Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

3 de maig de 2021
0 comentaris

Ni oblit ni perdó! Apòstols assassinats per mercaders (i 2).

A l’apunt anterior us presentava un recull de biografies que en Pere Foix i Cases (1893-1978) va escriure al seu exili mexicà, anomenat “Apòstols i mercaders”, que el 2019 fou reeditat per Tigre de Paper i que considere imprescindible per a conèixer un bocí d’història del nostre país massa colps silenciada i servar la memòria d’uns homenots sindicalistes que van lliurar la seua vida al servei de l’alliberament de la classe obrera, en una època en què la repressió policial i el pistolerisme patronal tractaven de frenar amb total impunitat l’expansió de les idees revolucionàries. Amb l’afegit d’un annex ben interessant que inclou les impressions de l’autor després d’un viatge a la Rússia dels primers anys de la revolució d’octubre: “La revolució russa vista per un treballador català”. Un document històric de primer ordre que posa al seu lloc la realitat autoritària del comunisme soviètic, el seu nacionalbolxevisme: “la pau soviètica és la pau de l’esclavitud, de la misèria, de l’odi, de la mort, calcada de la que volia Hitler per al seu món nacionalsocialista.” (pàg. 271, op. cit.). “Els sistemes totalitaris sempre han tingut por de la llibertat. És natural. Perden més temps i gasten més béns en propaganda, en la repressió de la llibertat i en la fabricació d’armaments, que en una estructura orgànica estatal eficaç.” (pàg. 272, op. cit.). En aquest apunt tractaré de resumir a grans trets les sis biografies que porta el llibre:

De Joan Roigé i Rodó (1880-1942) hi destaca el seu ofici de mestre de l’avançada però perseguida escola racionalista, la seua gran cultura i intel·ligència, l’esperit combatiu que no es deixava arrossegar per les passions, exemple de serenitat reflexiva, frugalitat i bondat natural… El recorda especialment per les lectures comentades les vesprades de diumenge a la seua escola del carrer d’Alcolea de Barcelona i per la detenció i empresonament plegats el 1927. Va morir a l’exili a França després de la desfeta republicana. “Roigé vivia pobrament. L’escola, que era el seu únic ingrés econòmic, a penes li donava per viure. La roba que duia era llustrosa per l’ús i sargida. […] Mal menjat, mal abillat i, quan la política anava de mal borràs, la policia sempre anava al seu encalç. Ni la rigidesa del Govern envers els conspiradors ni els temps adversos no l’acovardien; ell exercia de mestre amb una unció corprenedora i conspirava amb un neguit d’il·luminat.” (pàg. 50, op. cit.).

El seu company de lluita, que no pas parent, Josep Mª Foix (1896-1923) fou un empleat de banca influït per les idees carlistes de la família, que aviat va abandonar per les anarcosindicalistes. L’autor ens el presenta com un lluitador sacrificat per la causa de l’emancipació de la classe obrera; jove vivaç i actiu, optimista i desinteressat, de temperament rebel i decidit. Fou un dels assassinats pel pistolerisme patronal quan encara tenia vint-i-sis anys. Fent-se passar per un familiar, en Foix va poder veure el cadàver del seu amic: “Mentre me’l mirava, recordava la nostra primera conversa de l’any 1920, al London County; les reunions de l’Asiàtic, del Poble Sec; les assemblees en les quals junts havíem pres part; la impremta del carrer Arcs de Sant Pau, on es complaïa a acompanyar-me; la seva vivesa expressiva quan treballava sense vacil·lar en la nostra empresa àrdua i vasta, i com s’indignava davant la niciesa i la baixesa dels qui defallien i s’enllotaven.” (pàg. 62, op. cit.).

De Salvador Seguí i Rubinat, el gran “Noi del Sucre” –gran tant per l’estatura física com per la qualitat humana, per les seues aptituds per a l’oratòria i els valors que va predicar i practicar— en Foix escriu, entre d’altres, que, vidrier d’ofici, era força intel·ligent, despert, rebel, de formació autodidacta, lector empedreït malgrat venir de família pobra, activista obrer molt compromès, orador nat i abrandat, de caràcter bondadós, clarivident, amb dots de psicòleg –com corrobora la seua enorme capacitat de persuasió–, sempre correcte i respectuós amb l’adversari, coratjós però assenyat, amant de la natura. Ens recorda com la seua brillant participació al míting de Les Arenes el 19/03/1919 fou fonamental per a apaivagar el ànims i posar fi a la vaga de La Canadenca, assolint així el seus fruits, com la reducció de la jornada laboral a 8 hores. En plena aplicació de la “llei de fugues”, que donava llicència per a matar a les forces repressives, i la impune actuació del pistolerisme patronal i oficial (grups terroristes muntats entre empresaris, generals de l’exèrcit, comissaris i algun baró eixelebrat que volia fer-los la competència, amb pistolers a sou i aprovada pel Govern conservador de torn), amb els ànims esvalotats que portaven a respostes sagnants com a revenja, quan l’odi i la rancúnia cada vegada complicaven més les coses, demanava públicament, enèrgic i serè, que emmudissen les pistoles per un i altre costat; unes pistoles que per la banda patronal acabarien amb la seua valuosa vida el 10/03/1923. També hi escriu Pere Foix que el seus talent, capacitat d’organització, esperit optimista, temperament equilibrat, nobles sentiments, rectitud moral, senzillesa de caràcter guiaven els seus actes i podem dir que fou el cervell i l’ànima del moviment obrer català de llavors. “L’escassetat d’homes de primera fila feia destacar encara més la figura de Salvador Seguí a Catalunya. I es destacava perquè era un home cridat a donar al nostre poble dies d’esplendor, en la nostra croada per la llibertat. […] Aquella noble figura, si ara visqués, no fora principal guiatge, sinó capdavantera en la lluita per l’alliberament del nostre poble.” (Pàgs. 99 i 100, op. cit.). Precisament aquest suposat catalanisme d’en Seguí –per altra banda, inequívocament defensor de la llengua i la cultura del nostre poble– i el seu desig de participació política institucional per a defensar-lo, a més de l’alliberament de la classe obrera, que els li atorga en Foix, fou motiu d’oposició a aquesta biografia per part d’alguns militants cenetistes de llavors.

Ángel Pestaña Núñez, el “Cavaller de la Trista Figura” –renom que li va posar Salvador Seguí–, nasqué a Ponferrada (Lleó), però ben aviat se n’anà a córrer món: Bordeus, Montpeller, París, Alger, Barcelona. Treballador manual en un munt de feines, finalment s’especialitzà com a rellotger. Metòdic, purità, poc loquaç, taciturn i, de vegades, sorrut; així el pinta en Foix, i afegeix que aquest caràcter s’adia bé amb el del català mitjà i sempre se sentia un català d’adopció, enamorat de Catalunya. Autodidacta lector de llibres com els altres biografiats, en arribar a Barcelona va entrar en contacte amb el món anarcosindicalista, afí a les seues idees, i ben aviat destacava la seua vàlua com a periodista, que el va portar a ser nomenat director del diari “Solidaridad Obrera” el 1917. Hi agafa notorietat amb la seua campanya contra el comissari Bravo Murillo, destapant amb documents probatoris la seua participació en activitats terroristes contra militants sindicals i el seu paper d’espia per al govern alemany, accions que el posen en el punt de mira de les autoritats com a element perillós per als seus interessos, essent processat i empresonat diverses vegades. En Foix es dol de l’enfrontament de Pestaña en vida de Seguí pel que el primer considerava actituds massa reformistes del segon; perquè anys a venir, el 1932, aquest fa un tomb ideològic inequívocament reformista amb la creació del seu Partit Sindicalista, que cercava guanyar la batalla a la reacció tractant d’acostar als seus postulats obreristes la classe mitjana, els tècnics i la pagesia, cosa que no va aconseguir. Aquell mateix any, arran de la publicació del Manifest dels Trenta, on va participar, fou expulsat de la CNT. La seua vida de lluita i penúries va finir l’11/12/1937 al seu llit, envoltat de la família i els amics més íntims. “Aquell home bo i pulcre a qui mai ningú no conegué altre amor que el de la seua Maria […], i que no pensava més que servir el proïsme, sempre cofat amb un barret de feltre estrany, no l’he pogut oblidar ni l’oblidaré. […] I si amb aquesta recordança aconsegueixo que la joventut d’ara i la que vindrà segueixi les seves petjades, estaré ben satisfet d’haver-la escrit.” (pàg. 158, op. cit.)

En la biografia del seu amic Joan Peiró i Belis en Foix ens recorda unes paraules seues, tot recordant el colp d’estat feixista de juliol del 1936, on aquest proclamava la seua prioritat com a activista –que hauria de ser la de tothom que estime la vida—: la lluita antifeixista. I malauradament  aquest home exemplar fou assassinat pel feixisme més rabiós en una presó de València el 24/07/1942. Una vida complicada la de Joan Peiró, que nasqué en una família pobra i hagué de treballar des dels 8 anys d’aprenent de vidrier, el que sempre seria el seu ofici. Malgrat els maltractaments i l’explotació a la feina, sempre mostrava un bon caràcter. A poc a poc es va anar revelant d’aquest esclavatge, superant la seua ignorància aprenent de lletra de forma autodidacta i militant en la lluita col·lectiva. Escrivia al diari del seu sindicat i feia xerrades als seus companys de la Societat d’Obrers Vidriers, fins que esdevingué un dels seus directius. Fou empresonat diversos colps per les seues idees; tancaments que ell aprofitava per a formar-se millor, esdevenint un home notable per la seua cultura. En sentir una conferència del “Noi del Sucre”, se’n va fer amic i en poc de temps passava a ser un fervent militant anarcosindicalista i, més endavant, un prestigiós dirigent de la CNT, aureolat per la lluita, l’honorabilitat i el sacrifici. La seua fou una vida de penalitats i proselitisme apostòlic. Durant els anys del pistolerisme patronal, no admetia la violència sistematitzada a l’estil anarquista individualista. En 1932 fou un dels signants del Manifest dels Trenta, per un anarcosindicalisme que no fos dirigit per la FAI. En començar la guerra del 1936 al 1939 tornà a ingressar a la CNT. S’oposà a la crema d’imatges religioses, actes que ferien l’adversari entrebancant l’objectiu de convèncer-lo, necessari per al canvi social. En perdre la guerra, s’exilià a París, on ajudava tots els expatriats sense distinció d’ideologia. Capturat pels nazis, fou entregat als franquistes, començant el seu calvari malalt de bronquitis i empresonat a València. Com que refusà diverses vegades l’oferiment de convertir-se al nou règim, fou vilment assassinat per un grup de joves falangistes. “Tant per la seva vida de lluitador incorruptible com pel coratge amb què va suportar el martiri, sempre l’haurem de recordar aureolat pels seus mèrits i virtuts. Tota persona que tingui com un deure defensar la llibertat i vulgui embellir la vida humana, mai no podrà oblidar Joan Peiró ni perdonar els qui l’assassinaren.” (pàg.194, op. cit.).

El seu darrer biografiat, Eusebi Carbó i Carbó (1883-1957), naix en una família humil profundament federalista, afí a les idees de Pi i Margall, qui ja albirava l’evolució de la següent generació dels seus seguidors cap a l’anarquisme col·lectivista, com així fou. Activista convençut, assedegat de justícia, pau i fraternitat, Eusebi Carbó aviat va destacar com a militant del sindicalisme revolucionari, donant conferències, parlant en mítings i congressos, i començant des de ben jove a rebre la repressió del poder establert al servei de les elits, amb un total de 38 estades a la presó i 10 anys de reclusió, per ordre governativa la major part de les vegades, sense cap judici. En Foix ens el descriu com un escriptor enèrgic, precís i lògic, periodista lúcid, ferm en la dialèctica i vivaç en el raonament, però també escoltador nat. Amb en Foix fou redactor de “Solidaridad Obrera” quan era dirigida per Joan Peiró. Va viure molts anys a València on dirigí l’homònima “Solidaridad Obrera de Valencia”. Va voltar pel món: França, Alemanya, Suïssa, Itàlia, els EUA i, ja al exili, República Dominicana i finalment Mèxic, on va traspassar. A Itàlia va conèixer personalment el pensadors anarquistes més reeixits del moment, com Malatesta, Borghi i Fabbri. Les lloances del autor cap al biografiat tenen, però, una excepció, que li fan omplir un bon grapat de ratlles: es tracta d’una falla que li omplia de recança i que dissortadament és majoritàriament present entre els homes de la CNT quan esmenten allò de la Confederació del Pobles Ibèrics: “mai no parla de la nació catalana, tampoc de la basca, de la gallega ni de la castellana. Les anomena “regions d’Espanya”, alhora que d’Espanya en diu nació. I el bo del cas és que Carbó sap positivament que Espanya no és una nació, sinó un estat plurinacional, però un estat superb, abassegador, tirànic, imperialista.” (pàg.211, op. cit.). Segons en Foix, Carbó té la creença errada que l’Estat espanyol ja és federalista i l’autor ho veu com una conseqüència de l’emmetzinament per la propaganda que ens repeteixen des de ben petits, per tal d’amagar com els governants, per la força de les armes, estan apuntalant una unitat artificial profundament pertorbadora, que, fins i tot, està endarrerint l’Estat culturalment i econòmicament: “L’Estat espanyol va suposar una ruïna catastròfica per a les indústries i una total descomposició de la vida econòmica, la qual avui encara no ha pogut ser superada. […] Espanya fou la primera gran potència del món, i els seus esforços en el terreny polític influïren poderosament en la política europea, però amb el triomf de l’estat unitari, i amb la brutal repressió de tots els drets i llibertats locals, s’exhauriren les fonts de la cultura, caient en un estàs llastimós de barbàrie.” (pàg. 216, op. cit.; cita del llibre “Nacionalisme i cultura” de Rudolf Rocker, 1937). Com a lenitiu d’aquesta “misèria” ideològica d’alguns anarquistes, hi cita el grup Avenir, que va freqüentar de jove i que s’expressava en català malgrat l’oposició dels líders de llavors, com Anselmo Lorenzo. Malgrat aquest entrebanc ideològic, la valoració del company i amic Eusebi Carbó no pot ser més positiva: “Homes com Carbó sí que són capdavanters de la classe obrera, per bé que no ho proclamen a tort i a dret. Qui no ha patit l’angoixa del boicot de la burgesia; qui no s’ha vist perseguit per la policia i espiat pels pistolers, i no ha sentit damunt les espatlles la feixuguesa de la cel·la d’una presó, no pot, honradament, ostentar l’honorable títol de capdavanter de la classe obrera catalana.” (pàg. 210, op. cit.).

Moltes gràcies a Tigre de Paper per la reedició!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.