Lectures de l’Any Pedrolo: “Tocats pel foc”: encendre la flama del compromís.

En plena setmana fallera a València, on el soroll, la disbauxa i la “coentor” (cursileria) omplen bona cosa dels carrers del cap i casal, en una festa reinventada pel franquisme, heus ací una altra forma de ser “tocats pel foc” que ens proposa en Pedrolo en un dels seus llibres.

Fitxa de lectura:

Gènere literari: NOVEL·LA HISTÒRICA. Títol:TOCATS PEL FOC”. Autor: MANUEL DE PEDROLO (L’Aranyó, Segarra, 1918 – Barcelona, 1990) fou narrador, dramaturg, assagista, poeta i traductor. Va conrear tots els gèneres literaris i va col·laborar regularment en la majoria de revistes catalanes de l’època. La seva prolífica producció sobrepassa el centenar d’obres amb novel·les de gran rellevància com ara “Totes les bèsties de càrrega”, “Milions d’ampolles buides”, “Joc brut”, el cicle “Temps Obert” o “Mecanoscrit del segon origen”, el llibre més llegit de la nostra literatura. Durant la seva trajectòria va merèixer nombrosos premis i reconeixements, entre els quals el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i va mantenir un ferm compromís polític amb les llibertats socials i nacionals del seu poble. Editorial: TIGRE DE PAPER. Col·lecció: “Lletrafelina”. Edició: Setembre del 2017. Pàgines: 128. Argument (de la contraportada): «L’home que té, és també l’home que té por de perdre. De perdre allò que posseeix, és clar. Això provoca una actitud de recel, de desconfiança envers els altres homes…Ben aviat acaba per identificar-se amb allò que té i no amb allò que és.» A una petita barraca de la perifèria de Barcelona hi arriba un personatge clandestí i misteriós a conviure amb la família. Entre converses a la vora del foc trasbalsarà la vida quotidiana posant en qüestió aquells pilars que fins aleshores els semblaven inamovibles: la propietat, la llibertat i la dignitat. Dins la barraca, els silencis, gestos i mirades despertaran la complicitat, el compromís i l’esperança allà on abans només hi havia misèria, por i resignació. Escrita el 1959 en ple franquisme i publicada per primer cop el 1976, la novel·la, conserva avui dia tota la seva potència que ens farà pensar la vida des d’una nova perspectiva. Són realment el compromís, la llibertat i la dignitat possibles? El meu resum i la meua valoració:

Aquest relat d’en Pedrolo i el pròleg de Marina Garcés són una petita joia que ens acosta i ens fa avinent, necessària fins i tot, la crítica a la propietat privada, a l’explotació, a la violència de l’Estat, a l’individualisme…, la claredat de la qual ens regira per dins i que potser defugiríem si ho hagués fet mitjançant un llarg assaig o un curt pamflet… Una escletxa que ens il·lumina posant en dubte els principis del sistema econòmic i social imperant, el qual posa el focus en la possessió de bens i persones, del tenir, en lloc d’allò més important, el ser i el seu desenvolupament en llibertat i dignitat. Així, l’encerta a encomanar-nos l’atractiu intel·lectual d’un petit grapat d’idees, que són la pedra angular d’un canvi de paradigma, que si les volguéssem posar en pràctica ens obligarien a canviar la nostra manera de viure, per esdevenir més digna i lliure. I de bell nou l’admirable en Pedrolo compon aquesta paràbola sincera i reptadora sense atendre la cruenta repressió i la censura que regnaven durant el règim franquista. Les petites errades tipogràfiques i de composició que s’hi observen no desllueixen el resultat final de l’obra, la qual hauríem de tenir molt en compte en aquest “Any Pedrolo” que ara comença. Doblement recomanable, doncs, la seua lectura. I moltes gràcies a Tigre de Paper per la reedició!

L’antic barri de barraques del Somorrostro (dreta), ara desaparegut, on se situa l’acció de “Tocats pel foc”.

I tot seguit us presentaré un “tastet” de frases del llibre per si us ve de gust “provar-les” (les he aplegades en blocs, encapçalats per un petit comentari meu, amb què he gosat condensar l’ensenyament vital que hi he trobat):

> [Del “saborós” pròleg de Marina Garcés o de com encendre el desig del compromís:] “Hi ha paraules que mouen riuades de gent. N’hi ha que commouen, silenciosament, infinites persones. N’hi ha que, simplement, ens deixen indiferents. […] Una sola paraula pot matar-nos, Una sola paraula pot desencadenar en nosaltres una nova vida, podríem dir també. Ser humans és moure’ns, sense saber molt bé com ni per què, entre els efectes que ens produeixen les paraules dels altres. Per això, ser humans és fer-nos responsables de les paraules que compartim i de les conseqüències que tenen. […] ‘Vinc amb tu’. Són les paraules amb què la convicció és transformació i la consciència, acció. […] Quanta renúncia hi ha en el que sembla mera indiferència? I quanta por? […] La renúncia i la duresa, aliades de la servitud, de l’esclavatge social. […] La realitat social no és una pel·lícula de bons i dolents, sinó un combat entre el compromís i la indiferència. […] Sovint demanem fidelitat quan el que hauríem de perseguir és encendre el desig del compromís. […] Convèncer és comprometre. Afectar i per tant deixar-se afectar. […] I a partir d’aquí no sabrem què passarà, però sí que sabrem molt bé què no pot passar. Què és el que no estarem disposats que ens torni a passar.

> [La mentalitat de propietari és pertot arreu, fins i tot entre els pobres:] “Sempre heu estat pobre, però això no us ha privat d’adquirir una mentalitat de propietari. I és això, aquesta mentalitat, que cal desarrelar, perquè és corruptora i egoista.

> [Posseir també ens fa mal a nosaltres mateixos:] “Perquè posseir ens obliga a pensar en uns altres termes. L’home que té, és també l’home que té por de perdre. De perdre allò que posseeix, és clar. Això provoca una actitud de recel, de desconfiança envers els altres homes… Ben aviat acaba per identificar-se amb allò que té i no amb allò que és. […] Ja veieu que no em refereixo tan sols al dany que pot ocasionar als altres, sinó al mal que es fa a ell mateix.

> [La possessió corromp la dignitat de les persones:] “Tu, i qualsevol que faci el seu treball, pots conservar la teva dignitat, preservar-la. No és pas aquest cas de l’amo que té uns obrers a les seves ordres, uns assalariats dels quals viu. De seguida se li converteixen en instruments, en eines, en coses… Que no veus, que els nega la seva condició d’homes? […] En nom de què podem justificar que un altre treballi per enriquir-nos? Què ens autoritza a prendre-li diàriament unes hores del seu esforç?

> [El valor equivalent de les feines més humils:] “No hem de caure en l’error de menystenir les professions més humils. Sense arquitectes no hi hauria cases ben fetes, és cert, però tampoc no n’hi hauria sense els paletes i els manobres. No vull dir que hàgim de pretendre que tots som iguals, perquè no ho som. Ara, això sí, tots som homes, i com a homes tenim tots exactament els mateixos drets…, sempre que no siguem uns paràsits. El que interessa és que cadascú ocupi el lloc que li correspon d’acord amb les seves capacitats. I això només és possible en una societat justa i ben organitzada, en la qual no hi hagi una classe o unes classes privilegiades, en una societat on tots tinguem ocasió de descobrir aquestes capacitats i d’exercir-les…

> [Desenvolupar la creativitat també al servei de la dignitat humana:] “La humanitat sencera és un laboratori on cal provar i provar sense cansar-se, però hi ha un temps per a cada experiment, i el nostre és aquest: el temps de donar a cada individu la possibilitat de ser ell mateix, desposseint-lo, si cal, de tot allò que no li és ni consubstancial ni necessari…

> [No podem defugir la responsabilitat individual envers el que passa a la societat:] “Un home no és un ser aïllat, sinó una criatura que viu en una comunitat, en un context social… Això vol dir que és ell i alguna cosa més. […] Som responsables de tot allò que passa al nostre entorn. Si existeix un estat determinat de coses, és perquè tots nosaltres l’hem consentit. I més i tot: l’hem creat, hem ajudat a crear-lo. Res no es fa sol, oi? […] Quan es comet una injustícia, per exemple, no tan sols n’és responsable aquell que la fa directament. Hi ha un tant de culpa per tots els qui, tot i saber que es tracta d’una injustícia, se’n desinteressen, arronsen les espatlles. El testimoni, si no protesta, sempre és un còmplice. […] No és solament una qüestió de fer. És que aquesta injustícia, mentre existeix, ens contamina a tots pel sol fet de viure enmig d’ella.

> [Cal respectar i estimar els altres com a germans:] “Cal que considerem els altres com els nostres semblants, els nostres germans, no com un enemic que tenim davant i al qual cal derrotar, si no destruir, sigui com sigui, sense escrúpols ni manies. No ha estat dit: no vulguis per als altres allò que no vols per a tu? Això suposa una contrapartida: voler per als altres exactament el mateix que volem per a nosaltres. I, per a ell, tothom vol sempre el millor. […] Si no sóc jo sol, si el meu voltant hi ha tots aquests altres que m’ajuden a ser i gràcies als quals sóc, tant si m’agrada com si no m’agrada, per força he de voler que sigui de tal manera que em permetin de realitzar-me com més millor.

> [Saber destriar a qui ens vol de debò:] “Podríeu creure que discuteixo de mala fe si us volgués prendre alguna cosa per fer-la meva. I no ho us vull prendre res, ben al contrari: voldria donar-vos allò que és vostre, que ho ha estat sempre, i que ara no sabeu ni reclamar.

> [Cal bandejar l’adoctrinament constant que ens crea malfiança i ens allunya dels altres:] “El que passa és que sempre heu viscut en un ambient de competència purament material, en el qual l’individu només es valora pel nombre i la importància de les seves possessions. Us han obligat a pensar sempre en termes d’aquesta competència, d’un reeiximent que equival a sortir de la pròpia misèria, sense preocupar-se de les destrosses en material humà, o, quan es té, a conservar aquesta riquesa costi el que costi i caigui qui caigui… […] Mai no us han dit que hi ha uns altres bens i, sobretot, una manera més neta i més generosa de posseir.

> [Ens fan creure en una falsa llibertat, la de la possessió i el consum:] “Sovint he pensat que, a mesura que creixem, anem alienant la nostra llibertat. […] Després, també hi ha qui t’ensenyen a desitjar tot de coses que, normalment, mai no podràs tenir. I això ajuda a fer-te infeliç. […] Només a poc a poc he après a renunciar. […] Deu ser perquè tothom et demana sempre més que ho pots donar… Cal que et defensis contra els pares, contra els homes, contra els amos, contra tot.” [Ho diu una dona.]

> [El parany de la donació, però la generositat de donar-nos lliurement, una paradoxa que no ho és pas:] Aquell al qual li es donada una cosa que accepta, cedeix una part de la seva llibertat. […] Aquesta és una de les raons per les quals ningú no té dret de donar res. […] Aquell que dona, per sol fet de donar, afirma el seu dret de propietat. Un dret que, quan s’accepta, li reconeixem. […] Perquè aquell al qual li és oferta una cosa i l’accepti, cal que cregui sincerament que l’altre, el donador, n’era el propietari. És per això que amb la seva actitud prolonga un error que no hauria d’existir, aferma un estat de coses abusiu… I, com us he dit, pel sot fet d’acceptar s’obliga a una mena de dependència moral respecte al seu benefactor. […] I això augmenta encara el poder del propietari, el qual cedeix una cosa que no era seva per tal d’adquirir-ne una altra que encara és més preciosa: el dret de gratitud. La seva donació li concedeix l’oportunitat d’arribar a posseir l’altre… […] [Tanmateix] Sou [lliure] de donar-vos vós mateix. Us sembla poc?

> [La humilitat de qui busca honestament i sincera camins cap a la dignitat humana:] “No sóc com t’imagines. Sovint, sóc més feble que les meves paraules i fins i tot tinc por… Potser perquè no sempre puc estar segur, i dubto.

Moltes gràcies a en Pedrolo, a Marina Garcés i a “Tigre de Paper” per la reedició. Bona lectura!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *