tempus fugit

Vet aquí que una vegada entre els gatets d’una gatada hi havia un que cridava l’atenció pel seu color tan blanc com el cotó de la farmaciola, però amb tot el tros de cua que podia bellugar, a parts negres, a parts fosques, aparts grisoses com les cendres de l’estufa de llenya.

El gatet, que des de sempre veia com tothom l’assenyalava, va créixer, com segurament els seus germans, envoltat de carantoines, però ell sabia que només ell, des de sempre era i seria el responsable de provocar tota mena de comentaris que acabaven, com continuen acabant, en sonores rialletes de divertiment.