Observar, llegir, escriure

“Si la literatura no fos abans que res una prova de vida, ja direu per què l’hauríem de menester.” (“Ca la Wenling”, Gemma Ruiz Palà, Proa, 2020, p. 310).

No podia ser més encertada aquesta recomanació lectora de la Colla ídem de l’Ateneu de Bétera, que ací ressenye. He sumat prou desenganys amb les novel·les ―perquè amb els assajos, tot i pesats, no acostume a equivocar-me tant― i feia temps que necessitava llegir-ne ―de novel·les― per a descansar la ment de les darreres menges, potser delicioses, però més aviat feixugues. Som curiosos de mena i ens agrada tafanejar, tot i fictícia, en la vida d’altri. Les novel·les ens acompanyen, ens distreuen i poden ser un bon aprenentatge per a la nostra vida. En un cas com el meu, amb la dèria per la crítica i la necessitat d’albirar un canvi social, no em fa el pes qualsevol cosa escrita: a més d’una bona història i ben contada, hi vull trobar una bona dosi de sensibilitat, de coratge, de valors morals altruistes, dissidents de l’statu quo heteropatriarcal, compassius amb les necessitats d’altri, que primen el compartir abans que el competir… I la literatura de dones acostuma a ser la font més proveïda d’aquest tarannà reconfortant.

Quan m’hi demanaren per “Argelagues”, l’altra novel·la de la Gemma Ruiz, els hi vaig contestar que i tant que la coneixia, perquè recordava que m’hi havia agradat i força. Llavors afegiren que aquesta d’ara hi tenia poc a veure, que de bon principi l’argument em semblaria intranscendent, però que a poc a poc ja veuria com hi amagava prou substància crítica: que les xafarderies de perruqueria poden donar força de si.

Certament. Ca la Wenling es mostra com un saló de bellesa de barri qualsevol; però regentada per un jove matrimoni xinès, que són a Barcelona no fa gaire temps i tot just xapurregen una mica de castellà. S’hi han gastat tots els estalvis que tenien a la Xina i, amb dos fills petits, hi han de pencar de valent sis dies a la setmana, sense descans. Ca la Wenling, endemés, per a algunes de les seues clientes, és quelcom més que un servei periòdic de perruqueria, manicura, pedicura, depilació o massatge bo i barat: és un espai on a més a més poden compartir afectes, joia i desconsol, febleses i victòries. Un indret tan estimat que esdevé una altra casa seua.

La narradora ens hi omet el seu nom, com volent deixar protagonisme al cor d’heroïnes anònimes que ompli el relat: dones pencaires, immigrades, maltractades, deslliurades d’homes abusadors; mares doblement treballadores, separades, solteres; vídues alliberades que cobren pensions de misèria; àvies-ciment curadores de nets ―”Les àvies són el ciment que tapa les esquerdes del món.” (op. cit., p. 36)―; dones fortes com les argelagues ―”La senyora Gripi també és dels vençuts, i dubta. Però no s’acoquinarà, ella també és una argelaga.” (op. cit. P. 57). Vet ací el lligam amb la seua primera novel·la.

Com a escriptora de guions per a documentals, la narradora hi confessa que té la dèria d’escoltar, apuntar ―i avaluar!― converses que es troba a perruqueries i negocis semblants; fins i tot té la fal·lera de visitar-ne de noves allà on viatja; una afició ben indiscreta que li permet conèixer la Wenling i la seua família, amb qui arribarà a establir una profunda amistat. D’aquests negocis embellidors a bon preu també en coneixerà arreu del món: les “glamour gals” estatunidenques ―les noies de bon cor que embelleixen de franc les pobres àvies residents―, els “viet-nails” ―els famosos i econòmics salons de manicura portats per dones vietnamites refugiades als EUA, arran de la desfeta nord-americana al Vietnam―, les manicures fetes per immigrants als hotels de l’Índia, etc.

Com a clienta habitual de manicures per prescripció mèdica, gairebé sempre demana les ungles pintades d’un vermell encès —“jo el trobo ben bonic, el meu vermell. És el color de la nostra sang de cada mes, de la nostra força, del nostre poder, és el color de la vida!” (op. cit., p. 103)— i ho fa per a honorar l’autora d’El segon sexe, un llibre cabdal a la seua vida, que no va saber copsar com cal fins a passats els quaranta, quan aquella darrera lectura li va revelar que hom no naix dona, sinó que hi esdevé; és a dir, va comprendre l’origen no natural, sinó cultural, heteropatriarcal, dels gèneres sociològics que coneixem: “Ara que ja sabia que el meu mal és cosa de totes i que la ‘condició femenina’ és cosa d’ells, ara que ja sabia que mai no hem pogut ‘ser’ i prou, que sempre se’ns han inventat. Ara que ja sabia que ser-ho és mitja vida i que no hi ha més remei que negociar amb una mateixa quines llufes de la feminitat et quedes i sortir al món a defensar-les amb alegria cada matí, ara volia sentir-l’hi explicar. Que se’m clavés la veu de qui va clavar la santa diana de l’ ’On ne naît pas femme, on le devient’.” (op. cit., p. 13).

Entre conversa i conversa de perruqueria, d’estar per casa, normalment amable i anodina, de vegades emotiva, amb algun estirabot de tant en tant, hi apareixen salts en el temps que ens mostren històries prou més importants, més transcendents per a la vida de les dones protagonistes: la seua ferotge repressió durant el franquisme, quan manaven l’església catòlica i els militars; els privilegis de què gaudien les dones dels feixistes en tot tipus de serveis i els que mantenien exmilitars i capitosts del règim després de la “Transacció” del 78; el trist destí dels refugiats vietnamites als EUA i la salvació de la seua part femenina ―women help women― mitjançant la innovació en el servei de manicures i pedicures; Flaubert i la seua Madame Bobary: una visió colonialista occidental del tendre i submís orient femení que encara perdura: un romanticisme fantasiós que amaga la violació i l’abús de menors; el feixuc camí seguit pels immigrants xinesos: des de l’explotació i la fam al Quingtian fins a l’estat del benestar, ja prou degradat, de Barcelona, ciutat de Xibanya; la importància dels préstecs familiars en l’economia de la immigració xinesa; l’enorme augment del càncer a les regions industrials de la Xina; l’extraordinàriament injusta discriminació de la minoria xinesa als EUA: la Chinese Exclusion Act del 1882; les violacions, maltractaments masclistes i desnonaments de dones; la prostitució per no haver de passar gana; la dictadura de la moda sobre el cos femení i el perill per al jovent de la publicitat abassegadora dels cossos prims; el bullying a l’escola i altres patiments físics i psicològics dels immigrants; les vexacions i violacions de les dones casades per part dels seus marits arreu del món…

Barrejant-hi estils d’escriptura, prevalent l’indirecte lliure, amb diàlegs integrats, combinant català i castellà primaris, imitant la parla dels xinesos nouvinguts, cercant una aproximació natural a la conversa real, amb frases curtes, com apressades, sobretot en les escenes al saló de bellesa, reflex potser de l’atrafegada vida moderna. Amb un llenguatge auster, comprometent de vegades la claredat expositiva, cercant potser una mena de ritme personal, que a poc a poc t’atrapa ―és experiència lectora compartida que costa una mica agafar el ritme d’un autor si no el llegeixes sovint―, l’obra es belluga al voltant de diversos eixos principals, al meu entendre: sobretot amistat i suport mutu, però també feminisme, interculturalitat i justícia social, interseccional d’ètnia, gènere i classe social. L’obra destil·la una bona mostra de valors morals i accions derivades, que caldria potenciar per a gaudir d’una vida bona per a tothom, destacant la importància cabdal del suport mutu i la no discriminació de qualsevol tipus; però també el valor de la lluita contra el racisme, el masclisme i l’opressió de la classe dominant; de la lluita contra la xenofòbia, el segregacionisme i l’assimilacionisme de les cultures immigrades; apostant per una societat més intercultural, que permeta valorar les diferents cultures en contacte en pla d’igualtat, amb respecte, diàleg i bona convivència. Si hagués de destacar una lliçó personal d’aquesta lectura, triaria el major coneixement i, doncs, admiració i respecte envers la immigració xinesa a casa nostra.  Ca la Wenling és, doncs i com diu a la contraportada, una reserva d’humanitat, i, dic jo, una altra gran novel·la de la Gemma Ruiz Palà, la lectura de la qual cal recomanar.

Com a tastet del que ens hi trobarem a la banda dels principis morals, que subjau a la consistent i resistent festa dels afectes que omple el llibre, n’he collit aquest pomell de cites condolides, però lluminosament deslliuradores:

“Ni el més elemental que és bufar, ens sabia explicar. Aquell dropo no havia passat mai del quinto-levanta-tira-de-la-manta i per això es va poder encobrir de professor de música en un col·legi públic català de finals dels setanta i fins que es va jubilar amb tots els honors i tots els triennis. Per allò d’aquella transició tan ‘exemplar’. Única, emblanquinant la dictadura i els seus carnissers.” (p. 61).

“I aquest infinitiu em travessa. El vaig deixar de banda jo, l’escriure. La Wenling no, a ella l’hi va fulminar el mal llamp de sempre. El mateix que va descarregar sobre les meves àvies fa vuitanta anys. El mateix que deixa blaves a tantes altres ara mateix aquí i allà. No et pots pagar l’aprendre? Doncs ja et faràs fotre. Tempesta seca, llibres a la figuera i un escarràs més pel ramat. […] I penso en la ‘feina de xinos’ que etzibem a tort i a dret, sense manies. Com si els dots per les labors més refotudes vinguessin del néixer. Com si el que en ens vingués no fos la terra on anem a raure i de retruc les condicions laborals que hi són llei, com si no fos això, el que ens amorrarà a unes o altres feines i ens farà la vida decent o irrespirable.” (p. 78-79).

“El pare de Madame Bobary, el més influent de tots. Els deliris ardents d’allitar-se amb aquella noieta egípcia, Gustave Flaubert els esbombaria amb tot detall a la seva correspondència, primer, i els encolomaria a les actituds i a les carns de les seves protagonistes: Salomé, Salambó, La Reina de Saba… I una ploma tan insigne per força havia de crear escola: una constel·lació d’autors que encara avui es llegeixen amb fruïció, reverència i credibilitat. D’ells endavant, totes les dones orientals, ja fossin d’Egipte o de la Xina, ja fossin princeses o pastores, quedarien tallades pel seu mateix patró esbiaixat.” (p. 107-108).

“I vindria a ser com l’all, el racisme: és escandalós, fa de mal pair i te’l sents, si no en menges gaire sovint. Si n’esmorzes, en dines, en berenes, en sopes i te n’atipes fins al ressopó, ni te n’adones que ja t’ha passat a la sang. I com que a dins tot fa pila, doncs no te’l detectes, i va i et penses que no n’ets, que ja no n’hi ha, que morts i enterrats, els racistes, que kaput. Fins que un sant dia arribes a adonar-te que sí que n’hi ha. I que sí que ho eres. Perquè ara les indirectes, les conyetes, els malnoms i les ofenses que marquem a la pell dels altres et comencen a fer coïssor. I no t’agrada gens. No t’agrada gens ser de la tribu dels agressors.” (p. 196-197).

“Ara, la tragèdia que va quedar per escriure no s’acaba aquí. Ni amb elles. La tragèdia que va quedar per escriure trobaria escenes de violacions legitimades darrere de cada paret de cada casa, de cada família, de cada poble, de cada món, de cada temps. I no tindria fi. I posa-hi Zhejiang o posa-hi Moianès, d’exemples i variants de la mort en vida de les dones n’hi ha ple a cada pam d’això que tenim el fetge de dir-ne ‘humanitat’.” (p. 206).

“Privats com havien quedat de ciutadania, també havien quedat privats de cap contracte de feina. I com que no hi havia mosses xineses a qui endossar el mort, aquella comunitat de solters va salvar la pell gràcies a carregar-se-les ells, les ‘feinetes de dones’. Els xinesos americans demostrarien als més recalcitrants que treure la quisca dels altres no ve de sèrie amb néixer dona, que només és cosa d’esglaons: com més avall de l’escala de la vida et diguin que et mereixes ser, més números perquè siguis dels que hauran d’ensabonar, fregar, esbandir, escórrer i planxar.” (p. 233).

“La mà de Wenlings que em perdo, que se m’escapen per entre les nostres reduccions de paraules. I la mà de Wenlings que perd ella? Poques coses deuen minar tant la moral com sentir el succedani d’un mateix parlar una altra llengua. Saber que ara ve, ara ve el moment aquell que hauràs de despullar els teus pensaments perquè no els pots fer sortir de la boca amb la roba que tocaria. Ha de mortificar molt que desprendre’s de la complexitat, dels matisos, dels sobreentesos i de la ironia hagi de ser el teu refotut dia a dia. […] ‘Quan no entens res, per tu el desert social i cultural comencen’.” (p. 265).