GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Al web del Consell General del Poder Judicial espanyol s’hi pot llegir, en català, la història del Tribunal Suprem. Hi parlen del Fuero Juzgo, del Código de las Partidas, dels reis Alfons XI i Joan I (de Castella), dels Reis Catòlics, del Real y Supremo Consejo de Castilla, d’alcaldes i de corregidors; i així anar fent fins que s’arriba a l’època contemporània.

No hi trobareu ni un sol esment, per exemple, dels Usatges de Barcelona, ni dels Costums de Tortosa, ni dels Furs de València, ni de Jaume I, ni dels batlles, ni dels veguers. I si hi surten el Llibre Jutge, visigòtic, i els reis Ferran i Isabel és perquè tant els interessa a ells com a nosaltres. Que el nostre dret continua abolit, no cal que ens ho diguin, però és que ni el mencionen com a precedent històric.

Per si algú no ho recordava, “Espanya” és, avui, el sobrenom de Castella, i per això el dret i l’idioma d’Espanya són els castellans. Els altres són territoris annexats i assimilats, i prou. Ja ho sabíem, però veureu-ho a la pantalla impressiona. Doncs això: Vic, Ontinyent i Manacor (Corona de Castella).

No sabria dir res sobre aquesta pràctica bàrbara que no s’hagi ja dit abans. Només cal llegir l’escruixidor text de Gemma Pasqual i Escrivà que ahir publicava VilaWeb. M’imagino, per això, que els homes que la fomenten i les dones que la duen a la pràctica, que mutilen les seves pròpies filles, no deuen pas ser males persones; deuen creure que, allò, cal fer-ho, pel motiu que sigui. Ho haurien de veure amb els nostres ulls, oi?

I em demano, aleshores, què devem fer nosaltres que hauríem de veure amb els ulls d’un altre. Em demano quines són les ablacions de la nostra societat europea. De segur que us en vénen al cap unes quantes.

Sento a la ràdio que el nou president del Parlament europeu, el socialdemòcrata alemany Martin Schultz, carrega contra la política econòmica basada exclusivament en l’austeritat i els ajustaments i diu que afavorirà tant com podrà el català a la institució que ara presideix.

Acostumat que els qui no es quedaran mai sense feina ni es poden imaginar que hi hagi persones que no coneixen els bitllets de cinc-cents euros ens diguin el que hem de patir perquè és l’únic que diuen que es pot fer, agraeixo els mots de Schultz.

Avesat que em maltractin cada dia per causa de la meva nacionalitat i de la meva llengua, adolorit permanentment, agraeixo les paraules de Schultz.

Ja ho sé, que els socialdemòcrates diuen tot això perquè ara no manen; ja ho sé, que un alemany ens diria que quan era batlle de no sé on va fer no sé què; ja ho sé, que és el policia bo del sistema. Però la sensació m’ha agradat.

Només una sensació.

A la Unió Soviètica, que era la versió comunista de l’Imperi rus, el nombre de llengües que es feien servir com a vehiculars de l’ensenyament va anar minvant amb el pas dels anys en favor de la russa, que va anar esdevenint com més anava més el principal instrument lingüístic de l’ensenyança dels minyons. La data clau en aquest procés de russificació de l’escola fou 1958, any de la reforma escolar promoguda pel govern de Nikita Khrusxov. La clau de volta d’aquesta reforma va ser el principi de la tria de la llengua de la instrucció primària per part dels pares, que sovint escollien el rus, el qual, evidentment, ja era l’idioma que el poder soviètic afavoria.

L’altre dia, segons VilaWeb, “el ministre d’Educació espanyol, José Ignacio Wert, va advertir […] que el govern espanyol tindria una actitud vigilant però també ‘propositiva’, per a assegurar el respecte del dret dels pares a escollir la llengua vehicular en l’ensenyament a les comunitats autònomes on hi ha dues llengües oficials. Sense esmentar directament Catalunya, Wert va afirmar que ja hi havia ‘jurisprudència constitucional sobre aquesta qüestió i jurisprudència ordinària en cas d’infringir el mandat constitucional que autoritza la llibertat de ser educat en la llengua que elegeixin els pares.’ ‘No es pensin que és un tema que deixarem de banda, de cap manera’, va amenaçar des del Congrés espanyol.”

No el deixen de banda, el tema, no: mai i enlloc.