tempus fugit

La vinagrella envaeix prats i marges i un cop el sol l’il·lumina, les petites flors grogues s’obren exultants. Diuen que no és nostrada i que els britànics són els responsables de la seva presència, amb el temps però s’ha adaptat prou bé i si incomoda a altres espècies locals, això no impedeix per què convisquin harmoniosament i fa patxoca veure-la preludiant la sempre esclatant primavera menorquina – ni millor ni pitjor que la de qualsevol indret mediterrani-, i així, en l’equador hivernal algú no ha pogut resistir el seu encant i ha collit un pom que després, ai l’ast!, ha oblidat damunt de l’alta paret seca i, si els oblits segons  Freud, alguns poden formar part d’actes fallits, ja tenim  dilema per resoldre… Si bé no és difícil d’esbrinar en qui pensava mentre collia les flors,  el quid de la qüestió, rau ocult  en la defensiva desmemòria, és a dir, en aquell fet passat – desagradable o no- que finalment ha motivat l’oblit d’avui.