injusta, doncs. Sé també que això passa a qualsevol Estat; tanmateix, mal de molts… consol de necis.
I què em digueu del PODER LEGISLATIU? Supose que a hores d’ara ja us haureu caigut del ruc i no en fareu cas de com anomenen les lleis els governs de torn, aprovades per ses “senyories” a les cambres legislatives —tant se val si parlem dels Estats-nació com de les associacions d’aquests, com la “nostra” Unió Europea. Us faré memòria de la sèrie de lleis anomenades “per lluitar contra l’atur” —provocat per la crisi-estafa; quina “casualitat” que aquesta els haja vingut tan bé als patrons!— o “de millora de l’ocupació” dels governs del P(SO)E i després del P(P), que, a més de no aturar pas la pèrdua de llocs de treball, el que sí que han aconseguit es fer recular les condicions laborals de tot el poble treballador —amb els sindicats del règim tan tranquil·lets o fent una oposició d’opereta. Un altre exemple són les lleis que diuen voler millorar la sanitat o l’educació o fer-hi estalvi, quan el que estan aconseguint és empitjorar-la a poc a poc —em referesc, evidentment, als serveis públics de qualitat als quals tots els ciutadans tenim dret—; perquè això precisament pretenen: que acudim a la sanitat privada o a l’ensenyament concertat —en aquest darrer cas, a més costar-nos més diners, tenim més ensenyament religiós = més adoctrinament. No es conformen, però, amb entrebancar els serveis públics —en contra de la Constitució vigent, la qual diuen defensar—, sinó que, a més, afavoreixen les empreses privades més “amigues”. Volen privatitzar tots els serveis públics, sense excepció! (Ací us volia nomenar el cas del TTIP, el tractat de lliure comerç entre EEUU i la UE que s’està negociant ara mateix de forma mig secreta, el qual va en aquest mateix sentit i en el de reforçar el paper de les multinacionals de tots dos continents. Per a més informació, vegeu aquest enllaç: http://noalttip.blogspot.com.es/ .) I tenen la barra de dir-nos que així estalviarem diners. Si no ens hem begut l’enteniment, hauríem de saber que la cosa pública no busca el benefici econòmic —si n’hi ha, el reinverteix en tots nosaltres—, mentre que per a les companyies privades el guany monetari dels seus accionistes és l’objectiu primordial. Feu números i descobrireu que ens estan “prenent el pèl”. Com sona. De bell nou, el nostre magí conclou: les lleis que trau el poder, quan no és realment democràtic —com ocorria abans i ara i ací—, no són per millorar la nostra vida —com diuen el títols que els hi posen— sinó per millorar la de les elits que manen. A la pràctica, les lleis són instruments per traure/ llevar llibertat al poble —i donar-la o afermar la dels que manen.
I si en vols més, para el cabàs. Podem posar desenes d’exemples més, com les lleis de l’Estat o de les Comunitats Autònomes que ataquen la nostra llengua en qualsevol dels països on es parla —no hi entraré ara, perquè en aquest mitjà on escric podem trobar bona cosa d’articles ben clarificadors sobre la qüestió— o les lleis que permeten a les empreses elèctriques apujar els preus de l’energia de forma abusiva —que ens fan pensar en allò de la “porta giratòria” citada abans— o els tractats i lleis de la Unió Europea —del capital— en què ens han ficat el governs que farisaicament diuen defensar-nos. (Aquest és un tema llarg que podríem resumir en el fet que l’Europa que han construït els governs dels Estats —que no el poble— i que ens volen vendre com la solució dels nostres “mals”, precisament ens els aprofundeix encara més; perquè afavoreix els moviments dels grans capitals, l’especulació financera i els paradisos fiscals, en obligar els seus membres, entre d’altres, a perdre la sobirania monetària i haver de capitalitzar el seu deute amb diners propis o forans, pagant interessos fora mida —d’ací la importància actual de l’anomenada “prima de risc”: http://ca.wikipedia.org/wiki/Prima_de_risc —; a seguir els dictats de l’anomenada “troika”, retallant i privatitzant serveis públics per deixar-los lliures o donar-los directament a les multinacionals del ram.) De lleis així, en tenim per donar i vendre, amb títols força eufemístics.
Un altre exemple són les FORCES DE SEGURETAT i les lleis de “seguretat ciutadana”. Si heu sigut joves arrauxats amb valors i no heu estat porucs, haureu comprovat de forma fefaent que aquestes institucions armades, els codis penals i altres lleis —com la de “seguretat ciutadana” citada abans— no han estat pensats per garantir la nostra seguretat, com ens volen fer creure, sinó principalment per evitar que la perden els poderosos, en cas que exigim de forma massa efectiva els nostres drets, com a ciutadans dignes i lliures. Aquestos “cossos” esmentats són, per tant i sobretot, forces de repressió del poble; com les lleis que apliquen, com ja he raonat abans.
Tant se val on ens hi fixem. Els MITJANS anomenats DE COMUNICACIÓ de forma gairebé aclaparadora no formen ni informen de la realitat com diuen, ni són independents. Ben al contrari, contínuament deformen i desinformen; són mitjans de propaganda al servei dels seus amos —propietaris, inversors, anunciants. Conclusió: tret de ben poques excepcions, que es poden comptar amb els dits d’una mà, si no volem tenir “males” influències, fóra millor que no n’escoltàrem, en veiérem o en llegírem cap. Per què no som nosaltres mateixos els emissors?
Definitivament, res no és el que sembla. La publicitat o propaganda ho envaeix tot. En lloc d’una DEMOCRÀCIA tenim una OLIGOCRÀCIA o ELITOCRÀCIA, “coronada” —mai més ben dit— per una institució anacrònica i no democràtica, que fa pocs dies ha passat de pare a fill (la parafernàlia militar que envoltava l’acte de coronació del nou rei ens donava pistes òbvies de la imposició de tot plegat). La necessitat d’un PODER EXECUTIU fort i centralitzat per conduir les societats, en base al fet que, si no n’hi haguera, s’instal·laria un caos intolerable, és completament falsa. Malgrat la por que ens posen al cos, la realitat és ben diferent: amb autoritarisme tot funciona pitjor i amb força més corrupció que si ens autoorganitzem en base a principis de llibertat, igualtat i solidaritat. Ens tracten de menors d’edat i encara hi ha qui s’ho creu tot plegat. Paciència!
Hem de ser positius, hem de veure que hi ha escletxes que cal aprofitar, per eixamplar-les fins a aconseguir una obertura tan gran que facilite el canvi que necessitem. Hem de saber que les revolucions reeixides han de tenir el seu ritme, ni tan ràpid que no puga assimilar-lo la majoria de la gent ni tan lent que permeta al sistema adaptar-se i crear-hi “antídots”.
Cal fer una desconstrucció nostra i del país, després d’enrunar l’edifici aixecat durant tants anys, per construir-nos i construir una societat on predominen, entre d’altres, la responsabilitat —els drets però també els deures—, la moderació dels instints —no al consumisme desmesurat, a la competitivitat excessiva…— i la solidaritat —la cura de tots els éssers—. En definitiva, que prevalguen els valors “femenins” fronts als “masculins”.
Endavant!
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vol dir que els valors positius i correctes són els “femenins” (els de la sra. Tatcher, per exemple), front els valors negatius i incorrectes “masculins” (els valors del sr. Gandhi, per exemple)?
Quins són els valors “femenins” i “masculins”? I on van a petar els valors [postmoderns] LGTB?
Ja em perdonarà, però cada dia intento aprendre quelcom de nou, però això dels valors femenis i masculins (amb el patriarcat / matriarcat deixant entreveure les orelles darrere tot l’argumentari) sobrepasa la meva capacitat cognitiva.
Atentament, i espero la seva resposta