tempus fugit

Tisores, navalles, ganivets i tota mena d’einam de tall de fusters, sabaters, carnissers peixaters…, en un tres i no res recuperaven de nou l’afilat tall desgastat gràcies a la presència de l’esmolet i el seu carret mòbil amb la rodona mola d’afilar que girava premen, cap amunt i cap avall, l’articulat llistó de fusta que feia de pedal.

L’afilador, l’home que pels carrers anunciava la seva arribada sonant el bufacanyes (petita flauta andina de tubs), ja gairebé enlloc se l’escolta, i si algun ha sobreviscut al canvi dels temps, ja es desplaça amb una furgoneta als llocs que el reclamen, normalment polígons industrial, on tallers i superfícies comercials tal vegada hagin de menester esmolar eines de tall, amb la qual cosa ara també, criatures i badocs hem perdut l’ocasió de veure’l feinejar pels carrers escoltant el so característic del metall en contacte amb el moviment rotatiu de la mola d’on efímeres guspires de foc festivament s’enlairaven i desapareixien en un instant.