Observar, llegir, escriure

Aquest apunt és la continuació d’un relat que tracta de la cerca de parella estable mitjançant un anunci al diari.

Al capítol anterior deixàvem Alfons i Josep Àngel maldant per conèixer-se en persona, però la vida els hi posava entrebanc rere entrebanc; tanmateix, havien aconseguit iniciar una correspondència per correu electrònic. En Josep anava pluriocupat per poder pagar les hipoteques (dues?) i no tenia gaire temps lliure, mentre que n’Alfons, que havia sofert un accident de trànsit, del qual finalment es veia rescabalat, seguia entrevistant-se amb altres candidats que l’havien respost l’anunci. Aquest, però, sempre tenia en Josep al cap, perquè, malgrat que encara no l’havia pogut conèixer a fons, el trobava més afí als seus gustos (les cançons, l’estima per la llengua i el país, les caminades per la natura), pel que li llegia o imaginava, més com més es perllongava l’espera, que el feia idealitzar-lo més del compte, necessitat com estava d’estimar, de compartir la vida després de vora tres anys tot sol; si bé sospitava que les obligacions familiars, de què l’altre li havia parlat en un missatge, amagaven alguna cosa a la qual potser no s’hi avindria.

J.A., divendres, 10/01/2003: Alfons, espere que hages passat unes bones festes i vacances de Nadal. A mi encara em queden dies de permís i els estic aprofitant per atendre qüestions pendents i per descansar, perquè el darrer desembre m’ha resultat força estressant. Encara em queda feina forta fins a febrer. A veure si trobem un dia per a veure’ns. Et proposaria aquest diumenge, però, amb la nevada que està caient a muntanya, el més probable és que faça una excursió per fruir d’estampes alpines a la vora de la Mediterrània o, mecaguendena!, em passe el cap de setmana al llit, covant el refredat que m’ataca des de fa un parell de dies. Una abraçada.

A., diumenge, 12/01/2003: Josep, espere que a la fi no t’haja agafat el refredat o, si sí, que ja estigues millor. En això semblem bessons: jo també estic refredat i fent bondat perquè em passe la passa aviat. T’avise que, a partir de dilluns, 20 de gener, viatge a França (“Ni frança ni espanya, PPCC!”) per motius de feina. Hi romandré durant tota la setmana. Fins aviat.

J.A., dimarts, 14/01/2003: Alfons, en efecte, he hagut de restar tot el cap de setmana a casa, malalt amb el constipat que m’ataca tots els anys, que enguany m’ha arribat una mica retardat. Encara no estic bé. He anat a la metgessa i m’ha receptat antibiòtic per si de cas. Ja em passarà. De viatge? Que bé! Pots comptar amb mi, si necessites algú que et porte les maletes. Sort i bon viatge. Avisa quan tornes.

A., diumenge, 26/01/2003: Bon jan, com va tot? Dijous a la nit vaig arribar de viatge amb el meu cap. Res d’envejable: és com si hagués passat per un túnel des de la fàbrica on tinc la feina fins a unes altres fàbriques a la Bretanya francesa, a prop de Rennes (“Roazhon” en bretó). Hotel, reunions i àpats de feina; ni un minut per fer turisme i pluja tothora. Salut!

J.A., dimarts, 28/01/2003: Ben trobat! Felicitats per l’aniversari. Hauries d’anar pensant, com he fet jo, a plantar-te a l’edat que tens i no fer més anys. Sobre el teu viatge a les Gàl·lies, em pensava que havies anat a traure pegunta de les roques vora mar i que no donaves senyals de vida, perquè t’hi havies enganxat les ales com un gavinot gallec (ha, ha!). Millor que no. Pel que fa al turisme: home, alguna cosa degueres haver vist, oi? Ni que siga els treballadors de la fàbrica amb les granotes mig despassades! Jo tinc poc que contar: treballant de lluna a lluna (perquè isc i torne a cas de nit) i diumenge a trepitjar muntanyes. El meu gat quasi ni em coneix. Espere arribar fins a mitjan febrer per poder dedicar-me a altres coses, com cuidar les amistats, que les tinc molt abandonades. La realitat és molt dura i necessites feines extres per passar millor cada mes. Sempre em queixe del mateix; segur que m’hauré repetit com l’allioli. Ens mantindrem en contacte, ni que siga per aquest mitjà electrònic. Una abraçada.

A., diumenge, 16/02/2003: Com estàs? M’he dit: digues-li alguna cosa a Josep perquè passa el temps i les relacions es refreden. Avui he passejat al voltant del terme on tinc la casa, que encara manté clapes de muntanya verge i he collit uns espàrrecs per fer-me una truita. M’encanten tant (i no sigues malpensat) que faig per collir-ne des d’ara fins al mes de maig i, a més, són una excusa perfecta per gaudir de la natura. Jo sempre t’imagine caminant els caps de setmana, sempre trepitjant camins llunyans de casa, faça fred o calor. A mi també m’agrada fer-ho, però a prop de casa, perquè els anys no passen debades. Et deixe, que me’n vaig a cuinar la truita. Fins ara.

J.A., dimarts, 18/02/2003: Alfons, tens raó, les relacions es refreden i no només pel fred ambiental. En el nostre cas hem deixat passar massa temps sense conèixer-nos personalment. Entre setmana quasi no tinc temps per a res (ja t’ho explicaré) i els caps de setmana els tinc organitzats des de fa temps. Diumenge passat, per exemple, vaig anar a Tortosa a veure i escoltar Lluís Llach (perfecte, quina veu, quina ironia, quina música, que guapo!) i diumenge vinent faig una excursió a Cantavella i Mosquerola, que fa molt de temps volia fer i no m’és fàcil renunciar-hi. A més a més, tinc algunes obligacions familiars que ja t’explicaré quan ens trobem. Ara, per la meua banda no desitge congelar la possibilitat de conèixer-te, però he d’esperar un poc a trobar el moment. Dijous de la setmana vinent unes amigues m’han convidat al teatre Micalet de València; Supose, tanmateix, que en acabar l’obra serà massa tard per quedar. Per altra banda, potser tu encara estaràs responent els candidats que te telefonen arran de l’anunci. I si vols espàrrecs, n’hi ha molts al poble de ma mare i podrem anar a collir-ne més endavant: ara encara no han eixit. Una abraçada.

“Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que faré mil cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És només per això
que me cal dir-ho ara.” (Cançó d’amor, Lluís Llach, Campanades a morts, 1977.)

A., dijous, 27/02/2003: Hola!, Josep. En el teu darrer missatge suposaves que encara estaria coneixent a qui havíeu contestat el meu anunci d’octubre. Doncs, tens raó: estic coneixent-te a tu. De tots onze “responents”, tan sols n’he arribat a conèixer tres. Pel que fa a la resta, no n’he tingut interès per motius diversos: llunyania, incompatibilitats, malfiança… També hi va ajudar la manca de cotxe durant massa setmanes. La nostra relació em permet de mantenir obert “l’expedient” d’aquest anunci. Sincerament, com que em trobe bé en aquesta situació actual, espere que conjuntural, amb la teua possibilitat en tinc prou. O en tenia, perquè, jugant jugant, ja han passat quatre mesos i m’està abellint tornar a provar sort, ara que ve la primavera… Potser avui he estat massa seriós: la intolerable actitud dels polítics que ens malgovernen no ajuda gaire a l’optimisme: afer Prestige, transvasament de l’Ebre, guerra de l’Iraq, criminalització de l’únic periòdic en eusquera… Fins aviat. Salut i força.

[Continua a la tercera part.]