Observar, llegir, escriure

A “Crematori”, novel·la de Rafael Chirbes, publicada en 2007 (quatre vegades premiada i amb una adaptació televisiva reeixida), els personatges ens “perboquen” tot de contravalors (cobdícia, corrupció, disbauxa, egoisme, indolència) que imperen a la nostra societat actual i que imperaven, més encara, quan hi fou escrita: més o menys un any abans d’esclatar la “bombolla immobiliària”, la qual permetia viure gairebé tothom del “negoci de la rajola”.

Ens parlen de les seues vides assimilades per un sistema de dominació i explotació que no volen ni poden aturar. Si de més joves no els hi agradava i el volien canviar, en fer-se grans havien esdevingut “de facto”, per acció u omissió, peces del seu inaturable engranatge. Uns, els guanyadors, posseïts per un “carpe diem” avar, sense miraments pels companys de vida, pel futur de tots plegats, d’un masclisme fastigós. Uns altres, tot i que també de la cort dels primers, enfeinats amb petits gestos que, en darrer terme, no arranjaven res. Uns altres, els perdedors, desencisats en veure la seua propera fi sense haver assolit allò que tan ingènuament desitjaven de joves. Un quadre ben pessimista i dolorós, però ben humà, que l’autor ens justifica per la boca dels protagonistes, una família i amics del sud marítim valencià, on en pocs anys les seues enyorades platges han esdevingut un garbuix de gratacels, atapeïts d’apartaments a vessar de turistes.

En conèixer alguns detalls de la biografia de l’autor (orfe de ben petit, alumne de diversos internats castellans, desarrelat de la seua llengua i cultura familiars, escriptor gastronòmic i de viatges, finalment retirat a una casa rural a Beniarbeig, Marina Alta), l’endevinem transvestit en alguns dels seus personatges: el retir solitari de l’excomunista Matías, el rancor obsessiu amb el pare –suïcida– de l’escriptor Brouard, els excessos drogodependents del capatàs Collado, el sibaritisme gastronòmic i viatger de l’arquitecte-constructor Rubén, l’erudició impotent del catedràtic Mullor, els fracassos de parella de tots plegats, així com la pèrdua de referents culturals… Una força emocional que ha sabut representar amb la versemblança que li donava l’experiència. El fil conductor de la història és el crematori imminent del cadàver de Matías com a metàfora del crematori dels ideals i de la cultura arrelada al poble que el capitalisme globalitzat ens imposa.

Resum argumental: La mort de Matías Bertomeu, l’ideòleg que va canviar la revolució per l’agricultura, engega els mecanismes que componen Crematori. El dolor capgira vides aixecades sobre foscos fonaments: la del germà de Matías, Rubén, l’arquitecte sense escrúpols; la de la Sílvia, la filla de Rubén, civilitzada restauradora d’art casada amb Juan Mullor, el catedràtic que prepara la biografia de Federico Brouard, vell amic dels Bertomeu, un escriptor alcohòlic, enamorat no correspost de Rubén, que viu el fracàs dels seus últims dies; la de Ramon Collado, l’home que va fer els treballs bruts del constructor; la de Traian, el mafiós rus, vell soci de Rubén; i la de Mònica, la seua joveníssima i ambiciosa esposa. Chirbes ens ofereix un panorama terrible: la corrupció com a saba que recorre tot el cos d’una societat en la qual la destrucció del paisatge adquireix valor de símbol. Chirbes desplega així un món abandonat pels déus, en el qual les paraules i les idees són només embolcalls, i l’art i la literatura, joguines inútils.

Quant a la meua valoració personal, haig de dir que, si bé l’argument el trobe força interessant, la tècnica narrativa emprada (gairebé sense punts i apart) és una nosa que no trobe ben justificada; perquè pense que hom pot aconseguir aquesta “logorrea” angoixant sense produir tanta fatiga al lector. Per altra banda, no em fa el pes aquest nihilisme propi de la literatura actual -–que, sospitosament, tant es lloa i es premia–, un exemple del qual és aquesta novel·la, reeditada per quarta vegada aquest setembre de 2015 amb motiu del recent traspàs de l’autor. DEP.