Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

17 de gener de 2022
0 comentaris

Inspiracions fusterianes: Saber VIURE: l’ofici més important de tots.

HI ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster.” (“Consells, proverbis i insolències”, Joan Fuster, 1962).

Aquest 2022 commemorem el centenari del naixement de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992), l’escriptor valencià més important del segle XX en el conreu de l’assaig i d’altres arts literàries, més conegut pel seu assaig històric “Nosaltres els valencians” i els seus aforismes esmolats, un esperit crític insubornable de nivell europeu sense eixir de Sueca (Ribera Baixa), que ens ha servit d’estímul per a trencar el tradicional menfotisme valencià, un vertader mestre de saviesa que ens ha fet pensar com ningú abans, en plena negror dictatorial, que ens ha encomanat l’orgull de parlar valencià, ens l’ha situat en l’àrea lingüística i cultural que ens pertoca, i ens ha fet sentir com un poble divers que mereix respecte i dignitat, salvant-nos i retornant-nos els mots més adients, com País Valencià o Països Catalans. Criticat tant per imperialistes castellans, que voldrien la nostra extinció, provocada des de fa segles, com per autonomistes acomplexats que no voldrien anar tan lluny, on en Fuster ens assenyalava: “Ara o mai!”, llavors ens advertia. I als més joves, als qui no han conegut aquell règim terrorista, on en Fuster visqué més enllà dels cinquanta anys, els puc assegurar que bona cosa de les qüestions a les que hi posa llum el mestre de Sueca continuen encara vigents; entre d’altres, perquè aquest règim pseudodemocràtic en què vivim, embolcallat amb una modernitat de cartró pedra, epidèrmica i llampant, amaga les misèries d’aquella foscor feixista que encara en batega a sota; més encara, els seus descendents ocupen llocs clau de decisió sobre les nostres vides i darrerament, davant la desinformació general nodrida pels mitjans del règim, no tenen vergonya de llevar-se la careta. Llarga vida virtual al mestre Fuster! Que les seues lliçons de dignitat ens inspiren per molts anys!

Però Joan Fuster és molt més que una “patum” nacionalista, com podem comprovar, una vegada més, a l’aforisme que he triat per encapçalament. En Fuster l’hi encerta en assenyalar la professió més important de totes i per a tothom, una feina que no es fa a canvi de cap retribució dinerària: la construcció d’un mateix. I no és pas una qüestió de vanitat, sobretot en un cas com el seu –amb el que em sent prou identificat–, en què havia de remar a contracorrent, desconstruir l’educastració que havia rebut, que no casava amb els seus sentiments més pregons, que l’anul·lava com a persona, esdevenint una alienació de si mateix. Aquest Fuster enamorat que s’albira en els seus poemes de joventut ens ajuda a entendre la seua rebel·lia, el seu esperit crític amb el règim imperant. Aquest ofec que li produïa sobreviure en una societat malalta de dogmatisme opressor, amb la seua orientació sexual en primer terme del conflicte, li va obrir el seu enteniment esmolat a la resta d’opressions: la lingüística i cultural, la política… “Causat d’esperar” i proveït amb el seus valors i aptituds va embarcar-se en un difícil camí literari que buscava ser ferment d’un canvi alliberador en la societat. Perquè va comprendre que la llibertat individual depèn de la llibertat social. I d’aquesta necessitat peremptòria de construir-se a si mateix a contracorrent va eixir aquest treballador de la lletra, aquest mestre singular que ara recordem. És un fet conegut que d’esperits turmentats han eixit les obres més excelses del gènere humà.

Amerada de racionalisme, escepticisme, antidogmatisme i antiacademicisme, i orientada cap a l’activisme social, la literatura que ens ha regalat el mestre de Sueca –sobretot de caràcter assagístic, però també poètic– és un pou de saviesa que ens esperona a pensar i actuar sense prejudicis; però és també una expressió artística rica i enriquidora, una escriptura singular, que reflecteix acuradament el món de les idees de l’autor, i és tan exquisidament puntuada, amb profusió d’ús de la cursiva, que ens connecta amb els sentiments que hi aboca, amb l’entonació de cada frase, imprescindible per a copsar-ne el sentit, la darrera intenció. Tanmateix, aquesta expressió estètica i formadora de consciències de l’art literari fusterià, com la de qualsevol art, és una comunicació personal fixada per l’autor, que es rebuda, en aquest cas pel lector, sense possibilitat de saber-ne més, d’establir-hi un “feedback” esclaridor. És a dir, com hom ha dit a bastament i encertada, el lector és qui completa l’obra literària, amb els seus coneixements, amb les seues dèries, inspirat pels mots que llegeix.

I aquesta sèrie temàtica que encete avui i que anomene “Inspiracions fusterianes” vol ser un homenatge particular a aquest homenot –en la interpretació planiana del mot—, inspirada en alguns dels seus aforismes i altres escrits, per a fer-ne una interpretació lliure i personal, que m’agradaria pensar seria ben acollida pel mestre; si bé això mai no ho sabrem del cert i me’n faig càrrec de les inevitables limitacions. Aquests aforismes fusterians són saviesa condensada, d’una sornegueria intel·ligent, composts en plena censura franquista, un dels seus entreteniments preferits: “[…] l’aforisme m’ha atret des dels primers anys de criatura. […] Sospito que la meva primera il·lusió literària fou aquesta: escriure ‘frases’ per a calendaris. I encara no me n’he desempallegat del tot. […] la ‘rutina’ dels aforismes se m’ha fet entranyable. Si més no, a temporades.” (op. cit., presentació). Us en deixe un petit tastet –una mitja dotzena, sense comentaris afegits–:

BENAURATS els qui han tingut un mestre –‘maître à penser’, s’entén–, perquè ells podran renegar-lo.

TOTES les meves idees són provisionals. (Però que consti que no ho dic amb orgull.)

MODÈSTIA DE L’AUTOR. Els aforismes –els meus com els de tothom—són sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també.”

RARAMENT es pot formular una veritat –cert tipus de veritat, en tot cas– sense que sembli una insolència.”

ÉS preferible parlar, parlar clar i dir-ho tot. Les paraules, o les mitges paraules, que se us quedaran dins el cos se us podriran.

ASSERCIONS i negacions discutibles, ho admeto. Potser seran útils just per això, perquè són discutibles: perquè inciten a la discussió.”

Aquest 2022, aprofitem l’avinentesa per a “respirar” amb Joan Fuster, per a inspirar-nos en aquest mestre del pensament, assagista il·lustrat, filòsof, intel·lectual, savi, artista de la ploma, valencià i català universal. Bona relectura i millor camí d’alliberament!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.