tempus fugit

de tot i de res

2 de novembre de 2016
4 comentaris

l’estil twit d’en rufián? sí, gràcies

A en Rufián li han caigut de tots els bàndols, sobretot però, dels militants del PSOE venuts als dictats de l’Ibex 35 i alguns dels no venuts potser, encara, descaradament.
Però el que més m’ha sobtat, és llegir algunes crítiques fora del trio de la benzina PPPsoEC’s referent a la forma del seu discurs del dia 29-10-16 al debat d’investidura del Congrés dels Diputats, titllant-lo d’estar atrapat pel twit i, en aquest sentit, una que no està donada d’alta dins d’aquesta xarxa perquè reconeix que la fugacitat efímera de cada qüestió la desborda i descol•loca, el discurs d’en Rufian catalogat dins d’aquesta modalitat twitera, l’he trobat del tot idoni i novador, tot pensant que cinc minuts per parlar no són gaires si dins del pap tens veritats com un temple per desemmascarar accions innobles del partit històric on s’havien emmirallat, entre altres, els avantpassats d’en Gabriel.
Així doncs, benvingudes siguin les punyents frases curtes d’estil twit que, com un dard, han permès arribar als diputats que s’han ofès en donar-se’n per al•ludits i, alhora, arribar agradant als que per alguna ombra de submissió apresa no han gosat a ser tan concisos i clarificadors però, sobretot per sobre de tot, arribar al conjunt de la ciutadania del carrer que d’una manera planera, sense paraules o frases grandiloqüents, entenem de primeres, ens agradi o no, tot el missatge del discurs d’aquest noi d’ERC.

vindicació celestial
13.10.2014 | 8.46
era
30.12.2021 | 8.44

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Mentretant, en Mariano (tranquil i mut i a la gàbia), veu pasar davant la porta de ca seva els feretres plens i carregats, i els morts vivents dels seus contrincants.

    El discurs és quelcom més que unes frases amb un cert enginy gratificant a les gonades, estomac o fetge. O utilizar un llenguatge més propi dels xulos-de-platja o macarres-de-barra-americana. És quelcom més que voler provocar amb [mitjes] veritats que [potser] intenten amagar [grans] mentides o incompetències.

    I si es va al fons de la qüestió: Qui és el perfecte? On és qui mai s’ha enfonsat amb l’error i la traidoria? La humilitat és bona, ja sigui perquè la tastin els senyors del PSOE o els d’ERC.

    Atentament

    1. caram amb els qualificatius personals!, “xulos-de-platja o macarres-de-barra-americana” que si bé són menyspreables pel masclisme que no amaguen, de vegades prefereixo observar-los a ells, sense acceptar-los, que observar els encorbatats i botonats de puny banquers o empresaris de la globalitzada economia neoliberal que, malgrat les bones maneres d’ocupar llocs de feina elogiats pels espais mediàtics, la majoria d’ells, en el fons, no deixen de ser igual de “xulos o macarres” com els que vostè tan bé defineix.

    2. Aquests qualificatius els utilitzavem fa decades al barri de la Verneda, de Barcelona.
      Ara, pel que veig, s’utilitzen altres més adients i correctes en ambients universitaris, com “macho alfa” o el nom de pesonatges de Jocs de trons.
      Al Parlament, cadascú juga el seu paper… sigui amb corbata o amb vestit-cortina.

      Atentament

    3. Si, però jo diria que des del barri de la Verneda fins a Pedralbes i de la Barceloneta fins a la Bonanova i també, “desde el centro de Madrid a cada una de las “regiones” españolas” i que continuaran utilitzant-se força temps doncs el significat pejoratiu no perd pistonada amb els nous qualificatius sovint emprats per “pijos”, universitaris o no. Salut i un plaer haver intercanviat opinions amb tu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.