Observar, llegir, escriure

Fitxa de lectura:

Gènere literari: NOVEL·LA. Títol: “SARA I ELS SILENCIS”. Autor: MARIA ESCALAS (Mallorca, 1969) és músic professional i professora d’aquesta matèria en una escola de Secundària de Mataró, on resideix actualment. “Abans que el teu record torni cendra” va iniciar la seva trajectòria literària amb èxit. “Sara i els silencis” és la seva segona novel·la. Editorial: ARA LLIBRES (AMSTERDAM). Edició: setembre del 2018. Pàgines: 288. Argument (de la contraportada): A “Sara i els silencis”, la música ho inunda tot. És la sensualitat de la dona que s’alça i resisteix. És la passió que batega sota les cuirasses. És la melodia sanadora. És la fraternitat a la sala d’espera d’un hospital. I és l’atzar dels llaços familiars. Durant massa anys, la Sara ha tingut a dins la melodia dels que callen perquè els altres puguin cantar. Quan el silenci amenaça d’apagar els seus anhels, la Sara busca retrobar-se amb qui va ser: una jove amb talent per compondre que va renunciar a la seva prometedora carrera per deixar pas a la del seu marit. Ara que la música torna a ser el seu batec vital, la Sara reprèn la composició d’una obra inacabada que volia dedicar al seu pare. A falta d’inspiració pròpia, demana l’ajuda de qui va ser el seu mestre, l’exigent i rondinaire Josep. Hi accedeix, però amb una condició: que la Sara aculli com a deixeble la Cristina, una noia de qui la separen vint anys i amb qui en principi no comparteixen res. Però l’amistat salva totes les barreres: un cop la Cristina entri a casa seva, la Sara trobarà les notes adequades per pintar de color la seva nova vida. Maria Escalas ha escrit una novel·la d’una emoció esclatant i perdurable. Una oda a aquells que, després de tant silenci, s’alcen per prendre la paraula. La meua valoració:

A la seua segona novel·la, Maria Escalas ha combinat l’experiència de la seua professió musical amb una trama intimista plena de matisos i un domini evident de la tècnica narrativa, per compondre una obra d’art de la literatura.

La composició musical com a lenitiu dels que callen, dels que resten en silenci, dels que pateixen sols el dolor o la pèrdua més profunds. L’art com a imitació de la vida. L’art per entretenir la mort. Posar la passió, el turment i l’èxtasi, al servei de la creació, literària o musical, per expressar tot l’amor i tota la ràbia que portem a dintre, i per obrir les portes de la ment d’altri o, si ho fem amb la música –un art abstracte–, fer-li-ho entendre amb el sentiment. Compondre per entendre’s un mateix i per obrir les consciències dels lectors o oïdors, perquè puguen rebre el que necessiten entendre.

El rèquiem dels silencis. Els silencis de la soledat, del dolor i la mort. El silenci de les dones maltractades, de les dones anul·lades, de les que són enganyades per la parella, de l’amor que s’ha d’amagar, de la separació definitiva, de l’amic que s’allunya, de l’amor madur que té por de tornar, de l’amic o l’amiga que se l’emporta la mort, de la malaltia inclement que no troba remei. Els silencis punyents de la solitud, que sentim quan ens trobem orfes d’estima, d’escalfor humana, quan més ho necessitem.

La simfonia dels silencis. Quan els silencis esdevenen música, sons que criden, que conhorten, que acaronen, que conformen la bellesa, que confirmen que els sentiments pregons fan compondre les millors obres d’art.

Una obra que, tanmateix, ens transmet valors positius: que tot és possible, que, malgrat els entrebancs, podem eixir de l’atzucac, que mai no és massa tard per gaudir de la vida –millor en companyia, però també en solitud–, de les petites coses, dels petits moments de plaer que ens hi regala cada dia. I com la cura, l’estima i suport mutu són fonamentals per aconseguir-ho. Una visió femenina i feminista ben necessàries avui dia.

I ací us deixe una petita tria de frases de l’obra:

(Pàg. 45) “Et vas enamorar del Narcís, vas decidir que ell necessitava una mare que li donés seguretat i vas aparcar els teus somnis.”

(Pàg. 81) ([treu] “Tota aquesta passió que no has deixat anar mai, tota la ràbia pel teu pare mort, pel teu matrimoni mediocre i per aquesta malaltia.”

(Pàg. 91) “Potser [escric] per entendre’m a mi. […] Que potser amb el so, amb la música, no expresses coses. Simplement, obres portes perquè la gent connecti amb el que necessita entendre. La música no seria, doncs, una finalitat en si mateixa, sinó un camí per arribar a alguna banda.”

(Pàg. 130) “Digue’m amb la música la teva angoixa, la teva pena, o ràbia, o esperança o fe…”

(Pàg. 143) “No us refieu d’imposicions de mans, herbetes i homeopaties, i confieu en la medicina, que salva vides, moltes vides. La quimioteràpia cura. És totalment artificial, és molt pesada, però cura.”

(Pàg. 162) “Que tu ets les arrels, Cristina. Mentre ell brilla, i el vent el despentina, i viatja per tot el món, tu… tu estàs sota terra. Anul·lada.”

(Pàg. 182) “Omples el dia de mil coses més, intentant ignorar aquesta ombra que t’aleteja el pensament, el dimoniet antipàtic que et diu que res no té sentit. […] Quan comença a fosquejar, l’angoixa et mossega. L’expectativa de tornar al llit se’t fa una muntanya.”

(Pàg. 201) “El baix continu no se sent. No s’ha de sentir. Però hi ha de ser, donant suport a l’harmonia. Doncs tu ets el mateix per a mi.”

(Pàg. 220) “Després dels focs, el seu ànim és un carrer erm, silenciós i desolat. És això, la vida i la mort?”

(Pàg. 221) “Potser no plorem els nostres morts. Plorem la nostra orfandat”.

(Pàg. 257) “La melodia dels que callen perquè els altres puguin cantar sona després de llargs silencis.”

(Pàg. 263) “Que no, que la mort no venç. […] Però ni que mori jo, la mort no haurà vençut.”

(Pàg. 264) “Si una cosa ha entès, tots aquests mesos, és que ha de prendre’s les coses amb més calma. Assaborir els matins enteranyinats d’hivern, les hores mandroses de les tardes d’estiu, els silencis nocturns, els bullicis diaris, el gust de la canyella, l’olor del te de flors, el plaer de l’aigua calenta a la dutxa, dels llençols acollidors, de la manta al sofà, de la fruita fresca. Totes aquestes coses que passem per alt fins que l’amenaça de deixar de tenir-les les torna excepcionals.”

(Pàg. 281) “I es van estar molta estona abraçades, i aquell silenci tenia un sentit totalment diferent als silencis que havien tingut fins aleshores. La Sara sentia que tancava cercles, […]”

Bona lectura!