GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Subvencionem La Vanguardia i la seva monarquia (i el seu exèrcit) mentre la sanitat comunal pateix, al nord i al sud de la Sénia, i mar enllà. El robatori no l’aturaran, diuen, fins d’aquí a un any: que no passi pena, en Rajoy!

I així cada dia, de cada setmana, de cada mes, de cada any. Ofrenant noves glòries.

Però el Canigó, no el tiraran a terra.

No castigaran pas els qui malmeten per sempre les cales i les platges del país, sobretot les valencianes. Els mateixos que ahir van desvirtuar l’Eixample d’en Cerdà, o la Barceloneta, amb l’afegitó de pisos i més pisos. La Junta de Propietaris, en deien.

I sobretot, sobretot, no féssiu pas enfadar els “mercats”!

Un altre president, el del Congrés espanyol, Jesús Posada, també es permet d’interrompre Joan Baldoví contínuament. El diputat de Compromís -no els poden veure, els de Compromís, ja ho sap en Morera- s’havia de cenyir al que Posada volia.

Us recordeu de Mr. Smith Goes to Washington (Caballero sin espada a Espanya i Monsieur Smith au Sénat a França)? James Stewart fa un discurs llarguíssim i inacabable en què parla del que li passa pel cap perquè el reglament del Senat dels Estats Units li ho permet. Sort que no hi havia en Posada, patriota constitucional! Perquè la pel·lícula és del 1939.

Francisco Camps, en canvi, sembla que és legal. Com ho és imposar una determinada bandera: legal, però absurd.

El president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, l’amic de la Hermandad del Valle de los Caídos -gosa existir, aquesta germandat?- ha comparat el català amb el mandinga.

Això m’ha retornat a la infantesa, al temps que, al televisor, el mandinga Kunta Kinte rebia fuetades perquè no volia acceptar que li diguessin Toby. Només era una sèrie, però a casa sabíem exactament què defensava aquell esclau. La comparació és encertada.

Òmnium Cultural, l’antípoda moral de la tenebra, es veu que sí, que ha de deixar de rebre diners públics -teus i meus.

Diuen que denuncien la violència basca perquè defensen la vida. Però la violència valenciana resta impune: només defensen llur predomini nacional i econòmic, doncs.

Perquè el franquisme no era una feliç era predemocràtica de 600 i de chicas ye-ye: era la tenebra.

Mentrestant, la resposta ve dels vells valents de Jubilats per Mallorca. Comencen la seva vaga de fam el dia 1 de març i ens salven a tots la dignitat.

Què se’n pot esperar, de la França etnocida, que es vanta de ser la pàtria dels drets de l’home i que, en canvi, ha desfet la dignitat dels seus súbdits, els quals ha desarrelat i alienat fins al moll de l’os. Demaneu-ho a Occitània, terra assassinada. I Sarkozy vol que l’estimin, França.

El jacobinisme no sap més que destruir: us recordeu de com van destrossar l’Escola de Natura de l’Aiguabarreig, d’en Guillem Chacon? A la Franja de Ponent i al nord de Catalunya no cal que hi arribi en Bauzá, viuen en un bauzá perpetu.

Sí que volia comentar, però, la falta de precisió que trobo en algun dels arguments que fa servir el president per frenar l’ànsia d’independència d’una part creixent del país.

Tampoc no em convenç que digui que Escòcia té una població més homogènia pel que fa a l’origen, la llengua, etc. que no el Principat. Aquesta veritat no és pas un argument negligible, però no es pot utilitzar com ho fa el president, perquè em fa l’efecte que la fa servir per ocultar els percentatges, més favorables -segons les enquestes- a la independència aquí que no pas a la mar del Nord. O dit d’una altra manera, oposa a les clares xifres un factor més difícil de quantificar com el de l’homogeneïtat social. Si s’entra en aquest terreny, algú li podria replicar, per exemple, que Escòcia té uns lligams sentimentals amb el Regne Unit en el camp militar molt més forts que els que puguem tenir o haver tingut nosaltres amb Espanya. Per no parlar de la nostra situació lingüística, molt més diferenciada de l’espanyola que no pas l’escocesa de l’anglesa.

I és que costa, fins i tot a una persona intel·ligent com el president, de trobar bons arguments no ja contraris a la independència, sinó que serveixin, si més no, per aigualir els favorables. Potser només ens queda, a tots plegats, la por.

Però el moment és un altre: les manifestacions de Brussel·les i Ginebra, les tres de Barcelona (de febrer del 2006, desembre del 2007 i juliol del 2010), les consultes sobre la independència, la insubmissió fiscal incipient, l’avenç de les posicions independentistes dins de CDC, ICV i UDC, l’acció -malgrat tots els malgrats- dels partits independentistes (ERC, SI, CUP, Reagrupament), els Municipis per la Independència, l’Assemblea Nacional Catalana -de futur prometedor- i un variat etcètera combinats amb l’agressió sostinguda, i a voltes creixent, a què ens sotmet l’Estat (atacs a la llengua i espoliació fiscal, com sempre, menyspreu a l’Estatut del 2006, i molt més) fan que, lluny les dictadures militars espanyoles, esvaïda la guerra freda i mundialitzat el mercat, la perspectiva sigui una altra.

Vull dir, en definitiva, que ja hi ha indicis seriosos que el vell ordre instaurat per la força de les armes el 1714, i mantingut en essència inalterat d’ençà d’aleshores pel que fa a la qüestió nacional, ha començat a ensorrar-se al Principat de Catalunya sota administració espanyola.

Dos punts negres, per això: que a la resta del país aquest vell ordre continua malauradament ben vigent i que no sabem quina qualitat democràtica tindrà el nostre estat en aquesta Europa i aquest món del segle XXI, dominats pel capitalisme occidental més amoral i per l’indecent capitalisme xinès.

L’ubikh, documentat ja al segle XVII, era un idioma increïblement ric en consonants: en tenia vuitanta-una! La darrera persona que el va tenir com a llengua materna va ser Tevfik Esenç, nascut el 1904 a Turquia. Home de gran intel·ligència, va ajudar els lingüistes que s’afanyaven a estudiar el seu idioma abans no fos massa tard.

El senyor Esenç va morir el 7 d’octubre de 1992 a 88 anys. Va voler que el seu epitafi fos aquest: “Heus ací la tomba de Tevfik Esenç. Era l’última persona capaç de parlar la llengua anomenada ubikh.”

Una llengua menys, un món més pobre.

El 1912, ser francès era el millor que et podia passar a la vida, i París era la capital del món. Les victòries de 1918 i 1945 encara van reforçar més aquest orgull. El francès era la llengua internacional.

El 1912, no hi havia cap entitat política ni administrativa que es digués “Catalunya”; França limitava amb les provincias de Gerona y Lérida i res més. La Mancomunitat de 1914 i la Generalitat de 1931 no es van arribar a consolidar per l’oposició de les dictadures espanyoles.

El 1912, el català es parlava molt a banda i banda de la ratlla de França, sí, però en els usos formals i oficials tenia molt poca presència -només feia disset anys, per exemple, que Guimerà havia gosat pronunciat en català el seu discurs a l’Ateneu Barcelonès. A partir del 1939, el franquisme va anul·lar qualsevol ús públic de la llengua al Sud.

El 1912, les quatre províncies catalanes pertanyien a un estat crònicament endarrerit pel que feia a l’economia, i també a l’eficiència de l’administració, mentre que França era una de les primeres potències mundials.

El 1912, el batlle de Font-romeu no hauria demanat, ni de broma, d’abandonar França i reintegrar-se al Sud.