FINESTRA FOTOGRÀFICA

10 d’abril de 2022

Durant tot aquest cap de setmana Badalona s’ha situat al centre del debat sobre el món de les criptomonedes. La realització d’uns cursos de formació en el marc d’una convenció mundial impulsada per IM Mastery Academy, i que aplegat a milers de persones vingudes principalment des de diversos països europeus, ha fet desfermar la polèmica, sobretot per l’oposició de l’Ajuntament a la celebració de l’acte, cosa que l’ha enfrontat amb el Club de bàsquet Joventut, entitat que havia llogat les instal·lacions del Palau Olímpic a l’empresa organitzadora de l’acte.

Més enllà dels arguments jurídics que apunten a aquesta associació nord-americana com delictiva i sectària, o que aquests tipus d’inversions ajudin o no a generar diners, detalls tècnics sobre els quals —pel meu desconeixement en tals matèries— no m’atreviria a opinar, sí que em criden l’atenció algunes coses:

La primera és (i parlo en general) l’alt grau de nivell social i cultural que es detecta en els participants —la immensa majoria joves de no més de trenta anys—, cosa que es veu per la seva elegant indumentària en molts casos; això, segurament, fa també visible la correcció en les seves formes d’actuar i de relacionar-se. Una relació, a més, que s’observa cordial i educada entre els grups de nois i noies a qui veus constantment saludar-se, abraçar-se amb alegria, potser per retrobar-se després d’haver coincidit en altres esdeveniments similars, o simplement per poder interaccionar per primer cop directament, en passar de l’espai virtual al presencial. Un tipus de gent, en definitiva, que a priori no semblaria fàcil que pogués haver-se deixat manipular.

I una segona observació, per a mi l’essencial, és pensar què pot moure tots aquests joves a voler guanyar diners (diuen que de forma fàcil i ràpida; això ja no ho sé) per aquests mètodes d’inversió. En un context en què al jovent —un cop acabats els estudis— li costa trobar una feina digna, emancipar-se, tenir expectatives de futur pels canals que serien considerats com els “adequats”, podria dir-se que és el sistema mateix que els empeny a buscar-se la vida; a dipositar alguna esperança en mètodes nous, tot i que vist des de fora puguin resultar dubtosos o d’eficàcia discutible.

Sí, l’Ajuntament, les associacions de veïns, tot-hom es posa les mans al cap perquè, diuen, aquestes pràctiques no fomenten els valors d’esforç i de treball que serien desitjables. I potser tenen raó. Tanmateix, en paral·lel, veiem proliferar arreu —i no és cosa d’ara mateix, precisament— sales de bingo i màquines de joc, variats sistemes d’apostes, múltiples travesses i, fins i tot, loteries “oficials”; pràctiques “homologades” que també animen a la gent a fer-se rica de cop, que poden crear —i creen— dependència; i que, curiosament, en canvi, no semblen veure’s frenades per cap tipus d’entrebanc ètic per les nostres institucions.