capricis de la natura

De ben segur que si J.V Foix passegés per aquest camí, l’extinció sempre artística de l’ullastre, atenent l’últim vers del poema, aquell que diu “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, no l’hi hauria passat per alt.

Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles

Del temps antic i, a l’acost de la fosca,

Sota un llorer i al peu de la font tosca,

De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles

I claus de tub, cercar la peça llosca

A l’embragat, o al coixinet que embosca

L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,

Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!

Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,

L’antic museu, les madones borroses,

I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:

M’exalta el nou i m’enamora el vell.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *