tempus fugit

No aplicarem la dita al peu de la lletra perquè, sotmesos a la implacabilitat del nociu assot dels rajos solars, trobar l’arena de la platja embotida de para-sols per llogar, sempre que el poder adquisitiu permeti que la família o grup facin de ruc per unes hores, tal vegada l’enveja la pateixin només unes poques persones de les de sota portàtils ombrel•les de tela de propietat lliures de plantar-les sense l’assot del tiquet de l’home o dona de les hamaques que, per una raó o altra mirin amb desplaer els escarxofats damunt les gandules arrendades sota els alineats rústics para-sols, tot plegat propietat de qui té permís per explotar el negoci -diuen que força lucratiu- de la concessió municipal d’una zona de la platja ja sigui a través de subhasta, de sorteig o, de “a dit”.