Observar, llegir, escriure

Des de les comarques del sud del país observe i escolte amb molta atenció i –per què no dir-ho– enveja els moviments dels nostres germans del nord que tenen a tocar l’exercici del dret democràtic de l’autodeterminació, un dret bàsic que hauria de ser possible practicar de forma normal en un Estat democràticament normal; però que dissortadament no és el que ens ha pertocat a nosaltres. De fet, portem quatre dècades suportant el seu autoritarisme disfressat de democràcia (això durant les etapes de govern del PSOE; perquè en les del PP, ausades que se li ha vist el llautó!). 

En la línia del que comentava en Vicent Partal al seu darrer i encertat apunt editorial “Contra la revolució”, resulta trist i emprenyador alhora que hi haja opcions electorals aparentment d’esquerra que encara confien en l’Estat que ens explota, domina i minoritza de forma descarada. 

Com enraonava en el meu darrer apunt, “L’estafa de la ‘Transició’ espanyola”, vivim en un Estat postfeixista que ha demostrat a bastament el seu tarannà imperialista i intolerant de base castellana, on l’única solució que es veu a l’horitzó per als qui no combreguem amb la seua doctrina –pel fet de voler aconseguir una major llibertat personal i justícia social– és la ruptura democràtica de debò. I això és el que cerca la solució de la independència. Independència com a punt de partida o d’arribada; però necessària. 

Ara volia contribuir a mostrar la fal·làcia, l’error d’argumentació d’aquells que es refien d’aquest Estat, proposant alternatives més o menys federalistes, que qualsevol amb una mica de trellat sap que, coneixent el “percal” de la casta de la capital del regne, són ben improbables que es porten a terme sense rebaixes, amb la igualtat, dignitat i respecte que mereixem com a persones, com a cultura i com a poble. 

Per fer-ho –desmuntar la fal·làcia- simplement volia mostrar-vos un fragment de les memòries de Joan Garcia Oliver, “El eco de los pasos” (Ediciones Ruedo Ibérico, 1978), en concret durant la seua etapa de ministre de Justícia de la II República espanyola durant la guerra del 1936-39. Un obra important que cal llegir per assabentar-nos dels antecedents del que tenim ara, per trencar alguns “encanteris” respecte a opcions polítiques que presumeixen de demòcrates, progressistes o d’esquerra. Una visió del món des d’una òptica llibertària, concretament anarcosindicalista, del que fou un militant reeixit de la CNT. Un home d’acció, valent, treballador, tenaç, compromès fins al límit, defensor dels drets dels de baix sense defalliment. Un exemple de vida, passant tot tipus de penalitats i renúncies, dedicada a aconseguir la llibertat dels més febles, a trencar les cadenes que encara els oprimeixen. Mereix ser conegut per tothom i socialment reconegut. Amb la seua particular visió de les persones i dels esdeveniments, certament ben respectable, però en alguns aspectes no compartida, com en el seu manifestat nacionalisme espanyol. 

Doncs, bé, una persona tan poc sospitosa de catalanista i tan inequívocament progressista o d’esquerres –com vulgueu–, ens confessa allò que llavors va trobar envers Catalunya en aquells companys de govern a Madrid, autoproclamats republicans, socialistes, comunistes i, fins i tot, anarquistes: 

“Después de siglos de sumisión a los poderes de Madrid, Barcelona, al fin, conoció como una independencia inesperada. De mi nuevo papel (ministro de Justicia) algo había que me chocaba: en adelante pasaría a ser una rueda de aquel aparato del Estado que se llamaba gobierno de Madrid, con el cometido de ir cercenando las amplias atribuciones que se había tomado últimamente Cataluña… En aras de la conservación del Estado español… vio la luz del día una Generalidad de Cataluña, organismo… adaptación de tiempos pasados, cuya base se la dio el Estatuto que sería otorgado por el parlamento español, pero que malamente regularía atribuciones autonómicas, ya que éstas, para ser expresión de los nuevos tiempos, debían partir de la independencia primero y después de la federación voluntaria de las partes desligadas, y no de un gesto dadivoso de unos políticos españoles otorgando el Estatuto… Sí… nada tendría de sorprendente que por el mismo camino el Estado español pretendiese disminuir a su mínima expresión lo que separaba a Cataluña de España, de manera que la autonomía fuera, en realidad, una autonomía administrativa, semejante a la que gozaban algunos municipios.” 

Una demostració fefaent que, fins i tot en els curts períodes en què ha estat més democràtic i progressista, aquest Estat mai no ha volgut solucionar la qüestió nacional de forma democràtica, generosa i respectuosa per la diversitat que el conforma; sempre donant excuses de mal pagador. 

Germans catalunyesos: en el vostre viatge cap a Ítaca no escolteu les sirenes, que les trobareu pertot arreu i us portaran falses esperances!