Observar, llegir, escriure

Som prou conscients dels serveis mediambientals tan fonamentals que ens lliuren els nostres boscos? Si ho som, sabem com aconseguir mantenir-los i ampliar-los pel bé de tothom? D’això tracta el darrer llibre de Ricardo Almenar, “El bosc protector”, editat aquest 2015 per Bromera, que té un subtítol ben explícit: “Una proposta per a la pervivència dels boscos valencians”. L’obra ha estat guanyadora del XVI Premi d’assaig de la Mancomunitat de la Ribera Alta.

Ricardo Almenar és biòleg i un expert independent en sostenibilitat mediambiental i desenvolupament sostenible. És una persona que escolte o llig amb molta atenció quan parla o escriu sobre qualsevol tema humà i, sobretot, si tracta qüestions de la seua competència professional. La considere una persona digna de la màxima consideració i estima.

Recorde especialment “El fin de la expansión” (Icària, 2012), un llibre seu, clar i didàctic on ens mostrava el futur –ben a tocar i ben magre– que ens espera si ens entestem a seguir dins de l’actual paradigma del creixement sense mesura. Subtitulat “del mundo-océano al mundo-isla”, analitzava l’expansió en un món –erròniament– considerat quasi-infinit en extensió, quasi-il·limitat en recursos, relativament buit de població i, doncs, apropiable, que evoluciona acceleradament cap a un altre de limitat en extensió, en recursos, ple a vessar de població i, a tot estirar, compartible. Ens demostrava com cal un canvi de valors fonamentat en una preeminència de la sostenibilitat i la solidaritat front al creixement/ expansió, l’apropiació i l’individualisme actuals; perquè, si no, arribarà un moment en què el planeta no ho permetrà. Ens feia veure també que aquest límit és més a prop del que ens imaginem; és a dir, no ens queda gaire temps per rectificar. En aquest sentit, descrivia els diferents escenaris previsibles segons com actuem com a espècie. Cal una revolució cultural per redreçar el que hem malmès. Un llibre important que considere de lectura imprescindible.

El llibre d’ara, “El bosc protector“, sense perdre la visió global, se centra en el paper dels boscos en la nostra vida al planeta i, més concretament, d’aquests amics verds que ens acompanyen a la Mediterrània i ens proveeixen de productes de consum i de serveis mediambientals. D’aquests darrers, malgrat ser com més va més coneguts i importants, ens n’oblidem massa sovint. Ens els recorda Ricardo Almenar: control de l’erosió hídrica i eòlica, protecció davant d’esfondraments i lliscaments, regulació del cicle hidrològic, millora de la qualitat de les aigües superficials i subterrànies, increment de la vida útil d’infraestructures hidràuliques, moderació de les inundacions, reciclatge de nutrients, immobilització i depuració de contaminants, control de plagues, pol·linització de cultius, regulació local i regional del clima, marc d’activitats recreatives i educatives, laboratoris de recerca a l’aire lliure, interès paisatgístic i estètic, etc.

L’autor ens assabenta que els nostres boscos mediterranis no són pas tan “pobres” en biodiversitat, recursos i serveis com ens pensem –es trobarien entre els exuberants boscos tropicals i equatorials, i els més boreals i temperats; aquests, més esponerosos però menys “rics”–, sinó que la forta humanització a què han estat sotmesos els ha reduït i afeblit. El valor ecosistèmic dels nostres boscos és, doncs, força important pel nostre benestar present i futur. Cal revaloritzar-los com es mereixen, en tota la seua dimensió productiva i, sobretot, de serveis. Ell –confessa—de jove va ser seduït pels boscos centreeuropeus, per la seua frondositat i elegància; però ara no els canvia pas pel seus estimats boscos valencians, més complexos estructuralment, més rics en flora i més diversos faunísticament.

El problema que ens trobem actualment és que els nostres boscos estan molt malmesos, degut a la seua forta explotació humana en el passat, seguida del seu abandó quasi total en les darreres dècades –per la substitució de les seues matèries primeres i el despoblament rural subsegüent–, la desmesurada repoblació amb espècies foranes –com l’eucaliptus i el pi blanc americà–, que ha fet augmentar el risc d’incendis, els quals s’han estat produint de forma massa freqüent i amb un abast considerable, despoblant força més superfície de la que havia estat repoblada. Factors que se sinergitzen per augmentar el risc d’inundacions –els boscos són necessaris per retenir la terra i evitar que siga arrossegada pels aiguats– i el risc secular de desertificació –els boscos són necessaris per afavorir la necessària pluja–, encara més amplificat per l’actual amenaça del canvi climàtic antropogènic. Tota una sèrie de factors interconnectats que no pronostiquen gaire bon futur; especialment al País Valencià, on en qüestió de riscos d’incendis i inundacions som els capdavanters de tot l’Estat.

Conseqüentment –enraona l’autor–, per la pervivència dels boscos valencians no hi ha més remei que integrar a la població en la solució del problema; assolir una aliança entre les escasses poblacions benefactores de l’interior i les nombroses beneficiàries del litoral, tot proposant una compensació econòmica per als gestors dels boscos, públics i privats, basada en una avaluació dels beneficis de tot tipus que la seua activitat genera, engrescant-los a la millora continua en benefici de tot l’ecosistema, especialment dels humans. El cercle es tanca proposant d’on traure els diners que ens permetran compensar el servadors dels bosc: de taxes per l’ús de combustibles fòssils i d’aigua, que en penalitzarà l’abús, de forma que s’estimularan les conductes a favor de l’ecosistema alhora que es frenaran les que el malmeten. I tot –ens demostra– amb un cost realment assequible per a tothom.

A la part final de l’assaig ens fa una extensa i ben interessant exposició dels antecedents històrics de la proposta, farcida de cites i bibliografia, la qual ja començava a prendre forma allà pels volts dels segle XVIII, a l’època del nostre Antoni Josep de Cavanilles.

Al llibre ens explica també el “viacrucis” seguit per la proposta, exposada en diverses conferències tècniques i presentada a diferents responsables polítics autonòmics, aquells que podien implantar les mesures. Ricardo Almenar va intentar-ho diverses vegades durant aquestes darreres dècades; però, si bé foren més receptius els “personatges” de tarannà més progressista, mai no es va poder o voler aplicar. Ara en tenim una nova oportunitat, amb responsables locals i autonòmics més conscienciats ecològicament. A veure si tenim sort!

Gràcies, Ricardo, per compartir la teua saviesa.

I bona lectura!