tempus fugit

Déu n’hi do l’ostentós collaret que t’han plantificat. Això sí, d’una ullada està garantit de saber que tu ets tu, sense confondre’t amb cap dels altres moixos negres que habiten el poble i, qui sap si més d’un, en lloc d’alegrar-se de no lluir fornitures feixugues, enveja la teva distintiva dissort de suportar-ne una.