Lectures de l’Any Pedrolo: “Infant dels grans”: la percepció i la memòria d’un pare novell.

Fitxa de lectura:

Gènere literari: BIOGRAFIES I MEMÒRIES. Títol: “INFANT DELS GRANS”. Autor: MANUEL DE PEDROLO (L’Aranyó, Segarra, 1918 – Barcelona, 1990) fou narrador, dramaturg, assagista, poeta i traductor. Va conrear tots els gèneres literaris i va col·laborar regularment en la majoria de revistes catalanes de l’època. La seva prolífica producció sobrepassa el centenar d’obres amb novel·les de gran rellevància com ara “Totes les bèsties de càrrega”, “Milions d’ampolles buides”, “Joc brut”, el cicle “Temps Obert” o “Mecanoscrit del segon origen”, el llibre més llegit de la nostra literatura. Durant la seva trajectòria va merèixer nombrosos premis i reconeixements, entre els quals el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i va mantenir un ferm compromís polític amb les llibertats socials i nacionals del seu poble. Editorial: COMANEGRA. Edició: 1ª, març del 2018. Pàgines: 150. Argument (de la contraportada): L’esmorzar peripatètic de l’home del bigoti, l’estrany ritual de la màquina d’escriure (i la fascinació per aquell clinc que fa perdre l’oremus), l’excursió (o travessia) a l’hort de l’avi, aquell amor atàvic pel terròs, la festa desfermada per la primera dent apareguda… Infant dels grans narra un dissabte qualsevol a casa d’uns pares novells que no són qualssevol i una menuda de vuit mesos que no para quieta. La percepció privilegiada de l’infant transporta el pare i la mare als respectius paradisos de la memòria i a valorar algunes minúcies amb uns ulls que tothom ha lamentat alguna vegada haver perdut. El meu resum i la meua valoració:

Una narració singular la que ens ofereix Comanegra en l’any del centenari del naixement d’en Pedrolo. Excepcional perquè anava destinada a la seua filla i perquè no és comuna una descripció tan meticulosa de les accions incessants i primàries d’un infant de tants pocs mesos i les emocions contradictòries que això produïa als seus pares. Aquest és potser el seu atractiu més rellevant des del punt de vista literari; tanmateix, el que més m’ha interessat d’aquesta petita obra han estat les magnífiques evocacions de la infantesa de l’autor i la de la seua dona: els avantpassats aristocràtics d’en Pedrolo, senyors del castell de l’Aranyó, indiferents per a ell, però que el marcarien per sempre (“sempre hi hauria un lligam que faria d’ell el fill d’un sòl cansat, d’un sòl sense esperança…”), i la reclusió de la dona quan era nina en un pis de les rodalies de Barcelona (“La mare, una mica absent, trafiquejava, preparava el dinar o el sopar, a tota hora semblava preparar dinars o sopars per als homes que no tardarien a retornar del treball. També aquesta rutina, aquest incessant repetir uns mateixos gestos sense amenitats, entristia el cor de la noia. Obscurament, li semblava absurd deixar passar, deixar esmunyir així la vida, sempre esclava d’unes mateixes necessitats elementals, sempre fent i refent una mateixa tasca que només amb la mort tindria fi.”): un clar exemple de l’esclavatge imposat per l’heteropatriarcat al gènere femení. Un Pedrolo entendrit i entendridor, però que no defuig l’esperit crític que l’honora i el qualifica. No la considere una de les obres cabdals de l’autor, però m’ha resultat ben curiosa de llegir.

I heus ací, de sobte, un arbre. Feia estona que, de tan a prop, no se n’havia vist cap. És un arbre solitari, d’aquests espontanis, el rebrot d’una soca que hom creia ja morta. Arbre petit, aixecant un metre i mig damunt la terra, allí arrelat sobre la riba polsosa. Es rega quan plou, ningú no en té cura. Per això creix fort i amb un cert aire de desmenjat. […] La petita, potser perquè la cosa l’agafa de sorpresa en aquell passatge pelat, potser perquè hi endevina, per l’alçada, per la figura, un contemporani, li fa la gran rebuda. Ho abandona tot per fer-s’hi amiga. Li allarga la mà, li diu: Eeeeeiii!…” (pàg. 76.)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *