FINESTRA FOTOGRÀFICA

15 de desembre de 2021

Enmig d’aquella plàcida tarda d’estiu, acariciava el seu clarinet amb parsimònia, com si fos la pell de la xicota que encara no havia pogut tenir mai. “Qui havia de voler algú com ell, sense futur?”, pensava en Joe; quan s’era del Bronx, quasi tot semblava inaccessible. Era de segona mà, però valia més això que res. Estimava el contacte amb el metall brillant, sempre fred, i amb el de la fusta setinada d’aquella joia preuada. Ja des d’adolescent, havia sentit fascinació pel so nítid del clarinet, d’un registre impecable, sempre penetrant, únic.

No li havia costat massa aprendre a tocar-lo, ni tampoc el solfeig, tot ho havia fet de manera quasi autodidacta. Sempre li havien dit que tenia un do, que portava la música a la sang. Però mai no havia aconseguit passar de Central Park. Deu anys ja d’escenari natural, però inamovible, de decorat etern, de plataforma congelada per a un jove músic de jazz; sí, jove però sense horitzó, ni més expectatives que les de recollir quatre dòlars mal comptats per a la pensió.

Entre els vastos i verdosos prats i les altes coníferes d’aquell immens jardí artificial, havia fet sonar amb aquell cilindre, com per encanteri, dia rere dia, any rere any, les melodies de Miles Davis, els ritmes sincopats del Duke, espirituals de Nova Orleans, els himnes ancestrals de la riba del Mississipí, colant-se també de tant en tant alguna improvisació, marca de la casa. El clarinet d’en Joe ja formava part d’aquell paisatge. Havia inundat de ragtime i de foxtrot cada racó, cada esquerda dels troncs d’aquells arbres centenaris, amb tot el sentiment i la passió que els seus llavis foscos i gruixuts podien projectar.

Quan tocava, se sentia transportat al Chicago de la llei seca, a l’època dels blancs mocassins i de les gorres amb visera, de la roba de xeviot i de franel·la, dels enllustradors de botes, la dels primers Cadillac i Ford vestits de negre. Fixava la mirada en el joc constant d’entrar i sortir de la filera de claus del clarinet i hi entreveia l’Al Capone, perseguit per una corrua d’uniformats amb metralletes o al Fred Astaire ballant amb la Ginger Rogers, girant com a baldufes. Hauria volgut viure en aquells anys de màxim glamur, pensava que —d’haver estat així— hauria tingut més sort. “Però aquella famosa ‘Gran Depressió’ també m’hauria enxampat, igual que la crisi d’ara, n’estic convençut. Maleïdes restriccions!” Només quatre coloms o algun despistat passavolant s’aturaven per gaudir de la seva música; vespes a part, que no paraven d’aterrar al quètxup del seu hot-dog.

“Però, què caram! No puc creure’m el que veig, però si és ell en persona, aquí davant mateix! Com pot ser que vagi passejant tranquil·lament pel parc?, sol, sense seguici de fans ni guardaespatlles? I s’asseu…, per  escoltar-me a mi? Vigila Joe aquests dits, que no et tremolin. Pareu ja! No pot ser, no pot ser! Partitura fora, que vegi que toco de memòria, només faltaria! Això sí que és una oportunitat, no la caguem ara! A veure, a veure, després d’aquesta, què?, pensa en alguna de bona… Ja ho tinc!, Gershwin serà la millor aposta. Amb la Rhapsody segur que el deixo al·lucinat, haig d’aconseguir que se li entelin els vidres de les ulleres”.

Mentre en Joe rematava els últims compassos d’aquell conegudíssim blues, en Woody va saber que acabava de trobar l’intèrpret ideal per a la banda sonora de la seva nova pel·lícula.

PD: La fotografia, evidentment, no és del Central Park de Nova York, sinó de Terrassa. Aquí —un cop l’any—,  el parc de Vallparadís s’omple amb l’eterna i vibrant música de jazz, la qual s’escampa per cadascun dels seus racons.