Construïm societats sense exilis ni exiliats.

Exili és el fet d’abandonar, voluntàriament o per força, el territori d’un Estat. Generalment obeeix a motivacions polítiques. Al llarg de la història s’han anat repetint els exilis amb motiu de guerres i intoleràncies, sobretot de tipus religiós. Quan són els membres d’un govern els qui s’exilien, pot passar que s’organitzen a l’estranger com a govern a l’exili, com ara s’esdevé amb el President dels catalans principatins i alguns dels seus col·laboradors, fugint de la repressió inclement de l’Estat espanyol, per una aplicació tendenciosa d’unes lleis antidemocràtiques.  

També se’n parla d’altres exilis; perquè d’exiliats ens en podem sentir sense haver d’eixir de la nostra terra de naixença. Són exilis de més baixa intensitat i bàsicament interiors. És el cas, per exemple, de sentir-nos ben lluny d’aquest Estat quan menysprea la nostra cultura i la nostra llibertat, o de qualsevol Estat pel fet de ser-ho, com fins ara s’ha mostrat i demostrat: “L’Estat és el déu contemporani, la sobirania absoluta, el creador del dogma”, com tan lúcidament ens ho recordava fa pocs dies l’Anna Zaera al seu article “No desitjo un Estat a ningú”, publicat a VilaWeb. A hores d’ara hauríem de saber que un Estat que vaja més enllà d’una intendència o administració oberta, atenta i radicalment democràtica, que ultrapasse la gestió dels assumptes comuns bàsics, els justos i necessaris pel fet de viure en aquestes societats tan complexes, esdevé una estructura opressora. No ens hi hauríem de deixar entabanar pels “cants de sirena” dels seus mentors. Si estimem la llibertat, la nostra i la de tothom –que hauria de ser el mateix–, ben distants ens hauríem de sentir de les organitzacions jeràrquiques, basades en una delegació de poders, un artefacte jurídic que s’han empescat per tal de mantenir privilegis i ofegar la nostra llibertat. A més dels Estats i les seues institucions públiques –governamentals–, també les privades, com les esglésies o les empreses on ens hem de “guanyar les garrofes” cada dia, són una bona mostra d’aquesta estructura militaritzada, generadora d’indignitats i d’indignats que procuren defensar els seus drets trepitjats.

Exiliats ens sentim també quan a la feina es bandeja la nostra llengua i cultura o quan hem d’empassar-nos brometes de companys cofois del seu adoctrinament anti-català, d’un espanyolisme xaró i indocumentat, que aplaudeixen les mostres d’autisme, d’incomprensió, odi i venjança contra qui pensa diferent, manipulats pels mitjans informatius pocavergonyes. Per no dir com es deuen sentir els qui la vida els ha donat una orientació sexual no majoritària i han de tolerar companys LGTBIfòbics. Que els exilis i exiliats d’anomenada no ens facen oblidar els nostres exilis de cada dia.

D’exiliats de més anomenada –pels avesats a la lectura i sensibles al patiment humà d’arreu– tracta el llibre que acabe d’enllestir i que m’ha portat a escriure aquestes ratlles: “Diàspores. Paraules i geografies d’exili”, de Josep Ballester (Bromera, 2017); exiliats de prop i de lluny, triats al llarg dels segles i dels països de la nostra àrea d’influència europea; un assaig que des d’ací us recomane. Abans de parlar-ne, però, voldria fer insistència en la causa arrel d’aquestes expatriacions forçoses citada més amunt, la descoberta de la qual, si no ens hi posem a la feina de corregir-la realment entre tots, tan sols restarà com un plany més de cara a la galeria dels greuges històrics, intel·lectuals i materials, sense resoldre.

Diu Anna Zaera al seu article que al voltant dels Estats s’organitzen totes les identificacions, que tenen una voluntat homogeneïtzadora i deixen un seguit de “perifèries” dissidents. Vet ací la clau de volta de tot plegat: els tipus d’Estats que coneixem fins ara, amb els seus mitjans de domini, control i propaganda al servei dels privilegis dels poderosos, són la “mare dels ous” de bona cosa de discriminacions i identificacions intolerants i intolerables, que menen a la xenofòbia, al racisme i a l’exclusió social. Perquè hi ha identitats que poden matar, i “etiquetes” identificadores que ens neguen. Atenció, doncs, al tipus d’Estat que volem i podrem construir en un futur que desitgem no gaire llunyà.

Permeteu-me, finalment, que cite uns fragments d’apunts anteriors que he dedicat a les etiquetes i les identitats (basats en els llibres d’Amin Maalouf, “Les identitats que maten” i  Raül Romeva, “Pont de Cendra”, ara pres polític de l’Estat espanyol i a qui des d’ací li envie una forta abraçada i un desig de veure’l lliure aviat amb els seus companys, tal com la seua honestedat al servei del poble mereix):

Identificar, classificar i ordenar a la vida és pràctic i fins i tot necessari en molts casos per aclarir-nos en aquest món tan complex (què és, si no, el llenguatge?); però hem de fer-ho amb molta cura, sabent que estem cometent una simplificació, de vegades massa superficial o generalista. La interiorització acrítica d’aquest etiquetatge és l’origen de molta de la violència que ens envolta. I els que l’usen com a arma de poder ho saben força bé. Xenofòbia, racisme, masclisme, homofòbia… en són algunes de les possibles conseqüències intolerables, com la manca de llibertat per ser, per créixer. Ens enfronten irracionalment i injustament, mentre altres guanyen poder.

“Vaig adonar-me que les etiquetes són construccions que fan servir els qui tenen por de no encaixar o els qui temen perdre determinats poders i control. Anys després descobriria Kierkegaard: “Allò que m’etiqueta, em nega”. I encara més: “Quan m’etiquetes, em negues”. Etiquetar és negar. I negar, és, sempre, una manera de matar.”

“‘Obligades a escollir’… Obligades per qui? No sols pels fanàtics i els xenòfobs de tota mena, sinó també per vostè i per mi, per tots nosaltres. A causa, justament, per aquests hàbits de pensament i d’expressió que tenim tan arrelats, a causa d’aquesta concepció estreta, exclusiva, falsa i simplista que redueix la identitat sencera a una sola pertinença proclamada amb furor.”

“Un dels falsos amics és justament la ‘identitat’.”

“El que determina la pertinença d’una persona a un grup donat és essencialment la influència d’altri.”

“Pel que fa als altres, els de l’altre bàndol, mai no intentem posar-nos al seu lloc, ens neguem a demanar-nos si, sobre aquesta o aquella qüestió, no podrien tenir part de raó, no deixem que ens afecten les seues queixes, els seus sofriments, les injustícies de què han estat víctimes.”

“Només cal que cadascú concebi la pròpia identitat com quelcom fet de múltiples pertinences.”

Cal modificar, personalment i social, el concepte parcial, sectari, intolerant, irracional… de la nostra identitat; cal que la concebem múltiple, mestissa, de vegades contradictòria, única, oberta, respectuosa i canviant. Hauríem d’incloure en la nostra identitat la pertinença a la humanitat sencera.

Sort amb el projecte republicà! Com digué aquell, anem a poc a poc perquè anem lluny.

[Del llibre d’en Josep Ballester us en parlaré al proper apunt.]

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *