Observar, llegir, escriure
Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.
Religió? Així, no.
Aquesta reflexió se m’ha acudit en enllestir la lectura casual de dos llibres ben diferents: el clàssic “Laura i la ciutat dels sants” de Miquel Llor i l’actual “Això no és africà” de Marc Serena.
El primer, una novel·la dels anys 30 del segle passat, d’estil formal i depurat, sobre la vida d’una barcelonina idealista en una ciutat de comarques sotmesa a la religió catòlica oficial i el segon, un reportatge-denúncia, ben actual i més informal, sobre l’enorme discriminació que pateixen els africans a qui la vida els ha donat una orientació sexual diferent a l’admesa per les religions oficials, musulmanes, majoritàriament.
Ambdós m’han colpit i m’han fet relligar significats, trobar-hi el moll de l’os, el comú denominador d’ambdues obres: la malvestat del fet religiós, d’aquest antic invent dels humans amb usos ben inhumans. Un error en l’evolució del nostre cervell? Almenys això n’opina en Richard Dawkins a la seua obra “The God delusion” (el desengany o el miratge de déu).
Per això em pregunte: Vistos el mals físics i morals que aquestes religions –qui les defensen- han produït –i produeixen dia rere dia sense aturador- de forma tan evident a la humanitat, com és possible que no lluitem de forma més decidida contra aquest perill social, contra aquesta droga personal i col·lectiva?
Pel que fa a la novel·la, que fou premi Crexells de l’any 1930, en Miquel Llor ens descriu una ciutat de la comarca d’Osona on els seus habitants estan sotmesos al jou aclaparador dels costums i ritus religiosos –d’ací el títol-, alhora que amaguen tot tipus de malvestats. Hipocresia, doble moral, repressió, ressentiment, venjança… que fan de la vida de Laura, la nouvinguda, literalment un infern. En aquesta ciutat de comarques no se’n salva gairebé ningú: senyors, hereus, mestresses, clergues… parents i nebots, que es diu. Relat massa pessimista i desencisat pel meu gust, tot i què realista, vist el lloc i la situació; fins i tot no n’hi ha gaires moments de descàrrega de les emocions negatives que provoca l’empatia amb la protagonista; de fet, el desenllaç (tancar-se en un convent) és com una mort en vida.
Pense que un títol més escaient per a l’obra fóra “Santa Laura a la ciutat dels dimonis” (uns dimonis que podrien ser ben actuals, tan sols caldria modernitzar-los una mica). Pel meu gust, també li manca més crítica social directa sobre la repressió dels amos sobre els pagesos i el recolzament dels manaires a l’abassegament de l’educació (edu-castració fóra més adient) per part del clergat, que –no ho oblidem- encara es manté, si fa no fa, avui.
I ja que hi som, no puc estar-me de dir que m’ha agradat el seu estil d’escriptura, ple de matisos, com impressionista, que comunica força bé les emocions dels personatges. I, pel que fa a la protagonista, no puc deixar de veure-la retrògrada; la voldria més sexual, més lliure i amb un final diferent al que tria.
Pel que fa al recull de reportatges al continent oblidat –Àfrica-, a quin més colpidor, en Marc Serena, amb un estil ben clar i natural, sense amagar-nos res, barrejant la veu dels protagonistes amb la seua visió de les coses, ens mostra un panorama africà ben magre per als membres de l’invisibilitzat, rebutjat i maltractat col·lectiu LGTB (de lesbianes, gais, transsexuals o bisexuals). Des d’El Caire fins a Ciutat del Cap, reflexa retalls de la vida i “miracles” de xics i xiques diferents (un blogger egipci, una activista amaziga, un cantant de rai algerià, un treballador del sexe marroquí, un seropositiu senegalès, unes noces gai a Costa d’Ivori, una parella de gai i lesbiana a Ghana, una advocada camerunesa, un gai albí a Kènia, un transsexual zambià, el primer imam a sortir de l’armari a Sud-àfrica…) que lluiten per sobreviure a la discriminació sexual –genocidi en força casos- a què son sotmesos per les autoritats i els seus compatriotes, fanatitzats per la moral religiosa intolerable que domina en aquestes societats empobrides i inculturalitzades pels seus corruptes dirigents. L’escàndol encara és més gran quan ens assabentem que aquesta moral religiosa perversa i inhumana no es nadiua de les seues cultures originàries, sinó portada pels colonitzadors, siguen cristians o musulmans, i actualment reforçada per la penetració de sectes protestants nord-americanes. Un llibre que cal llegir.
Tornant a la religió: Religió = re-ligare = tornar a unir. Se suposa que hauria de tornar a unir l’humà –el material, allò que apreciem amb els sentits- amb allò diví – l’immaterial, el misteriós, el sublim, l’inabastable. A nivell personal és qüestió de cadascú el creure en aquestes fantasies que inventen les religions –els seus creadors i mantenidors-, com són els personatges amb poders extraordinaris, que no es pot demostrar ni tan sols si han existit realment –cas del Jesús del cristianisme-, que inspiren llibres que són dogmes que s’han de creure i complir si hom no vol ser condemnat després de mort, malgrat estar demostrat que han estat escrits i retocats per humans amb motius ben poc espirituals –cas de la conegudíssima Bíblia. I així, més.
A la religió se li suposa l’efecte de “relligar amb la divinitat”, però realment és un invent ben antic dels poderosos d’aquest món, amb la finalitat d’aconseguir un control social per mantenir el seu poder i els seus privilegis; una eina o mitjà al seu servei. Un engany ben humà, fet per coneixedors de les nostres febleses i pors –d’aquí el seu èxit-, però també ben inhumà –podríem dir-ne diabòlic, en terminologia religiosa- en crear prejudicis, intolerància, discriminació, fanatisme, racisme, autoritarisme, genocidi, terrorisme, repressió –i auto-repressió-… en les persones i les societats en què s’imposa. Les institucions religioses han estat històricament col·laboradores i justificadores dels poders més absoluts, corruptes i sanguinaris (sense anar més lluny, el franquisme), opressors dels més febles. Les dades sobre aquestos efectes devastadors de les religions són aclaparadores i incontestables. Això sí que és una –dolorosa- realitat i ben demostrable. Allò de la mística, és poc més que pura faramalla o borumballa (que diguem ací) retòrica, de poc valor real. I què em digueu de la hipocresia, de la doble moral de molts dels seus dirigents? Perquè en tenim exemples ben actuals: pederàstia, enriquiment il·legal, luxes poc coherents amb allò que prediquen…
Els seus defensors menys fanàtics, en sentir aquestes acusacions, es justifiquen dient que totes les ideologies són bones i que les dolentes són les persones qui les apliquen malament. Això és una vella excusa que sembla vàlida però és falsa. Les ideologies dogmàtiques i les institucions antidemocràtiques que se’n deriven mai no portaran la llibertat i el benestar real a les persones, que és el nostre objectiu més important a la nostra curta vida. I les institucions religioses en són, d’antidemocràtiques, a més de masclistes, classistes, etc. Però en tenim força més, d’institucions autoritàries: els exèrcits –clarament-, les monarquies, els tribunals de justícia, les empreses –sí, les tan lloades empreses capitalistes-, etc. Voleu dir que vivim en democràcia? Potser serem tan babaus que ens ho creurem i tot.
Tampoc no em vull oblidar dels aspectes positius de les creences religioses: No negaré que, com les drogues químiques (les medicines), les drogues de l’esperit (la religió, el futbol…) també serveixen per apaivagar els nostres neguits i els nostres patiments emocionals, amb el seu conegut efecte placebo (si hi confies, t’ajudes a tu mateix en la curació). Poden donar consol als que sofreixen, tot i què sense donar solucions reals a les causes del seus sofriments.
Jo respecte la gent que hi creu, però tan sols si respecta realment les altres opinions. La comprenc, si això la fa sentir més bé. Sent compassió dels rebutjats en nom de la religió i dels seus dogmes, en saber que encara confien en els seus déus, perquè no tenen on recolzar-se psicològicament. Bé que els comprenc; però em revolta saber com d’enganxats estan en aquesta droga, fins on arriba el poder de la religió. No els ho puc retraure. No pas a ells. Una forta abraçada els envie des d’ací allà on siguen.
Però, nosaltres, els qui ho tenim clar, no podem seguir de braços plegats. Diguem No!:
– Als Estats confessionals de dret o de fet (com el nostre).
– Al recolzament oficial a les confessions religioses.
– A l’educació religiosa obligatòria –directament o indirecta.
– Als centres d’ensenyament concertats confessionals.
– A la construcció de temples de culte amb diners públics.
– A les festes religioses a càrrec dels pressupostos municipals.
– Al finançament –directe o indirecte- de les institucions religioses per part de l’Estat.
– A les festes públiques de caire religiós.
– A la discriminació pública de les opinions que defensen l’agnosticisme, l’ateisme i el lliure pensament.
– …
Sofrir a la vida amb la promesa d’una vida millor després de mort, que ningú no ha vist mai?
No em deixaré enganyar. Ja vaig perdre la ingenuïtat infantil. Encara sóc intel·ligent.
Religió? No, gràcies.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En general, trobo que dins el terme “religió” hi encabeix un cert tipus de religiositat que no es pot fer extensiva a totes les religions. I si bé és cert que les institucions religioses han estat -generalitzant, el que no deixa de ser una falsificació- historicament aliades dels poders, la crítica que vostè fa a les religions es pot ampliar a “la política”, per exemple.
Religió? I perqué no?
Atentament, i bon dissabte