Observant el temps i la vida

Tot cercant la veritat al bell mig de les paraules.

22 de febrer de 2021
0 comentaris

Contra la desmemòria històrica. Sobre les importants col·lectivitzacions obreres a la “rosa de foc” valenciana durant la guerra del 1936-39. 9è Premi Joan Francesc Mira.

En aquest apunt volia fer cinc cèntims de l’obra de recerca etnogràfica que ha merescut el 9è Premi d’Investigació Etnogràfica Joan Francesc Mira: “La colectivización anarcosindicalista en la Guerra Civil española. Pervivencias temporales y desmemoria en el presente alcoyano”, d’Ángel Mora Castillo, editat per Neopàtria i l’Associació Valenciana d’Antropologia al 2020, nº 19 de la col·lecció “Antropo-lògiques”. El seu és el primer estudi etnogràfic fet ací aplicat a les col·lectivitzacions; tan sols n’hi ha un altre d’una antropòloga estatunidenca.

L’autor és un entusiasta de la Història i l’Antropologia, fins al punt que, fent com fa feina de ferroviari, s’ha llicenciat en Història, Història de l’Art i actualment enllesteix Antropologia a la UNED. No es considera anarquista, però a aquesta ideologia li té un afecte especial, perquè l’ha sentida des que era petit en boca de membres molt propers de la seua família. Alguns dels seus oncles militaren en el moviment anarquista, com a polítics, milicians o col·lectivistes. Conversacions o històries familiars que li despertaren la curiositat sobre un tema tan poc tractat pel món acadèmic com les col·lectivitzacions obreres i camperoles, i la revolució social que s’esdevingueren arran de la guerra del 1936 al 1939, en el bàndol que defensava la legalitat republicana contra el colp d’estat feixista; colp de força sanguinari, recolzat i finançat pels grans propietaris de les terres, el capital i el mitjans de producció, i les institucions més reaccionàries, com l’església catòlica o l’exèrcit espanyols, responsables d’aquell genocidi bàrbar, que a hores d’ara encara no ha estat reparat com cal.

Aquelles col·lectivitzacions de terres i empreses, amb errades i encerts, foren un fet històric singular arreu del món (“la revolució social més profunda des del segle XV” –G. Jackson, historiador–, “el major experiment en autogestió obrera de la Història” –H. Thomas, R. Frazer i J. Tusell, historiadors–, “un èxit sense precedents” –N. Chomsky, lingüista i politòleg–); un exemple que hauria de ser motiu d’orgull i difusió com cal, i, doncs, no mereix l’ocultació a què ha estat sotmès per la història oficial, tant franquista com postfranquista; cosa aquesta darrera que no ens hauria d’estranyar; perquè ja sabem que aquesta pseudodemocràcia que ens va portar la “Transacció” del 78 no ha fet net, ni de bon tros, d’aquell règim centralista, patrioter, missaire, fariseu i vil, els hereus del qual encara dominen els poders fàctics –polítics, econòmics, jurídics, religiosos, militars, informatius…— de l’Estat espanyol, sense la necessària contestació de la poruga esquerra o pseudoesquerra que ara n’és al govern. Mai no hauríem d’oblidar que aquests malentranyats poders fàctics, amb la intimidació de jutges afins i forces de seguretat subordinades, marquen les regles del joc polític i, si mai veuen els seus negocis en perill, la seua revenja, com demostra la història, pot ser terrible, si no els desarmem a temps.

Segons l’autor, aquelles reeixides col·lectivitzacions foren la clau de com el bàndol democràtic va ser capaç d’aguantar, sense el recolzament internacional, els quasi tres anys de setge a què els van sotmetre les tropes ben proveïdes de l’eix nazifeixista europeu.  Unes col·lectivitzacions que tingueren un caràcter voluntari o de lliure afiliació –tot i no ser-hi descartable la influència de la coacció moral en aquells moments tan crítics–, on la propietat privada esdevenia de tota la societat i era cedida en tinença als obrers, que s’estructuraven de forma horitzontal o antijeràrquica, cercant l’autogestió i la producció local; resultant, doncs, institucions ben arrelades a la terra i la seua gent.

Rurals o industrials, més pures i reeixides les primeres, perquè la complexitat de la proximitat urbana afectava les segones, aquestes col·lectivitzacions foren majoritàries. Malgrat que les industrials foren més nombroses –Catalunya n’estava prop del 100 % i al País Valencià se superava el 50 %–, les rurals aconseguiren abraçar entre la meitat i les dues terceres parts (segons autors) de les terres de la part fidel a la República.

Aquestes col·lectivitzacions foren portades a terme per sindicalistes socialistes i anarquistes, afiliats a l’UGT i la CNT,  que coincidien en el que calia fer a curt termini, però que discrepaven en el seu objectiu final. Mentre que per als primers eren un mitjà per a arribar a la socialització estatal –qui t’ha vist i qui et veu, mateta de fenoll!–, per als segons era un fi en si mateix, que s’havia d’aprofundir i estendre arreu.

Amb aquest plantejament, però, trobaren l’oposició dels republicans burgesos, partidaris de mantenir la propietat privada i el capitalisme amb la força de l’Estat, si de cas amb rostre més humà, i del cada vegada més influent, per l’ajut de la Rússia soviètica, Partit Comunista, que volia un control ferri de la propietat per part de l’Estat, mitjançant una dictadura tipus estalinista; opció política a la qual hi feia ombra l’èxit de la revolució social anarcosindicalista, de caràcter col·lectiu i autogestionari. Al cap i a la fi, capitalistes i marxistes leninistes defensaven sistemes polítics autoritaris, amb governs titella al servei de les elits econòmiques o d’una casta dirigent, que, com podem veure a hores d’ara en països comunistes o ex-comunistes, mantenen el capitalisme en la seua versió més explotadora i destructora del medi ambient, sense possibilitat de contestació. Al capdavall, els capitalistes i els mal anomenats comunistes volen un Estat autoritari, però amb beneficiaris potser diferents, i, quan els convé, s’hi avenen a formar una “pinça” contra els anarquistes, com s’esdevingué en els sagnants fets de maig del 1937, que foren el començament del declivi de les col·lectivitzacions i de la desfeta republicana. No és casualitat que, encara a hores d’ara, puguem observar una mena de “pinça acadèmica” entre historiadors conservadors i marxistes per a silenciar o atacar les fites assolides pels anarquistes.

El cas d’Alcoi és especial, perquè és coneguda la seua història revolucionària obrera, especialment la relacionada amb la indústria tèxtil, sobretot per l’anomenada “revolució del petroli”; però no passa el mateix amb les seues col·lectivitzacions, una fita revolucionària més important que ha restat silenciada. L’Alcoià sempre ha destacat pel gran abast de la seua industrialització –al segle XIX, Alcoi fou la primera ciutat industrial del País Valencià– i la fermesa de les seues lluites obreres. Al 1821 va tenir lloc el primer episodi ludita de l’Estat, amb més d’un miler de camperols i obrers en lluita contra l’inici de l’automatització a les fàbriques, que foren brutalment reprimits per la força pública armada. Al 1872, Alcoi fou la ciutat de l’Estat amb més nombre d’afiliats a l’AIT (Associació Internacional de Treballadors, d’ideologia anarcosindicalista) després de Barcelona.

Aquesta obra justament premiada fa justícia a la desmemòria –per ocultació, banalització o desfiguració– d’uns fets històrics força importants a nivell local i global, en el camí de l’alliberament de les classes subalternes, de la dictadura de la feina assalariada sota el capitalisme, siga privada o estatal, que mereix ser difosa i estudiada, com a exemple de model socioeconòmic alternatiu i alliberador. A més a més, les col·lectivitzacions d’Alcoi foren de les més avançades de l’Estat; perquè aconseguiren fer una passa més enllà: arribar a la socialització de tots el sectors productius de la ciutat.

La tesi defensada per l’autor, referida a la desinformació a què ha estat sotmesa la història de les col·lectivitzacions a nivell estatal, s’ha vist corresposta amb escreix a nivell local. “En una ciutat petita i amb un passat tan marcat per l’anarquisme, que ha viscut un procés col·lectivitzador tan profund i extens, els silencis produeixen molts decibels. Alcoi té una part important del seu passat marcat per l’anarquisme i per l’experiment revolucionari que foren les seues col·lectivitats, i ha funcionat avui per a la present investigació com una extraviada agenda que recorda tots els oblits; un aparador per a la invisibilitat alhora que altaveu dels silencis […] Així, aquest passat, esdevé el fi –la conservació de la seua memòria històrica— alhora que el mitjà o eina, entès com a lliçó magistral per a unes lluites i aspiracions que pretenen fer-se extensives. Conscienciar per a generar teixit social i potenciar la participació ciutadana, i així proporcionar la legitimitat necessària per a impugnar el sistema, mitjançant una cascada de microrruptures en tots els ordres (social, polític, econòmic, ètic, identitari i cultural). Unes representacions col·lectives que continuen sent revolucionàries, per bé que siguen expressades mitjançant unes pràctiques socials força tranquil·les. No hem de minimitzar les antigues idees, una vegada actualitzades, per a aplicar-les als temps presents. ” [“Reflexiones finales”, op. cit.].

A més a més, considere que aquesta obra és impagable com a exemple fefaent de com les elits que retenen el poder fabriquen els relats dominants a la societat en contra de la realitat objectiva, quan aquesta és desfavorable per als seus interessos, amb la connivència d’experts a sou, siguen aquests polítics, mitjans de desinformació, historiadors, urbanistes, artistes o qui siga al seu servei. Moltes gràcies, Ángel!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.