Observar, llegir, escriure

Aquest concepte de la cultura com a artefacte humà evolutiu, en creació i transformació permanent, el devem a un filòsof llatinoamericà, Bolívar Echeverría, i a un magnífic tertulià de Ràdio Klara, Abel Ortiz, que el fa servir tot sovint. L’avinentesa d’haver llegit darrerament una obra que hi aprofundeix (“Autoconstrucción”, 2015), amb la garantia d’en Jorge Riechmann, un filòsof moral, a més de matemàtic, doctor en ciències polítiques, poeta i traductor, m’ha fet copsar-ne millor el sentit i l’he lligat amb el meu concepte de “nacionalisme bo” com a moviment social provisional, moralment admissible tan sols per a nacions oprimides com la nostra i amb data de caducitat (quan s’assolesca la llibertat real per al col·lectiu que –voluntàriament– construeix la nació, quan gaudesca de la capacitat de decidir democràticament el seu present i futur).

Jo també sóc del parer que “Les realitats primeres són les socials, que caracteritzen els individus i les institucions com a realitats segones, cristal·litzacions específiques de les relacions socials” (Ph. Corcuff, citat per J. Riechmann, op. cit.). Canviar individus sense canviar la societat és força difícil. La identitat ens la donen (la família i la societat) i nosaltres normalment ens hi reconeixem (això és el que volen els poders constituïts), però quan entra en conflicte amb el que realment pensem i sentim, amb alguna necessitat no satisfeta (igualtat de tracte i d’oportunitats, per exemple) la recreem o, millor, la componem a base de les alternatives reparadores que veiem al nostre voltant i més s’acosten al nostre tarannà.

Si ens fixem en la dualitat complementària individual-social de la nostra identitat, és ben evident que aquells que vivim a l’època actual venim marcats per un individualisme furiós i malfiat, l’origen del qual, si hi pensem una mica, el devem a un adoctrinament constant i abassegador del sistema capitalista neoliberal, menat pels seus promotors (les elits insadollables de diners i poder), portat a terme pels seus executors (els Estats i les institucions), defensat pels seus  mentors a sou (experts i tertulians dels mitjans de propaganda, que ho són gairebé tots) i mantingut, ens agrade o no, per la feina diària de gairebé tots nosaltres, esporuguits de ser exclosos d’aquest mediocre i fantasiós sistema consumista i malbaratador, que tot fa pensar que té els anys comptats i aviat ens portarà al desastre a tots plegats. De la promesa de riquesa i llibertat per a tothom (per a uns més que per a altres, no ho oblidem) farem cap realment al col·lapse ecològic i social.

“Malgrat que indubtablement milers de persones desitgen creure en les velles promeses de llibertat i prosperitat, la realitat s’imposarà amargament: l’entropia, la limitació de recursos, la finitud humana, el potencial d’escalfament del metà o les dinàmiques de conflicte social no desapareixeran per més oracions narcisistes i consumistes que dirigim a déus inventats. Quan més tardem a reaccionar, més dura serà la caiguda. […] El capitalisme és el major fracàs civilitzador de la història de la humanitat; al cap i a la fi, és una fantasia autodestructiva.” (op. cit.)

Això que vivim ara i ho veiem tan sòlid, s’enderrocarà tot sol per la seua mateixa cobdícia i serà història per sempre més. Ho compare amb un càncer en un cos animal: un grup de cèl·lules decideix no obeir les ordres del cos al qual pertany (que és cooperació harmònica, inclosa la seua vida limitada i la regeneració dels seus elements), creixent sense mesura i acabant amb la vida de tot l’organisme, incloses les cèl·lules “rebels”. Si fem cas a l’estructura fractal que hom està descobrint a l’univers (repetició de les mateixes formes de manera indefinida en totes les escales i dimensions) no és cap disbarat la comparança del sistema econòmic i social actual amb un càncer consumint el cos del seu hoste, en aquest cas el nostre planeta Terra.

Però aquesta fantasia autodestructiva ens està fent més mal encara: està atiant un hiperindividualisme insolidari, indiferent, anòmic…, que dificulta el canvi mental necessari que ens salve del desastre i ens porte cap a una vida bona, més limitada quant a estris innecessaris, però realment més lliure i feliç. El màrqueting podreix la cultura sencera. “El neoliberalisme no és sols una forma de gestió politicoeconòmica: és una cultura invasiva que colonitza fins a la darrera escletxa del món humà, i especialment les nostres ments. […] La potència d’aquesta ‘nova raó del món’ és tal vegada l’obstacle major perquè puguem eixir del parany on estem presos.” (op. cit.)

“Amb el llenguatge i la cultura sortim –a mitges, és clar: sols a mitges— fora del món natural, ple de mecanismes d’homeòstasi i autoregulació: esdevenen possibles tots els excessos, totes les desmesures. […] L’ésser humà és, constitutivament, un ésser desequilibrat: però el capitalisme potencia això fins a l’infinit; exactament el contrari del que hauria de fer un sistema socioeconòmic estable. […] El llenguatge i la cultura ens desequilibren: són també l’únic que ens pot reequilibrar. […] La gran tasca d’allò que podem anomenar la ‘fàbrica social’ –la construcció col·lectiva d’una societat decent— és equilibrar al desequilibrat. Si ens dediquem –com ho fa l’esbojarrada maquinària capitalista— a desequilibrar-lo encara més, estem perduts. […] Per a éssers finits, fràgils i imperfectes hi ha una connexió no sols conceptual entre autocontenció i possibilitats de vida aconseguida. […] Autolimitar-nos, en definitiva, per a deixar existir a l’altre.” (op. cit.)

La societat en què ens ha tocat viure ens marca i no podem deslliurar-nos-en tan fàcilment com voldríem, no podem deixar de referir-nos-hi. Així, si volem canviar el que veiem i escoltem, el que fem i ens fan arreu, qui i allò que ens hi ofega, a tot estirar podrem arribar a ser contraculturals. Ser nacionalista de nació oprimida per a deixar de ser-ho. Ser LGTBI per a deixar de ser-ho. Ser feminista per a deixar de ser-ho. Ser anticapitalista per a deixar de ser-ho. En definitiva, ser contracultural per a deixar de ser-ho en un futur imprevisible, que potser veuran els nostres fills, quan la cultura dominant siga la que volem i necessitem per a viure millor. No ens amoïnem, però, que aquesta contracultura també és (la) cultura de debò. Deia Eduardo Galeano que “som el que fem per a canviar el que som” (citat per J. Riechmann) i Bolívar Echeverría que “cultura és el conreu crític de la identitat”. La cultura que mereix aquest nom sempre ha de ser evolutiva, però en aquesta època tan perillosa necessitem que siga “revolutiva”.

I per a aquesta transformació cultural que necessitem, que necessita tota la societat i el planeta sencer, tenim l’ajuda inestimable de les reflexions d’en Jorge Riechmann al seu “Autoconstrucció”, que us recomane, sense oblidar, com diu l’autor, que no es un assumpte d’autoajuda, sinó principalment de cooperació i lluita social.

Entre les pedres i còdols grisos i cantelluts del riu de la vida podem trobar quars, ametistes, ònixs… i fins i tot topazis, maragdes, safirs, robins o diamants; però hi són en brut i no els reconeixem, no els sabem reconèixer. Cal identificar-los i treballar-los (tallar-los i polir-los) a fi que mostren tota la seua bellesa. Els posseïdors dels poders que ens dominen i exploten i ho controlen tot, fins a l’educació i la informació, ens ho oculten sempre que poden, tapant-nos-ho amb força soroll (mediàtic, esportiu…: ‘pa i circ’ ens en donen), per fer-nos creure que les “pedres precioses” són els seus vulgars “vidres de colors”, els quals, per a més escarni nostre, ens els vénen a preu d’or i mitjançant el nostre esclavatge. Ens ho amaguen tan bé, que ens hi acostumem i arribem a pensar, idiotes!, que aquestes són les joies de la vida bona. Pobres d’esperit serem uns i altres, si confiem trobar-la en l’acumulació de riquesa (diners, poder, triomf) més enllà de les necessitats bàsiques. Serà una manera de “morir d’èxit”.