De legalitats il·legítimes: les lleis que imposen la por a tothom per mantenir els privilegis d’uns pocs.

La legalitat, les lleis que provenen de les elits, les quals ostenten el poder en nom nostre sense que els ho hàgem demanat, sempre són il·legítimes i, doncs, no mereixen el nostre respecte. Ens les imposen sota amenaça de càstig d’un o altre tipus i gairebé no podem defugir el seu compliment; tan sols ens resta la desobediència civil, com l’exercida admirablement pel poble català, el del país de dalt, ara farà un any.

L’Estat antic i modern sempre ha legislat a favor de les elits que retenen el poder, directament o indirecta, mitjançant els representants polítics, de la dreta o de la falsa esquerra, que sempre defensen els seus interessos per damunt dels nostres, de les classes subalternes, que som la majoria. La presentació a les eleccions quatrianuals de llistes tancades de representants triats pels partits polítics (empreses privades al cap i a la fi, que, com totes, són jeràrquiques i defensen els interessos materials dels seus dirigents i el llocs de feina dels seus subordinats assalariats), la impossibilitat de revocació d’aquets suposats representants nostres, en cas que incomplesquen les promeses electorals, les correccions dels resultats electorals per afavorir les majories, etc., etc., donen fe de la farsa que suposa aquest sistema autoritari que ens venen com a democràtic.

Les superestructures centralitzades, jeràrquiques, militaritzades, allunyades del nostre abast, com són les institucions dels Estats, s’han inventat per mantenir-nos esclaus al servei d’un grapat de famílies privilegiades, que ens han furtat el dret a decidir. No ens autoenganyem, els Estats, amb els seus mitjans d’adoctrinament (escoles, universitats, periòdics, ràdios, televisions, etc.) i coacció (cossos armats: militars, policies, etc.), ens enganyen i ens enfronten per mantenir-nos dividits i vençuts. No ens autoenganyem, totes les lleis que emanen de les elits que ens governen ens retallen alguna llibertat.

Si no aprimem l’Estat, si no el desmilitaritzem, si no bandegem el seu patriotisme i els seus símbols, si no acostem les decisions al lloc on s’han de prendre, si no disposem de representants revocables, que tan sols porten les decisions preses a assemblees populars i obertes, si no formem els nostres fills en els valors de la llibertat, la igualtat, el respecte a la diferència, la solidaritat, l’autogestió i l’esperit crític, i no els hi donem els mitjans que calen per exercir-los, mai no serem realment lliures. Perquè la nostra llibertat està ben lligada a la llibertat dels qui ens envolten.

Completaré aquesta reflexió amb una altra del mestre Joan Fuster, “Nota sobre la llibertat”, que ens va regalar al seu llibre Sagitari, editat per la Diputació de València en 1985. Òbric abans uns parèntesis, per posar-hi la introducció, on presenta aquest recull d’articles i proclama, amb la seua impagable ironia, la seua devoció al sa escepticisme (el subratllat és meu):

<< Uns quants apunts inèdits, i diversos papers d’edició dispersa i difícil, els uns i els altres exhumats sense un propòsit precís, constitueixen aquest breu llibre d’exercicis espirituals”. Potser l’hauria d’haver titulat així: “exercicis espirituals”. Però em sembla que ja he abusat una mica de les ambigüitats iròniques a què es presta la terminologia de sobrepellís –Examen de consciència, Punts de meditació, Ofici de difunt, a part altres sermons-, i això no està bé. “Exercicis”, prou que ho són, i “espirituals”, també, a partir de la premissa còmplice que solem anomenar “esperit”. Com a tals me’ls vaig plantejar, a cada ratlla, posant-me a prova i posant a prova les paraules que tenia a l’abast: una temptativa més de comprendre, i feta sempre a consciència de la precarietat semàntica del verb “comprendre” i de tots els subjectes i els predicats possibles. El resultat es d’una incertesa total. Per dir-ho millor, és la incertesa total. Afirmacions i negacions tenen, en l’origen i en el terme, i en el decurs, la misèria de la “raó”: i sort de la “raó”, que és el menys miserable dels dispositius humans! L’oferta queda reduïda a una mera repetició de preguntes, a la pregunta insistida i multiplicada, lateral o directa, angoixada o frívola, tècnica o exclamatòria. I això és tot. O no. Provocar més preguntes en el lector ha estat la meua primera intenció a l’hora d’escriure, i crec que sóc, si alguna cosa sóc, un discret propagandista de la inseguretat intel·lectual. En tot cas, la meua seguretat intel·lectual és mínima: la de la vella família dels “escèptics”, amb un escepticisme acumulatiu. Ben mirat, els “escèptics” de manual o d’aula –d’història de la filosofia”, encara eren “creients”: creien en la gramàtica, probablement perquè no tenien més remei que creure-hi. Les metafísiques depenen de la sintaxi, i de les preposicions, i dels adverbis, sobretot dels possessius… ¿Com pot ningú obrir la boca sense reclamar una “propietat”? El meu jo és el meu “propi jo”, d’entrada, i la meua cara, la meua melsa, la meua butxaca, la meua edat, els meus veïns, la meua llengua, la meua fantasia, tot és “meu”. O teu, o de l’altre: dels altres. El perill seria l’acusació, igualment venerable, de “solipsisme”, designació arcaica però vàlida. És una tremenda audàcia acceptar la soledat definitiva, i que, com més “ultima” siga, més serà “pròpia”, i ineluctable. Els poetes lírics ho han sabut sempre, quan han estat sincers: escriure un vers és una manera de fer testament, i la cosa ve de molts segles abans de François Villon, per citar un “testament” explícit i gloriós. D’altra banda, tot això no té cap importància, o no en té molta. Hi ha, per damunt, les decisions pragmàtiques, immediates, basades en la voracitat zoològica, devastadora d’ecosistemes i erigida sobre la plus-vàlua, obligadament cibernètica, i militar. En realitat, ara no podem ni tan sols dir “jo” si no és amb una beca d’algun estat major o d’alguna multinacional, o de les seues dependències… Per aquest cantó anaven, i van, les meues invitacions a discutir… Si el recull que avui presente amb les divagacions que m’obsessionen ha d’aguantar-se amb una referència retòrica, podria ser “sagitari”. Al capdavall, jo vaig nàixer un 23 de novembre. Ho ignore tot, de l’astrologia, del zodíac, dels horòscops. Però em fa una relativa gràcia el recurs. Sagitari… J. F. Sueca, diumenge de Rams, 1985. >>

<< NOTA SOBRE LA LLIBERTAT:

No feu cas de les lleis. Bé: feu-ne cas, per evitar mals majors. Però tingueu present que les lleis, sota qualsevol règim, sempre han estat dictades per “prohibir”. I si en trobeu alguna que sembla facilitar “llibertats”, fixeu-vos-hi, perquè només ho sembla. Les “declaracions” són una altra cosa: són declaracions de “principis”. I parlen de “drets”: els drets de l’home i del ciutadà, per exemple. Us auguren i prometen tants “drets”, que, si fos de veres, això seria la glòria celestial. Però no: hi ha les lleis. Fins i tot -com en la vigent Constitució espanyola, parlen de “llibertats”, però de seguida hi trobareu una clàusula precautòria en la qual ja us adverteixen que aquestes “llibertats” seran “regulades” després, d’una o d’altra manera. Amb la “regulació” corresponent advertireu de seguida que tot són “prohibicions” que la gent que té el poder aplicarà com li plaurà. Convé no oblidar-ho. En la mesura que vivim -si hi vivim- en “llibertat”, només és la mesura de “llibertat” que el poder ens atorga. La mitologia de la “llibertat”, tan estimada, és una fal·làcia. Tot s’ha de dir: kantianament, les “llibertats” no poden ser llibertats si no són respectuoses amb les altres “llibertats”. D’acord. Però entre això i les lleis habituals hi ha una distància abismal. Cada llei que -cada dia- emana del poder, retalla una llibertat. Rarament la llibertat dels amos, però sempre la dels subalterns: la de les “classes subalternes”. I que s’autoenganye qui vulga enganyar-se. I per això les lleis sempre han fet por. I per això, en el Codi Civil espanyol, hi ha una ratlla definitiva que diu: “la ignorancia de la ley no excusa de su cumplimiento”… Apa, a “cumplir la ley”! La llibertat, podem “llegir-la” en un poema de Paul Éluard… >>

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.