Observant el temps i la vida

Tot cercant la veritat al bell mig de les paraules.

19 de juliol de 2021
0 comentaris

Cristianisme: història de la creació d’un mite que ha malmès la nostra cultura.

A Fernando Conde Torrens (Irún, 1945), doctor Enginyer Industrial, professionalment dedicat primer a la indústria i després a la docència com a professor a la Universitat de la Rioja, sempre li ha interessat saber els perquès de la cultura en què li ha tocat viure i, des del 1984, li va entrar el cuquet de saber si les creences que li havien encomanat el seus pares estaven basades en fets reals o inventats. En primer lloc hi va consultar les obres dels grans ideòlegs de les antigues civilitzacions europees com el grec Plotino, que el va portar a Sòcrates i d’aquest als presocràtics, Epictet i molts més, representants de la filosofia de l’antiga Grècia. Aquella experiència el va trasbalsar i el va fer adonar que hi existia una doctrina força encertada, totalment digna de l’humà d’avui i que la seua religió cristiana no ensenyava aquestes coses tan importants. Sense adonar-se’n, aquelles lectures l’anaven formant en la interpretació d’aquells textos antics, en afinar la capacitat de distingir entre el que era veritat i el que no ho era pas; capacitat que el va portar a advertir que el que ens havien ensenyat de petits feia aigües per tots els costats. Després de set anys de beure en aquelles fonts de saviesa, esgotades totes les lectures que hi va trobar, es va centrar a investigar el per què la seua religió no li ensenyava aquests valors tan autèntics, tan fascinants.

De bon començament ja va trobar elements estranys en els anomenats Evangelis del Nou Testament: en les Cartes de Santiago i Joan hi havia dues etapes de redacció: una primera amb doctrina semblant a la que havia estudiat en els mestres grecs i una de posterior, que envaïa la primera, la trossejava, quasi l’anul·lava i era plena de disbarats (per exemple, el “daimon” grec, un ésser sobrenatural que tenia una funció protectora i de guia dels homes, hi esdevenia el “dimoni”, un ésser maligne en la nova religió). Aquesta dicotomia, que era als orígens del Cristianisme, significava una lluita entre dues mentalitats diferents, l’afí a la filosofia grega i una altra que la contradeia i que contenia tots els conceptes “màgics” en què hom basa la religió cristiana, com són la filiació divina de Jesucrist, la seua concepció virginal, la seua mort i resurrecció, els apòstols, la fundació d’una església, el judici final amb salvació o condemnació eternes, l’existència del pecat, etc., etc. Aquests indicis el van empènyer a aprofundir-hi; per a la qual cosa hagué d’aprendre llatí, grec antic i hebreu bíblic, i va seguir una sèrie de camins de recerca dels textos bíblics originals, unes vegades errats, però d’altres, encertats, que li costaren lustres d’estudi, fins que va trobar prou proves escrites –entre interpolacions, estructures i signatures en els textos– que li demostraven que la història del Cristianisme no era pas la que ens havien contat des de sempre, sinó que havia estat una manipulació enorme dels fets esdevinguts realment; perquè Jesucrist no havia existit, tampoc sant Pau ni els apòstols ni la verge Maria, ni les persecucions abans de Constantí ni els màrtirs cristians, etc. Tot havia estat una trama literària, un plagi de textos antics sobretot egipcis, composta en el segle IV, entre el 303 i el 313/ 324, per dues persones amigues de l’emperador Constantí que havien falsificat la sèrie de llibres que coneixem, durant vint anys d’escriptura. Foren Eusebi de Cesarea, historiador i seguidor de la saviesa grega –responsable dels fragments més aprofitables dels textos originals grecs, posteriorment mal traduïts al llatí per a amagar els senyals que hi havia deixat–, i Lactanci, escriptor de casa bona, fantasiós i promotor de la idea de la nova religió. Aquest va convèncer l’emperador –que hi va veure una oportunitat d’expansió del seu poder, assegurar-se el control dels seus súbdits i augmentar l’honor de la seua memòria– de fundar i imposar una nova religió monoteista, basant-se en que la fi del món era propera, anunciada pel déu únic en què hi creia, el qual abominava el politeisme imperant llavors. Com que el judaisme era l’única religió monoteista que hi havia, la va agafar com a base de la seua, per a donar-li més “pedigrí”. I per a aconseguir imposar aquesta infantilitzadora i ignominiosa religió més fàcilment, la va farcir d’instruments per a esporuguir el personal no creient: pecats, dimoni, infern, foc etern…; en definitiva, més sotmetiment. Un disbarat filosòfic que a partir de Constantí fou imposat a tot l’imperi romà i de forma més repressiva per emperadors posteriors com Teodosi, que afavoriren la tendència per ell anomenada “catòlica” (universal) front a les considerades “herètiques” (sectàries), iniciant així les lamentables guerres de religió entre cristians, una altra herència diabòlica d’aquesta ideologia excloent.

En veure la importància del que hi havia trobat, Fernando Conde Torrens va proposar-se a divulgar-ho a tota la gent que en volgués saber la veritat. I aquest fou l’origen del llibre “Año 303, inventan el Cristianismo” (Alta Andrómeda, 2016), que és una reconstrucció històrica del procés d’invenció i imposició d’aquella nova religió, composta d’elements d’altres filosofies o religions anteriors; una història novel·lada especialment destinada a donar respostes a les persones neguitoses de trobar la veritat en aquest assumpte tan important, per la seua gran influència en la nostra cultura i les nostres vides. Ausades ma vida!: més de cinquanta generacions, milions i milions de persones sotmeses durant segles a tals mentides! I aquest Cristianisme, en les seus diverses versions, encara continua sent la religió més seguida del planeta!

Els detalls de tal complot, el què, com, quan i per què una sèrie de persones van ordir aquesta gran mentida, els trobem al llarg del llibre, que fa més de 800 pàgines, de les quals em resulten sobreres bona cosa de les seues llargues reconstruccions de guerres, matances i execucions ordenades per aquells semidéus, tirans abillats amb púrpura imperial, com el “cristià” Constantí, al meu parer massa poc relacionades amb la trama principal que hom hi espera trobar. Una narració amb frases i diàlegs clars i entenedors, sense floritures, digne d’un professional del món científic, ple de detalls que ens permeten capbussar-nos en la vida d’uns personatges situats al capdamunt de la jerarquia de l’imperi romà i d’altres de considerats subalterns, com escriptors, bibliotecaris, dones o esclaus. Hi reflecteix una societat heteropatriarcal profundament militaritzada i jerarquitzada, amb caps, generals, Cèsars o Augusts, que es mostraven magnànims o cruels segons convenia al manteniment del seu estatus superior, sovint aconseguit amb traïdories, intrigues o guerres; moltes de les quals omplen el relat, mostrant, tret d’algunes excepcions, l’habitual maniqueisme de bons –romans– i dolents –bàrbars— que omple els llibres d’història antiga més comuns, que no s’aguanta vista l’enorme crueltat aplicada per uns i altres, per més sofisticadament “civilitzada” que ho semblàs en el cas dels romans. En aquest context, s’entén que la veu del narrador s’hi acoste més a la visió dels romans protagonistes que no pas a una de més imparcial i desitjable.

Més enllà de les importants anècdotes relatives a l’argument principal de la novel·la, la seua lectura també m’ha permès assolir un cert coneixement del món romà de llavors: indrets i costums sobretot de les seues classes més altes; on alguns elements em resulten familiars, no debades la nostra cultura és derivada d’aquella romanització forçada. Certament la Història dels pobles és farcida de trasbalsos i genocidis per les ànsies de poder i acaparament de recursos d’uns pocs privilegiats, protegits per armes i soldats, que canviaven fronteres, religions, sistemes polítics, llengües i cultures al seu interès; amb el rerefons de l’horror de les guerres i la seua ignorant desvaloració de la vida, mentre confiaven en la seua pueril millora després de la mort. Quan aguaite en aquest tipus de relats, creix el meu convenciment que els pobles som el resultat de genocidis anteriors; exterminis que són a la base de la creació o destrucció, expansió o reducció de nacions i llengües i, doncs, mai no hauríem de sentir-nos superiors els uns dels altres; sinó companys creadors d’alternatives humanistes i de lluita pacífica contra la minoria egoista i violenta que ens domina i explota a tots, que ens oprimeix ara i abans, ací i arreu.

Per a enllestir aquesta ressenya, voldria fer-vos cinc cèntims de la ideologia de l’autor d’aquesta obra historiograficoliterària. Fernando Conde no es considera ateu, sinó teista, però que no creu, com els jueus i cristians, en un déu personal humanitzat fora de nosaltres mateixos, sinó en un estat interior que s’assoleix en posar en pràctica uns principis espirituals que beuen en les fonts de saviesa dels antics filòsofs grecs; uns coneixements que, segons afirma, ens permeten desenvolupar la llavor de “divinitat” que portem a dintre, transformar en acte la nostra “plenitud en potència”, crear-nos una consciència superior mitjançant prova i error, sense cap fe, amb coneixement científic. En alguna de les entrevistes que li van fer arran de la publicació del llibre afirmava que ara sabem que el Cristianisme és una religió falsa i de molt baixa qualitat, però que, sobretot i malauradament, ens ha desviat durant segles del valuós coneixement que hi havia abans de Constantí: L’Hel·lenisme; un conjunt de doctrines que, convenientment renovades, encara són una font inesgotable de saviesa i felicitat per a cadascun de nosaltres i la humanitat sencera; coneixements que ens desgrana en els articles del seu blog personal, www.sofiaoriginals.com/blog/, que confesse no haver-ne llegit encara. Occident és líder en tecnologia; però en ideologia anem força endarrerits. Orient ens hi guanya de bon tros, hi afirma.

Se non è vero è ben trovato”.

Trobe que aquesta obra magna, tant pel gruix com per la importància del que hi tracta, que recull els resultats d’una llarga i difícil recerca historiogràfica descrita a l’epíleg, mereix, si més no, la nostra atenció i el nostre agraïment a l’autor per l’esforç esmerçat i l’afany d’il·luminar-nos el camí de la vida.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.